FELIÇ....




FELIÇ SORTIDA I MILLOR ENTRADA D'ANY!

QUE AQUEST ANY QUE VE, ES COMPLEIXIN TOTS ELS VOSTRES DESITJOS,
IL·LUSIONS I PROJECTES.....

I PUGUEM COMPARTIR MOLTS SOMRIURES I ALEGRIES!!!

JO, FARÉ ELS RAÏMS COM UNA AUTÈNTICA TURISTA A...


MADRIZZZZZZ!!!!

Sigueu Molt Feliços i ens "veiem" a la tornada!

El Masnou

I avui, que estava de festa i sola....

He decidit sortir..... però sempre, i com un imán, el mar m'atrau, i em crida... i jo hi vaig.


i llavors contemplo les esteles de sol que es reflexen en l'aigua


i em deixo portar per la navegació d'aquell solitari veler
 

 i el meu mar de pensaments es deixen pescar


 quan de sobte,


els núvols em sorprenen


i decideixo tornar a passejar.... 
entre vaixells amarrats al port

i torno a amarrar els meus pensaments, 


fins que crec que el millor és aturar-me en el camí

i remullar el meu migdia, amb un aperitiu...

i descobreixo casualment, que el bar on m'he aturat te quelcom en comú amb el meu estimat Manolo Garcia.

Serà casualitat?


 I així culmino un dia de festa, diferent...
enlluernat pel bon temps,

i com no amb música



Ballem?

Aquesta música m'incita a ballar....



a bellugar suaument els meus peus.... buscant els teus.....


Deixar que la sensualitat d'aquesta música s'apoderi de nosaltres.... i ....




BSO anunci Spot Chanel Coco Mademoiselle 2011


Ballem?







Pd: No voldria espatllar el moment...però ja que aquests dies ens inunden amb anuncis consumistes de perfums,i altres regals per Nadal, Reis i demés festes de PapaNoels, etc.. (és nota que no m'agrada el Nadal oi?) doncs, només en puc treure alguna cosa de positiu de tot això....: les bandes sonores dels anuncis, que algunes estan prou be! oi?

Tot ajuda a omplir la vida...

Algú em dirà, que només era un gos.... i jo li diré que era el MEU gos.
Aquestes coses només les sent qui te un animal a casa i comparteix amb ell un bon grapat de coses. 
Aquest any ha sigut tràgic, amb els dos animals que tenia.
El Tom, el meu gos, que es va morir de repent, quan encara "no tocava"...i a mi em va deixar més que "trastocada"....i encara és ara que hi penso tot sovint....i l'altre gosseta que ja era gran, i poc després, també va morir.

Es clar, aquestes coses passen!!!
La mort és part de la vida, ja ho sé,  aquesta lliçó, ja faig anys que la vaig aprendre... i la tinc molt present....

A vegades navego amb els records que em venen a la memòria, i malgrat els malgrats..., malgrat sentir una profunda tristesa perquè ja no hi és, dibuixo somriures recordant-lo...



I amb això és amb tot el que em quedo sempre....recordant els bons moments!
Quan les paraules no flueixen....

                            

es pot parlar amb imatges...?

Walking

En la linia de prendre decisions, em vaig apuntar al gimnàs.
Més "obligacions adquirides per gust", però certament, el que semblava una obligació, s'ha convertit en alguna cosa que em fa sentir be, i això, és quelcom a valorar...He deixat de disposar temps per mí, perqué tinc l'agenda ben apretada, però considero que el que faig, ho faig de gust, i això és important per mi.

El primer dia de curs, em vaig trobar amb un noi, que em va preguntar si em volia afegir a la classe, automàticament la meva pregunta va ser: Es difícil?, i em va respondre amb un mig somriure maliciòs/pícar, que vaig interpretar amb un "va, Eli, sinó ho proves no ho sabras!" 

I així va ser, una classe de Walking (us deixo un enllaç per a que veieu en què consisteix!) , amb música molt canyera, que convidava a fer una desconexió en el temps i en l'espai, i a  perdre el món de vista....

I així és, cada dimarts i dijous, tinc una cita amb la meva classe de walking, que em sembla molt divertida, on perdo moltes calories, suo com un animaló, gasto energia, i desconecto...sobretot això últim, és genial poder desconectar de tot el que he fet i de tot el que m'ha passat durant el dia, en tan sols, 3/4 d'hora....Haig de reconèixer que és un xic dur, i segons cóm estigui de cansada del dia, ho noto més o menys alhora d'esforçar-me, i veure cóm he treballat al final de la classe... Hi ha dies com avui, que crec que no han sigut prou profitoses, i em quedo amb aquell mal gust d'haver fet quelcom per sota de les meves possibilitats, be suposo que sóc exigent amb mi mateixa, de mena, i sé que no cal ser-ho tant, però vaja.. així sóc.

