El dia de Tots Sants


El dia 1 de Novembre, és un dels dies que més odio de l'any...
No per la Festivitat que tenim arragaida en sí, sinó pel que representa.
Considero que és un dia on la gent es mostra una mica hipòcrita... vull dir, (que ningú s'ofengui), però, quan no es trepitja un cementiri durant tot l'any, perquè aquest dia, s'ha de fer per força?
No sé si m'enteneu el que vull dir.
És cert, que hi ha molta gent que no hi va al cementiri a visitar als seus familiars, llavors, perquè el dia 1 de Novembre, tothom hi va? Que passa que la resta de l'any ningú s'enrecorda?
Perdoneu, però en aquest aspecte sóc molt radical i molt crítica.
Si us haig de dir la veritat, a mi no m'hi veureu mai en un cementiri. O poquíssimes vegades.
Això a certes persones, els costa entendre.
A mi no em fa bé anar al cementiri. Considero que el record permaneix viu, de moltes altres maneres.
Aquest és un tema, que sempre em torba comentar. Però és així. I m'he fet ferma a la meva posició, malgrat les discusions que m'hagi pogut ocasionar, i no han sigut poques.
En el cementiri hi tinc el meu germà. Quan vivia a casa amb els meus pares, era obligatori anar-hi , però no només el dia de Tots Sants, sinó molts altres dies.
Jo respecto el desig de cadascú. Però sempre he vist que el meu desig no era respectat, i ni tant siquiera entès. I els era molt fàcil dir moltes coses, sense tenir en compte el meu pensament... Això em causava molt dolor..... Per un costat perquè m'obligaven a anar-hi, i per mi, era enfosar-me una i altra vegada quan entrava allà dins, per altra costat, perquè les paraules són molt fàcils deixar-les anar, si no saps el que poden causar quan una les sent.
En les moltes vegades que havia anat al cementiri, mirava al meu voltant, i veia aquells rams ja secs i mustiats, aquelles làpides desconegudes i abandonades...... I un cementiri molt solitari.
Per contra, el dia de Tots Sants, veia el cementiri ben engalanat, amb flors fresques, i amb gent per tot arreu....
Tot plegat, em semblava i em sembla patètic... perquè, durant la resta de l'any no es recorden d'anar a engalanar aquelles làpides? Perquè no? No aconsegueixo entendre aquesta "cultura".
Ho sento, em sembla un dia trist, i ja tinc moltes ganes que hagi passat.
Jo sé el que em convé, i el que no. Tinc la meva particular forma de pensar, i ara ja tant és tot plegat.
Als meus pares, no els pogut fer entendre el que penso, i ells, doncs tenen una forma molt diferent de veure les coses. Ja sé que passarà demà... I sé que hi haurà comentaris, sobre el perquè no vaig a on ells volen que vagi.
Però, no els faré cas.... Tot i que reconec, que en el fons, em fan mal. Les paraules, i més d'uns pares destrossats poden fer molt de mal.
No puc anar a un lloc per obligació. És superior a mi. No puc fer-ho per complaure'ls a ells. No puc anar al cementiri a veure al meu germà. Perquè ell esta present els 365 dies de l'any durant tota la resta de la meva vida. Esta present en el meu pensament, en els anys que varem viure plegats, i en les coses maques....
Quan vaig a aquell lloc, tot es torna gris i negre. No vull veure'l allà dins, vull veure'l allà on sigui, que esta.... És que no em cal un lloc físic per saber que hi és.
Avui tenia ganes d'escriure això. Demà serà un dia complicat per mi.
En el fons, és una d'aquelles situacions, que més m'ha costat superar...
Si el fet de la mort en sí, ja és cop molt dur, que vaig haver de païr i superar, més dur encara es va fer, el lluitar contra una forma de pensar i una forma de fer, una forma que respecto pel que fa als meus pares, però que no comparteixo.
La meva mare, va tots els dies de l'any i demà no serà un dia diferent per ella. Serà un dia més. Un altre dia, per anar portar flors, i arreglar el "ninxol". Un dia, en que es trobarà a molta gent.... no com la resta de dies...
Cóm li podria fer entendre, cóm podria dir-li perquè m'entenguès...?
Ho intentat de mil maneres, i és incapaç d'entendre i respectar la meva postura.
Ja no puc dir res més....
Se m'han acabat les paraules, no pas els sentiments.

