Fer o no fer...





Imatge de Google

Poques vegades, em veureu escriure sobre aquests temes... Qui em segueix/coneix, sap que no m'agrada la política ni els polítics... I els temes relacionats amb la vaga d'avui, tampoc són motiu de conversa o de monòleg a tractar en el meu blog.....

Però, sincerament, avui només m'atreveixo a fer una petita excepció:

Crec, que tothom esta en el seu dret de fer o no fer... Per això som lliures, podem manifestar-nos, o no. 
Jo respecto a la gent que avui ha fet vaga. Jo no n'he fet vaga, i m'agrada que em respectin igual que ho faig jo.
Per sort, tot el dia ha sorgit com un dia normal i corrent, amb els inconvenients dels desplaçaments, per serveis mínims... però tret d'aquests petits retards, el demés ha anat be.

Però, al que vaig... He vist les imatges dels resultats de la vaga per la tele... (o vaja, el que els mitjans de comunicació ens han volgut mostrar... )i sincerament, em sembla VERGONYÓS, veure com quatre desgraciats, s'aprofiten de la situació, per realitzar accions incíviques.... 

Cal?
Cal ser tan malparit per dedicar-se a trencar/cremar/saquejar botigues i mobiliari urbà??? 
Que tot això es paga amb els nostres impostos!!! 

Cal organitzar aquesta batalla campal, i aquests aldarulls????

Estic avergonyida de veure tot això.... 
I avui, vinc a expressar-ho.... i sento necessitat de fer-ho....

Cargol treu banya.... cargol.....

Ai sí! No negaré que a vegades em fan pena... i no els puc veure cuinar... De petita jugava a "salvar-ne" alguns exemplars, i el meu germà i jo em feiem curses....
Després quan els veia fets al plat, primer m'aturava a pensar "quina culpa en tenien els pobres animals...", però, aquests intants eren breus, i s'oblidavan ràpidament quan menjava alguns cargolets més....


Ara, feia mooolt de temps que no en menjava... "cargolins" com els anomenem nosaltres, pel seu petit tamany...
 
O bullits amb herbes, o passats per la paella amb ceba i tomaquet, i algun que altre "bitxo" per donar-li un gustet picant....
Aquest cap de setmana, aprofitant una passejada que varen fer els meus pares per la muntanya, varen agafar-ne una bona cistella.... i....., doncs que no els vaig fer el lleig....
I ves, com em som els humans, que ens ho mengem tot, sense gaires escrúpols....

Us agraden els cargols? O sou d'aquells que diuen que els fàstic?

Plou i...




Entre gotes d'aigua,


Em deixo sorprendre per espurnes de foc...


Entre nuvolades....i brises marines


Una llum nocturna... il·lumina la nit

"Mala pata?"

Des del 23 d'Abril que havia adquirit les entrades...
Les guardava amb cura.... esperant el dia d'avui, tot i que ahir deixava volar paraules enlaire, dient que arrel de certs canvis en el meu dia a dia, vaig molt més cansada, i amb més son per les nits....Que potser em caldria algun cafè que altre per poder estar amb els ulls oberts... Però vaja, havia comprat les entrades feia molt de temps amb il·lusió i malgrat els malgrats, estava disposada....

Així que en arribar a casa, em canvio de roba, i llesta per anar de Concert...
Enfilem c/Aragó, per anar direcció Palau Sant Jordi....
I on anem tan aviat? He preparat una bosseta amb uns entrepans i un parell de coca-coles.... mentres, esperem veure en Sabina en acció, serà  millor que engolim alguna cosa...
Però que ha succeït?
Doncs que en arribar a la porta del Palau, un parell de nois vestits de negre i amb l'etiqueta de Staff, s'han apropat a nosaltres per dir-nos que el concert s'ha anul·lat!
Què???
Sinó n'he sentit dir res? Es clar, que tampoc he encès la ràdio, ni he llegit el diari, encara que ho hagués comunicat, no m'hauria assabentat....
Doncs vaia "MALA PATA"!
 