La propera classe, m'aplicaré de valent!!! ;)

Mentrestant, però, us deixo un video que m'ha arribat avui... M'ha fet gràcia, i com que ja sabeu que considero important riure i somriure, i aquest video m'ha dibuixat un somriure, vinc a compartir-lo amb vosaltres.
Potser que després de veure'l, em qüestioni, si vull seguir fent walking, o si prefereixo fer cicling, oi?



Un pulmó al mig de Barcelona...


Sembla mentira que al mig de tant de soroll, de tanta pol·lució, pugui trobar-se un espai verd, on poder passejar tranquil·lament, entre terra i arbres...


Allà on pots trobar una bonica papallona, volant alegrement entre les plantes, o les garses o coloms, o fins i tot, on pots trobar-te una bella mantis travessant un camí, al bell mig del Turó de la Rovira...


Cert és que es veia un núvol gegant sobre del nostre cel, i m'he recordat que no m'agrada viure en aquesta ciutat, per sort, però, tinc el remei perfecte, però, no cal tampoc ser tant exigent. 


Perqué en el fons, també m'agrada descobrir nous raconets, i gaudir de les vistes, tenint la gran ciutat als meus peus.

video

Així que mentrestant,  he disfrutat d'un dia festiu entre setmana, tot un privilegi. I quan no tens obligacions ni horaris, s'em queda aquesta cara de felicitat...


Sembla mentira que un 12 d'octubre, encara poguem anar de màniga curta, i bufant de calor. Em sembla a mi, que ens hem carregat de tal manera l'ozó que el temps esta canviant, ara que jo ja firmaria, per poder passar tot l'any amb aquesta temperatura. He disfrutat d'un dia de sol i calor...
 

I després d'una bona passejada, res millor que un bon tiberi.
M'agrada cuinar, i no ho faig més sovint perqué no tinc temps, però sempre que puc, m'agrada tallar els aliments, amb cura, sentint les olors que desprenen en cada tall, mirant els colors canviants en contacte amb l'oli d'oliva i l'escalfor de la paella...

No cal fer grans receptes, però sí cuina saludable.


Avui, unes bones faves, ofegades amb llorer, passades per la paella després d'haver potxat la ceba i pebrot verd, amb bacó a bocinets, recent tallat. 

M'agraden les textures dels aliments, m'agrada cuinar, m'agrada gaudir, m'agrada menjar....
M'agrada disfrutar del temps lliure!

QUINA BARRA !



 QUINA BARRAAAAAAAAAAAA!!!!!!

A vegades me’n faig creus de les situacions increïbles que veiem en el dia a dia.
Em pensava que quan una persona ja tenia certa edat, hi havia coses que no feia, però tot i així, avui m’han sorprès. Si, ja sé ... no és més que una ximpleria, però mira, les ximpleries, també ens donen per pensar.

Em pensava que l’època del parvulari ja havia passat, i en canvi, avui, m’han ensenyat que la gent mira el seu interès, que tenen un morro impressionant, i que amés, poden faltar el respecte, a la mínima de canvi, amb la finalitat d’aconseguir allò que volen.

Això, és el que he vist avui a angles. I m’he sorpres, i no he tingut poder de reacció, però després de camí a casa.. “he pensat: serà possible?”
Potser en faig un gra massa, però a veure, jo a classe vaig a aprendre, em costi el que el costi. No copiaré (crec que no he copiat mai), perquè el que s’anomena copiar, en definitiva per mi, significa enganyar-se a sí mateix. 

No sé, us explico la situació i us convido a que vosaltres dieu la vostra.

Situació: 

Abans d’entrar a classe, he fet els dos exercicis que ens havien manat com a “homework”. No eren difícils, més aviat tot el contrari, i amb cinc minutets, els tenia fets.
Arribo a classe. Ens seiem com el primer dia, i al meu costat, una antiga compi del darrer curs, que no hi tinc una gran afinitat però vaja, tampoc em cal tenir-la. 
És una periodista que te ben bé prop de 50 anys. La “teacher”, ens diu que contrastem el “homework” amb el “classmate”. I així ho fem. Exercici 1, contrastat, però l’exercici 2, la compi, s’adona que ha fet una cosa que no era. Cap problema, hi ha temps, li dic, fes l’exercici, i quan acabis ens ho mirem. Doncs no! Pel que es veu és més fàcil copiar, i a sobres amb la barra de dir-ho. Doncs no, li dic, millor que el facis, i després el contrastem. Resposta d’ella inesperada: Que cabrona no?

Com? No he tingut poder de reacció, però, em sembla molt fort que una persona, insulti a una altre, només pel fet que no li deixi copiar els deures. Quins pebrots! Cabrona jo? Ella que és una aprofitada! I a mi no m'agrada que s'aprofitin de mí.

No he respost, però de tornada a casa, m’ha donat per pensar en la situació, i veritablement em sembla una mica vergonyós.