12 comentaris:

  1. A veure com tu dius es hipocrita la gent que nomes s'enrecorda un dia, el de tots els sants, jo tinc almeu pare al cementiri i vaig quant necesito de ell ,aixo no vol dir que igual dema porti unes flors, malgrat se que ho pasare malament i plorare . Pero aixo també ho faic altres cops durants el any.

    ResponElimina
  2. Doncs trobo que tens part de raó en això de la hipocresia... Però certament, jo crec que no s'ha de posar una "data" obligatòria per visitar a ningú (ni viu ni mort). Cadascú hauria de fer el que sentís que li diu el seu cor...

    A mi m'agraden aquestes dates perquè hi ha panellets :P

    Un petonet, guapa!

    aigua_clara_

    ResponElimina
  3. jo demà no hi aniré; demà passat fa nou mesos que va morir la mare i penso en certa forma com tu: perquè socialitzar d'aquesta manera, engalanar un dia a l'any?

    tampoc m'agrada el dinar de Nadal, ni esperar al dia de Reis per fer regals als gatets...

    però crec que el fet de "seguir i mantenir" les tradicions no s'ha de fer en funció del que "fa la gent"...

    els gatets no estan batejats i miro d'explicar-los el que és tradició i el que és religió; no em sembla malament seguir les tradicions de casa nostra, penso que és molt més hipòcrita abraçar tradicions importades i substituir les unes per les altres;

    i encara... penso que el súmum de la hipocresia és casar-se per l'església i batejar els fills si no es té la intenció de seguir els preceptes i les normes de l'església: barrejar tradició i religió a conveniència.

    què podries dir-li perquè t'entengués? podries mirar de deixar parlar el cos... si ella hi va cada dia i tu no hi vas mai, potser no cal que hi vagis demà, però segur que ella t'agrairà veure't si hi vas un dia al mes, o un dia cada sis mesos... i li fas una estona de companyia
    :)

    petons i somriures humits!

    ResponElimina
  4. El cementiri... tens raó, la hipocresia per guarnir un ninxol amb flors de plàstic és, a més, sinistra. Els que ja no hi són han de tenir el nostre record permanent, sense necessitat de comprar crisantems.
    Et guardo un panellet de codony per tu.
    Petons.

    ResponElimina
  5. Crec que als que falten cadascú els ha de recordar quan i on vol.
    No intentis que t'entenguin, es possible que no ho facin mai. No lluitis més i accepta'ls tal com son. Potser no et farà tant mal.

    Anims, i recorda els somriures.

    ResponElimina
  6. Saps, amb això tens raó... per això jo no hi vaig mai el dia 1, quan penses en algú hi penses durant tot l'any...

    ResponElimina
  7. A mi tampoc no m'agraden els cementiris. I no hi vaig. No sé què faré quan els pares no hi siguin perquè ara són ells que s'encarreguen de tot. Però no crec que deixi d'estimar-los més o menys pel fet d'anar més o menys sovint a posar flors a un lloc, que no a ells. Tens tota la raó: tu portes el teu germà a dins del cor i el tens present cada dia, pèrò no et cal anar a visitar el lloc on està enterrat. La teva mare ho viu d'una altra manera: per sentir-lo proper ella sí que necessita aquesta presència física. Són dues postures perfectament comprensibles. La llàstima és que ella no entengui la teva. Endavant amb els teus sentiments i amb la manera d'expressar-los (o de quedar-te'ls ben endins). Un petó i que passi ràpid.

    ResponElimina
  8. Doncs a mi els cementiris no em fan ni por, ni impressió, ni res. Els veig com el lloc final on hi ha les persones que estimo i que han mort. No entenc la gent que només hi va el dia de Tot sants. Penso que qui en tingui ganes hi ha d'anar el dia que en sent la necessitat o ganes. I si no s'hi va mai, tampoc passa res, les persones estimades es porten al cor.