El concert, s'ha postposat pel proper 28 d'octubre....Sinó, sempre pots retornar les entrades, i llestos.
M'he quedat un xic desconcertada, però en el fons, i donat el meu cansament, tampoc la meva reacció ha sigut tant rabiosa, com hagués estat en una altre ocasió....
Sí senyor, una mala pata...però no n'hi ha per tant!
I doncs, ens hem cruspit els entrepans amb Barcelona als nostres peus.... sota el pirulí

Que hi farem! Hauré d'esperar a l'octubre!


Sensacions...

Hi ha vegades, que una barreja de sensacions, s'apoderen de mi...

Passen els anys, i certes circumstancies (l'embaràs, no és el meu cas, eh?!), fan que el nostre cos canvii. Sí, és cert, he tornat a pujar de pes... Fa uns tres anys vaig posar remei, i vaig anar a visitar a un endocrí, que em va fer fer una dieta molt estricte. El resultat va ser molt bo... i em vaig quedar amb allò que en diuen pes ideal...
Durant un temps, em vaig mantenir, fins que fa un any i 4 mesos que he deixat de fumar... L'excusa perfecte per la justificació de pujada de pes... No estic com abans de fer regim, però la meva silueta és més ample, per a que negar-ho?

A vegades, no sé per quin motiu, les persones perdem la coherència de les coses, potser perquè la societat/televisió i l'entorn... s'encarrega de enviar-nos una i altre vegada missatges sobre el culte al cos....Sobre el pes ideal, sobre la bellesa, sobre la juventut... Sobre aquesta funda que ens embolcalla el que realment és important: el nostre interior!
Inevitablement, em miro al mirall, i el que és evident és fa evident.  És clar que no sóc la mateixa, que surt a la capçalera d'aquest blog, però el meu pensament és el mateix. Però, jo mateixa em dic, cal fer bondat, i començar a menjar menys. Quan amés vas de compres, i veus que la suposada talla no corda.... Llavors t'ho acabes de pensar... I fa ràbia...a vegades, fa ràbia, com avui me n'ha fet.

No penso en aquestes coses habitualment, perquè crec que la bellesa de les persones es troba en el seu interior... I la bellesa de les persones esta també en els ulls de qui la mira,  però a vegades.... caus en segons quines idees...

Per sort, sempre hi ha qui t'estima i et recorda que t'estima, no per aquest embolcall, sinó per qui sóc. 

Em recorda, que, hauriem de valorar més el nostre interior, la nostre personalitat que ens fa únics, el cor que sent i batega, i el que som capaços de fer sentir a les persones del nostre voltant

El nostre dia a dia, és important, i caldria aturar-se més sovint i veure que fem per sentir-nos be, i per fer sentir a la gent del nostre entorn be. Aquell somriure, aquella paraula cordial, aquell agraïment, aquell "piropo", o simplement el mostrar-nos tal com som, amb sinceritat, sense hipocresies ni cortesies "per quedar be", regalar emocions, i sentiments, misteris i sorpreses... Fem moltes coses que ens fan sentir be, i que fan sentir be.

Perquè el cap i a la fi, aquest embolcall envelleix, s'arruga, es deteriora com la carrosseria de qualsevol cotxe...Per això, és tan important la nostre imatge?

Que m'he engreixat és veu.... Però és una cosa que te remei. El que no te remei és el grapat de llàgrimes que acabo de vessar, mentres mirava la pel·licula del desastre de l'11 de setembre, tot just fa 9 anys. Quina llàstima que m'hagi hagut de donar compte ara, després de recordar la crua realitat, mentres em posava en la pell d'aquells passatgers de l'avió, en saber que no tornarien a veure mai més a les persones que estimaven, i en saber que la fi de la seva vida, havia arribat. Angoixant!