Reconec que tinc un sentit molt estricte d’aquest tipus de coses, però és que jo sé el que em costen fer les coses, llavors, si jo les faig, perquè els demés no? No és el meu problema, no ho vull saber. No m’interessa, però sí que em sap greu que aquesta senyora, m’hagi insultat, perquè en definitiva no li he deixat copiar els deures...
Tot plegat, és ben bé una xorrada, però més que una xorrada, jo crec que aquesta senyora s’ha equivocat de curs.

Quina situació tant poc usual, tenint en compte, que ... ja som grandets home, per estar com quan s'estava al ....

AL PARVULARI!!!!! 

Un Alumne de parvulari de 50 anys...?

Bufff...ximpleries d’un dimecres qualsevol!

Tornant...

Tornant....

Cal tornar a les "obligacions", sobretot a aquelles que fem per gust... i així no són tant obligades.
Avui he tornat al meu anglés, la primera classe amb alguna cara coneguda. 

Hi ha qui ha abandonat...com és el cas, d'una compi que compartia curs amb mi des del principi, des de fa 4 anys. Però això, és com tot el que passa a la vida, ens creuem amb persones, que deixen la seva empremta, d'altres que passen desapercebudes, i d'altres que ni tant siquiera interactuen amb nosaltres.
Compartim paraules amables, petites estones, i un dia, pel que sigui, el seu camí es separa definitivament del nostre. Llavors tornem a començar...
Tornem a iniciar el camí de la coneixença amb noves persones, o potser no.

Reconec que a vegades em fa mandra, tornar a començar. 

Em fa mandra obrir la meva porta, perqué no sé a qui em trobaré.

Es clar que no totes les persones són com a nosaltres ens agradaria que fossin..., a vegades també ens sorprenen, per be, i per mal.

Però així és la vida... No cal donar-li voltes a les coses ara. 

No cal, només cal centrar-se en allò que tinc entre mans, en complir els meus objectius....aquests que a vegades es resisteixen, aquests que s'aturen davant el meu dubte de saber si els podré afrontar o aconseguir. R
eptes, i més reptes, els que jo mateixa em plantejo....i sí, sovint em sorgeix el dubte, perqué en el fons no crec en mí. 
Malgrat em demostro que sí ho puc fer, malgrat trec uns resultats espectaculars, malgrat els malgrats, ....segueixo, en molts moments de la meva vida, sense creure en mí. Però així m'han fet, i crec que poca cosa puc fer al respecte...només seguir endavant, amb esforç i constancia.
Constancia, quina bona paraula....jo crec que és la paraula que descriu sempre tot el meu esforç. Constant per aconseguir allò que desitjo, només així ho aconseguiré.

Com tot primer dia, m'agobio en sentir la profe després d'haver-me passat l'estiu sense en prou feines escoltar la llengua anglesa. Però faré camí.... com sempre... 
No hi ha més lloc per agobis innecessaris, veritat que no?

Així doncs, inauguro el meu nou curs al Nord Americà!  I espero recuperar les estones en aquest espai, que també reconec que tinc un xic abandonat darrerament.

De mica en mica....

S'omple la pica!!!!

Gràcies com sempre per llegir-me, els qui ho seguiu fent....

La Gomera i el seu encant..

La propera setmana marxo a la Gomera.
No és una illa desconeguda per mí. Ja hi he estat altres vegades, i reconec que amaga un encant especial...
 
Lluny de les masificacions, d'aglomeracions.... En mig d'un mar blau, en mig de la vegetació fresca de laurisilva, en mig del no res.. i del tot!

En mig de la pau, que transmet una terra pura i neta.... on els colors ens il·luminen la mirada, i on les paraules amables de la seva gent, fan de la nostre estada més cordial...
Un lloc on les postes de sol, són meravelloses, i on els aliments de la terra, omplen el paladar de gust i matissos, dolços, i salats, peixos i carns....

Un lloc on, només cal, deixar-se perdre's i gaudir....

I és que la Gomera, és un lloc on podria anar-hi a passar la resta dels meus dies.... On la calma i la tranquil·litat afloren els dies, i on la llum i la foscor, t'ajuden a gaudir en pau.

Un lloc, amb llegenda... amb història, i tradicions variades....
Aquí us deixo una bonica història d'amor, entre la Gara, la princesa de l'aigua i el Jonay, príncep del foc


Quan la nit dorm...

Foto realitzada amb el meu movil
Mai he patit insomni...i en canvi avui...
Potser la influència de la lluna... m'ha deixat desperta tota la nit...
Noooo...ha estat el maleït tallat que m'he pres després de sopar!!!!!!!!! A qui se li acut prendre café per la nit!!!!!!????????
Mhe hagut d'aixecar...no parava de donar tombs al llit.....Fins i tot la meva companyia s'ha queixat...
Estic asseguda a la terrassa.. escrivint...i gaudeixo d'allò més preuat: silenci nocturn! 
Quan la nit dorm.... alço la vista al cel, i contemplo  les estrelles...
Les campanes de l'Ajuntament, les campanes de l'esglesia han tocat dos quarts de cinc....
Què faig a dos quarts de cinc, davant un portàtil, deixant anar els dits en un teclat?
Només el so dels meus dit prement el teclat es dibuixen en la nit...Només la llum del meu portàtil es reflexa en la llum de la nit....