    ResponElimina
  9. Striper, llavors, no t'has d'incloure en aquest "gent hipocrita".. jo ho deia per la gent, que només hi va el dia de Tots Sants. Per mi, no es comprensible, qui va al cementiri, ha d'anar quan senti necessitat o desig d'anar-hi, no perquè s'hagi estipulat un dia... i la gent ho acompleixi com a borregos!

    Aigua clara, és també cert, doncs que s'ha d'anar quan un ho desitgi, llavors és igual el nom que tingui el dia... Quan era petita, a casa era tradició que fèssim els panallets... el meu germà i jo, feiem les boletes, i tot plegat era una festa maca. Em quedo, doncs amb aquests records...
    Que disfrutis amb els panallets!


    Gatot, estic totalment d'acord amb la majoria dels teus pensaments.. Per això, regalo coses quan em ve de gust regalar-les, regalo paraules boniques, quan tinc desig de fer-ho sense esperar cap dia assenyalat, per això no em caso per l'esglesia ni pel civil, perque el meu amor, no es pot signar en un paper, per això...no vaig a missa, perque els capellans i la religió em provoca al·lergia, per això... no congrego gaire amb aquests temes... I per això, no vaig al cementiri, perque tot i que és físicament el lloc on hi ha les seves restes, prefereixo recordar-lo en vida... no dins d'un nínxol.
    Però sí que m'agrada les tradicions catalanes, tot i que potser no les visc, com quan era més joveneta....
    Pel que fa a deixar "parlar el cos"...M'agrada aquesta expressió, però tant de bó, fos tant fàcil...
    No ho és pas! I no passa perque vagi un cop al mes, per fer-li companyia.... Es que tampoc vull dir més coses aqui en el blog, però sinó faig el gest, és perque tot és molt més recargolat.... Ptonets

    Delfica, Tot i que no m'agraden els panallets, em quedo amb el teu virtual... Moltes gràcies!!! :-D

    Goculta, és cert, ja m'he cansat de lluitar... Són com són, i pensen com els han ensenyat a pensar... No puc fer res, davant d'això... Tant de bó, m'acceptèssin ells a mi, com jo a ells...
    Torno a somriure.. despres de la tempesta arriba la calma!!!

    Cesc, oi que sí... no cal esperar a un dia l'any....

    Fada, i si amés t'explico que ella pateix perque el seu ninxol quan no estigui en aquest món, no estarà endreçat.... bufffff... llavors que haig de fer... Aix, mira que és complicat tot això. Jo per evitar mals de caps a ningú, preferiria que em cremèssin i em llencèssin al mar...
    Sembla un tema molt fred per parlar-lo en vida oi??? Però no et creguis que hi ha gent, que ja pateix abans d'anar-se'n a l'altre món...
    Ja ha passat però el "pitjor"...

    Núria, si no és qüestió de por o de impressió.. és qüestió que m'agrada recordar el que he viscut, i no anar a veure'l en un nínxol adornat amb flors i fotos...Per més flors, i més maques siguin els rams, no tornarà... No cal adornar el que és... Amb quina finalitat, s'adornen els nínxols... Es que potser la religió, ja no va amb mi... per tant no concebeixo aquest sentit.

    ResponElimina
  10. Els humans som com els borregos , crec que per ser tal com volem , hem de fer l'esforç de sortir del remat i pastorar al nostre aire.
    I que diguin el que vulguiiiiiiiin ;)

    ResponElimina
  11. Garbi24, sí noi... Sovint penso que sóm com borregos! Doncs, deixem de ser-ho.... i visquem els nostres desitjos i pensaments encara que siguin diferents a la majoria!

    ResponElimina
  12. Ja tinc unes quantes persones al cementiri i puc dir-te que n'estic d'acord amb tu, que no és el nínxol on cal anar.

    En el meu cas, personal i intransferible, no en tinc problema d'acompanyar la sogra quan ens ho demana, sigui tots sants o sigui altre dia. Tanmateix els meus tenen dins meu el racó que en tenien quan eren vius i no em cal anar a veure una placa de marbre.

    ResponElimina

Diga'm el que penses..... :-D

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!