Així, la propera vegada que una idea d'aquest tipus aparegui dins el meu pensament, intentaré pensar en tot allò que sóc capaç de fer sentir a tots aquells que per una raó o altre, es creuen en el meu camí!

Perquè el que sempre escric en les postals de felicitació, ara resulta que encapçala (en castellà) un anunci de TV, i em fa gràcia pensar, que un publicista ha cregut que era un bon slogan:

QUAN VARES NÈIXER, TOTS REIEN I TU PLORAVES...
VIU DE TAL MANERA, 
QUE QUAN TU MORIS,
TOTS PLORIN, I TU RIGUIS...

I per mi, és el millor slogan, no pas d'un anunci, sinó d'allò que se'n diu VIDA.

LA CARA D'ET?


Un nus, que em recorda la cara d'ET...
Durant les vacances, vàrem visitar la Medina Azhara, a Córdoba.
Just davant de la porta del Saló de Abderraman III, hi havia uns plafons de fusta al terra. No s'hi podia entrar perque estaven reformant la sala per fer-n'he accés al public.
I allà, en una d'aquestes fustes, vaig poder veure aquest nus tan particular....

Serà que tinc molta imaginació? Però a mi la veritat és que em recorda a l'ET.... ;-D

I pels que volgueu fer una visita virtual a la Medina Azhara, dir que em va agradar força...

 
I unes quantes fotos, com sempre de collita pròpia...
 
 




 En un balcó de Córdoba...

 

Un recordatori... que no hauriem d'oblidar!

Vaia cardo borriquero!


I doncs, ara intentaré trobar alguna cosa... i saber l'origen de l'expressió "ser un cardo borriquero"... o sigui, "lleig, lleig"...perquè la veritat, és que no sé la fama que li han donat a aquesta herbeta...


Aquest estiu n'he vist....Molts cardos!!! (no tius lletjos eh?? sinó "cardos" de veritat, ja,ja,ja)

I he fet algunes fotos..., perquè a mi, personalment m'han semblat molt bonics!

Així, que d'ara en endavant, no faré servir l'expressió, perquè no l'hi veig el què...Trobo que l'expressió no fa justícia a la planta... no???

IMPRUDÈNCIA?


El passat diumenge, es va produir un incendi a la població d'Olivella, concretament a la Urbanització Mas Milà.

Jo estava a casa dels meus pares, i de lluny, vàrem veure la cortina de fum....
Ahir, després de gairebé una setmana, vàrem anar a veure on havia sigut exactament...
El paisatge, molt depriment, encara es sentia olor a cremat.


A la nit, vaig anar al cinema....(Origen, per cert, que em va agradar molt!)  de tornada, a l'autopista, el cotxe de davant, va obrir la finestra i va llençar la "colilla" encesa, sense més.... 
D'això en dieu ser imprudent? 
O, vaja, perdoneu el meu vocabulari, però d'aquest acte, no s'en diu ser un "malparit"? Per no dir un insult més gruixut!

Possiblement, la majoria d'incendis es produeixen per aquest tipus "d'imprudències"....que jo no sóc capaç d'entendre.

A qui se li acut llençar una burilla encesa per la finestra? De veritat que qui ho fa, no és capaç de veure el perill que això pot comportar? O és que s'estima tan poc la natura que li és igual que s'encengui el bosc? 
De veritat, li seria igual si al mig d'aquest bosc, hi hagués casa seva?


Jo estic indignada!


Perquè no puc entendre que la gent sigui tant inconscient!

Des d'aquest raconet meu, vull fer una crida, i demanar que si us plau, tinguem cura de la nostre natura, dels nostres boscos! 







Perque vull seguir veient boscos verds i respirar oxigen, no pas sentir tristesa davant una natura morta!


Paraules...


A vegades, les paraules, brollen soles....


Altres, però , costen de sortir...



Fa pujada...

Tornar a la rutina, costa força....
i costa adaptar-se a certs canvis....

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!