Demà estaré morta de son.... 
Ara, ja no podré dir que mai he patit insomni...i m'he estat tota la nit sense aclucar els meus ulls.... 


PD: Post re-editat a les 4:45h. Acabo de veure un estel fugaç! M'he enrecordat que avui havíem d'anar a una activitat organitzada per l'Observatori de Castelltallat. Avui, era el dia idoni per deixar-se portar per les llums del cel, i veure aquesta meravella que ens regala de tant en tant el cel...Les llàgrimes de Sant Llorenç

Quan el cel plora.. Vesso llàgrimes de sal...



QUAN EL CEL PLORA.....

VESSO LLÀGRIMES DE SAL...

Avui s'ha mort la meva gossa...

Això ja es veia a venir, un animal amb 15 anys, és inevitable pensar que un dia o altre, ens deixaria, darrerament havia deixat de menjar, i tot i el que s'ha lluitat per allargar-li la vida,  haven-t'ho intentat amb totes les forces i amb tots els recuros possibles,  al final el seu cor ha dit prou....
Fa pena, haver-ho d'admetre... fa pena admetre que la  mort és part de la vida... i fa pena acceptar que en menys de 3 mesos han marxat els dos animals amb els que hem compartit estones molt agradables, han sigut part de la família, i hem compartit  part de la nostre vida amb ells. Ara ja no hi són, ara ja descansen... i allà on sigui que estan... els recordaré sempre! Els he estimat molt i ara.... ja no hi són....

  Adeu Bonny, Adeu Tom.. Aquest és el meu últim adeu!

M'agrada...

Em sona tendret.... fresquet... dolçet...

No sé si sóc jo, que no estic massa posada amb el tema musical, darrerament, però aquest noi, m'ha captivat....

Qui és? D'on ha sortit? Algú el coneix?



Boyce Avenue

L'enigma d'avui...

Que fan 5 dones diferents, assegudes en seients diferents, deixant-se portar per les sensacions que es desperten en mig de la foscor, a les 4h de la tarda?

Allò que es pot fer quan gaudeixes de les tardes lliures... anar al cinema per exemple?


I avui li ha tocat el torn a aquesta mitja comèdia drama, amb un fil que et fa pensar en el "valor" de les coses,o més aviat en el valor que cadascú de nosaltres, li dóna a les coses,  i aquelles mitges veritats, o "allò" que la gent  no acaba mai de dir a les seves "amistats". 

Certes veritats que més val que es quedin dins del calaixet de la tauleta de nit...o corres el risc d'emportar-te una reacció "esperadament exagerada" i pagar un preu bastant car... Hi hauria forces coses a dir al respecte, i totes les opcions ben vàlides, perquè cadascú te les seves raons per fer o no fer les coses...

Tot i que, malgrat els malgrats, al final, tot torna al seu lloc....O almenys, així passa, en aquesta peli.... que sense ser res de l'altre món, diria que m'ha agradat força....

I la propera que esta pendent, i que vull anar a veure és "El fin es mi principio"... algú l'ha vist? I que tal???

Un lladre d'ànimes...

Feia temps que algú no em "robava" l'ànima... Sempre hi ha qui, per petits instants, te el do de fer-ho. No és fàcil, però quan algú ho fa, ho sé.

Avui, he quedat asombrada, per uns breus instants, dolços.
M'he deixat portar per la música deliciosa ... Melodia que fluia de les cordes d'un violí que era tocat per un jove al metro.

Petits instants, copsats pel meu oïde, identificant cada nota que es deixava portar entre la gent del vagó....Difícil era l'aportació que li hauria hagut de fer al lladre d'ànimes, que per breus moments, s'havia apoderat de la meva total atenció, i una esgarrifança interior em feia posar la pell de gallina, potser, perquè aquesta és una de les més belles melodies... un tango, que sense dubte no em deixa indiferent. Una aportació però, que no m'ha sabut gens greu, deixar en les seves mans, a canvi del moviment dels seus dits en les cordes de la seva preuada joia: el seu violí.

"Por una Cabeza" de Carlos Gardel

Prefereixo a aquelles persones que sense ser imprescindibles, saben fer que enyorem la seva presencia.

A vegades el que és normal....

POT RESULTAR EXTRAORDINARI...



Començo la meva tan desitjada jornada intensiva... Podré gaudir de les tardes lliures, i això, em produeix una gran alegria!!!!
Gaudir del temps lliure, del mar, de la sorra, del sol, de l'estiu...omplir-me de llum i colors.
M'he proposat fer alguna activitat diferent, vull deixar-me per carrers de pobles i ciutats propers a Barcelona....càmera a les mans, i copsar imatges, curiositats, carrers, o simplement deixar-me portar rera les meves passes...
Espero que la calor no m'impedeixi fer allò que desitjo....

I mentrestant, un anunci que em fa aixecar de la cadira quan el sento.... i em quedo amb la darrera frase: 

A VEGADES EL QUE ÉS NORMAL, POT SER EXTRAORDINARI...


I JO EM PERMETO CANVIAR LA FRASE I DIR..:

QUASI SEMPRE....EL QUE ÉS NORMAL, 
ÉS EXTRAORDINARI!

Petits instants...

Petits instants.... Que valen la pena

    
Mirar
               
      
Disfrutar...
 
                      Admirar...                                                         Gaudir...


video


Cada any tornen...i cada any són igual de boniques ....

Una positiva iniciativa!!!

Arribo tard!!!!!!!!

Volia participar-hi... hi hagues anat expressament amb molt de gust!!!!! Però he fet tard!! Però intentaré aplicar-ho cada dia...sempre ho dic, sempre intento treure un somriure, malgrat que a vegades, és difícil fer-ho quan ho veus tot fosc....Sembla que em recupero, sembla que torno a ser jo, i allò que em preocupava, torna a la meva normalitat... Així respiro millor, així sóc capaç de sentir-me alliberada i l'èxit d'allò que creia que seria un fracàs, m'ha injectat energia positiva.....

Torno a somriure, no pas davant una càmara, però sí des del meu interior, cap a l'exterior....

Espero que aquest "optimisme" es contagi per totarreu!!!



I jo us dic.... SOMRIEM SEMPRE!!!
No deixem mai de SOMRIURE!!!


Fer-ho ens aporta coses positives: ens allibera les tensions, ens relaxa... i moltes coses més!

Materialista!!!

Despres d'algun temps en silenci, crec que hauria d'activar de nou aquest espai.
Un espai on fins ara he intentat compartir coses que em passen pel cap, somriures i algunes que altres tristeses, però així és la vida (diuen)...

Cert és que estic un xic "desentrenada", fa temps que no escric, i sento com les paraules no em flueixen i no sorgeixen del meu pensament. 
Em costa, no estic per la tasca, però caldrà que em mentalitzi, i començi a posar-m'hi. Tot es agafar un bolígraf, paper,  espai i temps, un espai i un temps que em permeti relaxar-me, deixar la ment en blanc i deixar que les paraules dancin escrites en un troç de paper.

Ara deixo enrere certes coses, algunes es quedaran l calaix dels records, per sempre, altres només per un temps... I altres, no seran oblidades mai més.

Però deixo de costat aquests pensaments sentimentals, i em permeto inaugurar de nou el meu blog, amb una CRITICA. Sí, totalment faig una crítica vers un anunci de la tele, que cada cop que veig, m'agafa un atac....

No m'agraden les persones materialistes, sí ja sé que és un anunci, i que ens estan venent un vehicle, però jo mai em compraria "aquest" vehicle, per l'únic fet d'haver vist la seva publicitat, i menys aquest tipus de publicitat....
Simplement, em sembla molt trist... 
I és una llàstima  no poder compartir un viatge a Venecia amb aquest home tant eixerit per culpa del seu Mercedes. Sense dubte, (siii...ja sé que és un anunci!!!), però sense dubte, em sembla força trist, i és un clar motiu, del que la tele ens vol vendre, i de cóm ens poden vendre aquest "materialisme" vers les propietats, vers les coses que tenim o que volem.... 

Vull un cotxe nou? No, no vull un cotxe nou, perquè el que tinc em fa el servei d'allò que necessito, i menys vull un Mercedes, perquè aniria encantada a Venecia....

Enlloc de promoure altres valors..... !!!!!



Us agrada aquest anunci???

I Will Love You - Fisher

Una troballa musical que forma part de la BSO de "Sentencia de muerte", un xi trista.. però no per això, deixa de ser bonica...


La mort és part de la vida...

I avui, és un dia molt trist per mí !!!

He perdut al meu amic Tom. 

Després d'11 anys compartint bonics moments, 
una pèrdua que no t'esperes, et deixa sense esma per no fer res.

Un gos, un amic, un company de jocs, un animal que he estimat molt.
Allà on siguis, sempre et recordaré!

Potser ha nascut un nou estel al cel...

El mon sense paraules...


Degut a una grip i a tot el que comporta un refredament del cos, ahir i avui, m'he quedat sumergida en una afonia força important. 
El meu mon en silenci, em fa adonar, de les coses que són habituals en nosaltres, i que quan no les podem fer, sabem que són necessàries per la nostre existencia. No puc parlar, la meva veu ha dit prou, i em sento en certa manera impotent, quan vull fer el gest de parlar i sento que les meves paraules no produeixen so. Les cordes vocals han deixat de realitzar la seva funció. Per més que vulgui, res.... Es curiosa la situació, mai m'havia passat abans, a aquest nivell...

Cal sempre valorar les coses, quan no les tens?
Crec que no hauria de ser així, però sense dubte, la vida ens demostra aquestes coses...

Així doncs, em quedo sense paraules, malgrat voler-les dir. Me'n vaig amb el meu silenci, no abans sense fer una reflexió:  "Parlar, és la tercera millor cosa que pots fer amb la boca!" o així ho crec ara que no puc dir res....

Un any més!


Un any (símbol: a) és el període que tarda la Terra en orbitar una volta al voltant del Sol

Un any més, és que el que en poques hores, podré dir que ha passat des de que vaig nèixer. En seran 36. 36 anys plens d'històries, d'anecdotes, d'experiències, d'alegries i de tristeses, però sense dubte, 36 anys cumplits (que no tothom ho pot dir)

No em sento gaire eufòrica ni d'alegria, ni de tristesa. Simplement, sento que un any més passa i ja en són uns quants. Potser sento el pas del temps, i en certa manera, contenta, de poder-los cumplir amb  les coses més o menys bé, però amb certa impotència, sabent, que els segons passen i no els puc aturar, i que els dies, i els anys, es fan inevitables en el seu pas, i la única cosa que ens queda, és intentar gaudir-los de la millor manera possible.

M'agafo a aquesta idea...m'agafo a aquest pensament.

Vull sentir-me viva, és la única cosa que importa... 

I vull seguir sent qui sóc i tenint el que tinc, ni més ni menys. Salut per gaudir de la vida, i amor per compartir-la. La resta de coses vindran soles, a vegades seran millors, altres pitjors, trobaré obstacles al camí, que hauré de saltar, però intentaré seguir endavant, per sumar i sumar, i donar VIDA a tots els anys que el destí em permeti cumplir.


I vull seguir contemplant 1000 postes de sol, banyades per un mar ben blau.. i...aprofitant cada minut com si fos l'últim, compartint amb qui vulgui, el meu jo


Una mona casolana!

I és que aquest any, m'he decidit a fer una Mona amb molta il·lusió per la meva nevodeta d'un any i mig...

I vet aquí els resultats!!!


Jo crec que no té res  a envejar, amb les mones que podem trobar a la pastisseria....

;-D



Per cert, Feliç Sant Jordi!!!


La partitura del cel...

Ahir, el cel dibuixava unes franges perfectes, que em varen recordar a un pentagrama de notes musicals.... i aquí, el meu joc amb les paraules:

Pentagrames de notes imaginàries.

Notes de fum blanc caigudes del cel, dibuixen la música dels sentits.

El DO de l'alegria navega entre un mar de núvols de colors..
 
REcords que ballen i s'engronxen entre el pentagrama solitari d'aquest cel rogenc.

Em deixo portar....Danço amb ells...i em  MImen.

Un raig de llum m'escalfa. FA SOL i una dolça sensació m'abraça i em fonc amb l'enigma i el misteri, envoltada de la resta de notes musicals. Cadascuna m'apropa al seu món. Cadascuna em regala el seu batec.

LA música, les notes agafades de la ma, pengen imaginàries d'un fil de color or. Cenefes de colors.

SI et deixes portar, l'encanteri inunda el teu pensament, amb idees de cotó fluix, vives i sonores, rialles encantadores.

"El noi del Metro"


 Imatge del Google

 
Absorta, aquells dos ulls es clavaven com dos ganivets.
El fruit de la casualitat els unia cada matí, compartint un trocet de vida. Una rutina diària que es feia més amena quan es veien. Ell, un home d’uns quaranta anys, de pell bruna i ulls clars. No tenia un rostre gaire afable. Ella, d’uns trenta, d’aspecte jovial i riallera. La nit i el dia.
Cada dia el destí, els apropava una mica més. La casualitat els portava a jugar amb les seves mirades dins d’aquell vagó de metro. Com si el món s’aturés.
Cap dels dos, però, s’atrevia a dir-se res, però aquelles profundes mirades els delataven. Ell, seriós, no gesticulava moviment, ella se’l mirava i somreia tímidament. I així, dia rera dia.
Aquell però, era un dia diferent. Mentre esperava el metro, per l’interfon havien anunciat algun problema tècnic. No li quedava més remei que esperar. Al seu voltant, cada cop hi havia més gent a l’andana.
Al cap d’una estona, la pantalla va anunciar el restabliment de la circulació. Aparentment, tot apuntava a que s’havia resolt la incidència. Es va fer pas entre la gent, i àgilment es va situar dins del vagó. Resultava força complicat fer-se un lloc. Un metro atapeït de persones que l’empenyien com si d’un mar esvalotat es tractés. De cop, en una pèrdua d’equilibri enmig d’un moviment estrany, va veure aquells ulls que la miraven des de l’altre costat del vagó. Un cop més la casualitat els havia unit en aquell petit espai de temps.
Ella li va regalar el petit somriure de cada dia. Ell, però, immòbil com de costum.
Una forta trepitjada la va fer tornar a la realitat, i va fer-li girar el cap aquell individu amb cara de tenir pocs amics.
Un lladre matiner aprofitant-se de les circumstancies i del descuit d’aquella noia. Cautelosament va posar la ma dins de la seva bossa i subtilment li va robar el moneder. Ella, però, seguia mirant al seu amor platònic.
Arribada la seva parada, la noia va baixar, caminant fins l’enllaç de l’altre línia. Davant la porta, va posar la ma dins la seva bossa per treure el seu bitllet, i es va adonar que no hi era. Va pensar que potser l’havia oblidat, però de seguit la ràbia es va apoderar d’ella i va pensar en el pitjor. Li havien robat el moneder!
L’immediatesa de l’instant, la va portar fins una oficina d’atenció al client. Allà va plantejar la situació al cap de l’oficina, qui li va suggerir que descrivís el moneder. Nerviosa, li va explicar com era. Vermell, amb franges negres... L’home en veure que la descripció era similar al moneder que li havien portat moments abans, la va interrompre, va posar la ma sota el mostrador, i li va treure el seu moneder. La cara de la noia va canviar de cop i de nou aquell somriure se li va dibuixar al seu rostre.
El senyor li va explicar que un noi havia vist com robaven a una noia al metro i havia seguit al lladre per veure què feia. El resultat era d’esperar, li havia robat els diners, però havia llençat el moneder en la primera paperera que havia vist.
A ella li hagués agradat donar-li les gràcies, però a vegades les coses són com són.
Va sortir de l’oficina, i va obrir el seu moneder. De cop es va adonar, que dins hi havia un paper que no reconeixia. El va mirar, i dins hi va trobar les lletres d’un algú desconegut, on llegia: “ No deixis mai de somriure cada matí, perquè el teu somriure m’il•lumina el dia”
Aturada, va mirar al seu voltant, i el noi del metro allà estava, aturat mirant-la, també ell amb un somriure als seus llavis.

I qui sap si aquell gest va obrir una porta...



Aquesta és la meva darrera aportació al "Concurs de Relats Curts de TMB"

Concurs Relats TMB

Fa un temps vaig escriure un mini relat  anomenat la "LLuna i Ella"
Em va agradar, potser perquè tenia certa inspiració en la meva vida diària, potser perquè en el fons, no era tant un relat de ficció, sinó que estava basat en la realitat, potser en la meva pròpia realitat.

I com que, em va agradar escriure'l, doncs m'he decidit a publicar-lo a la nova Edició del Concurs de Relats Curts On line de TMB,  i que us convido a visitar,  i a votar-me si és que creieu que m'ho  mereixo,  i també a participar!!!



Cert és que porto una temporada una mica "out" de blog, però potser caldrà que em comenci a activar la neurona, així doncs, una primera intenció, passa per la meva participació en el concurs TMB, i continuarem amb la 2a. edició de:


Trencant-(me) esquemes...

Quan menys t'ho esperes, ets capaç de sorprendre't tu mateixa....
Això és el que he fet avui, sorprendre'm..
Cóm?
Fa molts anys que no menjo conill... De petita, amb uns 8 o 9 anys aproximadament, el meu germà em va fer-li agafar fàstic, un dia que en menjava... Ho recordaré sempre.... Aquell moment, el recordaré sempre, i des de llavors, mai més n'he menjat. Veure'l pelat al super, amb la seva forma sencera, em fa realment, fàstic, i això que realment en menjava, i recordo que m'agradava llavors.
Fa temps que dic, però, que un dia hauria de donar el pas... i intentar menjar-n'he de nou.
Les persones ens tanquem portes nosaltres mateixes a coses a vegades realment absurdes...
Això em recorda tot el temps que m'he estat sense voler provar les anques de rana. El dia que realment, vaig decidir provar-les, em vaig adonar de la delicia que m'havia perdut durant tant de temps.... Les vaig trobar boníssimes i ara m'encanten...
Avui, fent la compra, he vist una safata amb uns pinxo de conill, amb verduretes i espècies... No sé què m'ha agafat, però el cas, es que ja està la safata a la meva nevera. No sé si serè capaç de fer-n'he un mos... després de tants, anys... buffff... pensar-hi, realment em fa angúnia, però, potser caldria "superar-se" també en aquest aspecte, i fer l'intent....
Ja us ho diré... D'entrada, n'he comprat, que això, per mi, ja és molt.... 
I a veure si sóc capaç de cruspir-me aquests pinxos.... (que ja em dic a mi mateixa, que tenen una pinta deliciosa...grrrr.... ) 
Algú s'apunta a provar pinxos de conill a la brasa???

;-D


Un d'aquells mails....

Amb lletres ben cosides...


He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.

He après que la
vida és dura...
però jo ho sóc més!

He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.

He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.

He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir cóm em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa..

He après que tots volen
viure al cim de la muntanya..
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.

He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.

He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.

He après que com
menys temps malgasto..
més coses faig. 


... Tantes coses em queden 
-encara- per aprendre..

Auto motivació....

Avui em calia una dosi d'automotivació .....

I he canviat el dia de farmàcia...

......i he anat a esbrinar els resultats de la meva dieta.

 Imatge Google
I....

No hi ha res, com...


RECOLLIR ELS FRUITS DEL MEU  ESFORÇ!!!!





I avui amés, em permeto dedicar aquest post a una amiga! 
Shubhaa: We can!!  ;-D


Retrobaments..


Quan la vida et sacceja amb un fet inesperat, te n'adones de cóm és tot tant passatger... 
Ho sé, en sóc conscient, i malgrat aquesta consciencia, et sorprens vegada, rera vegada.
 
Quan passen segons quines coses, et fan reflexionar més profundament del sentit de la vida.
I ja ho sabem que la vida és molt curta, i més llargues altres vegades, però que sovint ens te preparades moltes sorpreses. Unes bones, altres no tant bones.
Ahir va ser un dia de retrobaments.....
Quan cada dia fas el mateix, quan cada dia veus les mateixes persones, i quan de cop i volta, un dia, per unes circumstancies determinades, deixen de formar part de la teva monotonia, deixen de ser part de la teva vida, i desapareixen del teu dia a dia, te'n adones, de cóm les trobes a faltar el dia que no hi són. Te'n adones, que algunes persones formen part de l'engrenatge de la nostra vida. I són  peces “necessàries" pel funcionament del nostre dia a dia. Són una part més de nosaltres, i ens ajuden a "portar" o a "sobreportar" algunes situacions.
 
Llavors, amb els dies, aprens a sobreviure amb la nova situació. Aprens a relativitzar les coses i aprens a afrontar-les sense aquelles persones que t'ajuden, sense aquelles persones que deixen d'alegrar-te els dies. Deixes de compartir somriures, i t'apropes o busques afinitat amb altres persones no tant properes.... Però sovint, et sents més sola. 
Però el ser humà, s'acostuma a tot. Acaba acostumant-se a tot, però fins arribar a aquest “tot”, cal un període d'adaptació. Un període on hi ha dies grisos, i altres més lluminosos, dies on tot ho veus negre i altres de color de cotó fluix. Dies, que creus que ningú et pot aturar, que estas allà per menjar-te el món, i dies que defalleixes i caus derrotat.

Però, sempre hi ha un dia de retrobaments.... I saps que n'hi hauran més...
Aquest dia que et trobes amb aquestes persones que de cop i volta han deixat d'estar en la teva inmediatesa diaria, però que malgrat les circumstancies estan aprop.
I et retrobes, i somrius, i plores.... Un conjunt d'emocions que van agafades de la ma. Somrius d'alegria, i les mires i els deixes anar un “cóm us trobo a faltar”.. 
Com costen a vegades les coses de passar... però aprofites l'estona, i els expliques, i buides el pap, perquè ningú més et podrà entendre cóm aquestes persones, perquè elles han compartit el meu dia a dia, i saben del que els estic parlant. I durant unes hores, tornes a riure....i els fas riure, explicant allò que ja coneixen.
I et contagies com si aquells instants et servissin per retornar a la teva normalitat al dia següent.... T'injectes amb aquesta afinitat compartida, que només tens amb elles...
Fins la propera...
Mentrestant, em faré forta i lluitaré contra les adversitats. El ser humà és capaç d'això i molt més.... i si en algún moment defalleixo, cauré al terra..... però, segur que tornaré a aixecar-me i seguiré endavant. M'espera una època dura, però aquesta “duresa” és relativa, i no és més dura, que allò que no te remei. 
Circumstancies que toquen, i que calen afrontar...A vegades a uns, altres vegades, a altres....

Perquè, així és la vida....
Fins la propera....

A vegades no calen les paraules...


Quan el sol cau... molts pensaments inunden la ment.



Entre camps verds, vinyes i oliveres, he gaudit d'uns dies de tranquil·litat...


I he gaudit ... i he mirat ... i m'he deixat portar... He olorat i...

...és que ... les imatges que ens ofereixen la natura, són a vegades el millor antídot pel silenci. 


Ho dic sovint, no m'agrada el silenci.. 

m'agraden les paraules, les converses, el poder de descobriment que tenim amb les persones, a través de les paraules.. no és fàcil, i a vegades, 

la nostre percepció vers una primera impressió, canvia...


No t'imaginava així... 

Sovint hi penso... imagino cóm serà aquella persona que s'ha creuat en el meu camí... Erro en la percepció, a vegades sí, altres no m'equivoco. M'enciso però, intentant conèixer nous mons,a noves persones... parlo, miro... endevino.... descobreixo...

Sàvies paraules les que va dir un dia el "Paseante", en un post del meu blog: 

"Les paraules són com un pou d'aigua fresca, sovint ens treuen la sed"

Aquesta meravellosa frase, forma ja part dels meus dies... parlaré, mentre en tingui possibilitat... 

I quan no, com darrerament, que sembla que no tingui masses coses a dir, us /em regalaré aquestes imatges tan boniques que la natura em posa en safata de plata....
 

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!