El dret a morir dignament....



Ja estic de tornada....
No és del tot cert, perque estic de vacances....
Però estic a Barcelona, avui tinc sopar familiar, suposo que com tothom.... i mentres faig temps, aprofito per escriure en el meu blog.


Ahir vaig veure la pel·licula Million Dollar Baby, feia temps que havia comprat el DVD al Circulo de los Lectores, però no haviem trobat l'ocasió per mirar-la... així que fent sobretaula a casa dels meus pares, la varem posar....

Buffff..... crec que massa per mi.....

Em va fer plorar!!!!


El paper del Clint Eastwood, simplement, sensacional!!!!

I la peli, la veritat és que et fa pensar....

Dona per pensar i molt.... tanta lluita per aconseguir els objectius, i en un segon..... tot es desvaneix.....

A part, que no m'esperava aquest final tant tràgic... I realment, et pares a pensar, que si realment, un dia, et succeeix una cosa similar, o es quedès sepultat tot el meu cos, sense mobilitat, el que jo voldria també seria que algú em desconectès la ditxosa màquina que et fa "malviure"... Dur, però real....

Buffff..... és inevitable pensar, que si algun dia et passa a tu mateix...... No vulguis morir dignament, perque per viure d'aquesta manera, més val... anar-se'n a l'altre mon.... I no patir, ni fer patir...

Ja veieu que la peli, no em va deixar indiferent.....

I això sí, una reflexió a la que sí que penso tenir en compte: "por encima de todo, protégete primero a ti mismo", sinó ho fas tu... no ho farà ningú!!!!

PD: Potser que la propera peli que esculli per veure a la sobretaula d'un dia nadalenc, sigui el "101 Dalmatas"... i potser així, no em quedo tant "potxolita"...

BONES FESTES!!!!

M'en vaig de vacances.....
No abans sense desitjar-vos, que passeu unes Bones Festes, Bon Nadal i un Feliç Any Nou!!!!!
Us dedico aquest video "nadalenc":


Un recull de frases per pensar de Paulo Coelho

Jamás dejes que las dudas paralicen tus acciones. Toma siempre todas las decisiones que necesites tomar, aún cuando no tengas la seguridad de estar decidiendo correctamente.
Brida.
******************************
Enseñar es mostrar que es posible. Aprender es hacerlo posible para uno mismo.
El peregrino de Compostela (Diario de un mago).
*****************************
Cuando no se puede retroceder, sólo debe preocuparnos la mejor manera de seguir hacia adelante.
El alquimista.
*****************************
Un niño siempre puede enseñar tres cosas a un adulto: a alegrarse sin motivo, a estar siempre ocupado con algo y a saber exigir con todas sus fuerzas aquello que desea.
La Quinta Montaña.
*****************************
Cuando un jinete cae del caballo y no vuelve a montarlo al minuto siguiente, jamás tendrá el valor de hacerlo nuevamente.
Manual del Guerrero de la Luz.
********************************
Habla de las cosas buenas de tu vida para quien quiera oírlas. El Alma del Mundo tiene una gran necesidad de tu alegría.
Maktub.
*********************************
Así debéis hacer vosotros: manteneos locos, pero comportaos como personas normales. Corred el riesgo de ser diferentes, pero aprended a hacerlo sin llamar la atención.
*********************************
Un hombre que persevera amigos jamás esdominado por las tempestades de la existencia;tiene fuerzas para sobrellevar las dificultades y para salir adelante.
Manual del Guerrero de la Luz
*********************************
Escoger una camino significa abandonar otros. Si pretendes recorrer todos los caminos posibles acabarás no corriendo ninguno.
Brida
********************************
Cuando se ama no tenemos ninguna necesidad de entender lo que sucede, porque todo pasa a suceder dentro de nosotros.
El alquimista
********************************
Cuando menos lo esperamos, la vida nos coloca delante un desafío que pone a prueba nuestro coraje y nuestra voluntad de cambio.
El demonio y la Srta: Prym
*********************************
Todas las batallas en la vida sirven para enseñarnos algo, inclusive aquellas que perdemos.
Sin fuente
********************************

El maestro Sufi

El Mestro Sufi, contaba siempre una parábola al finalizar cada clase, per los alumnos no siempre entendían el sentido de la misma....
- Maestro -lo encaró uno de ellos una tarde. Tú nos cuentas los cuentos pero no nos explicas el significado......
- Pido perdón por eso. - Se disculpó el maestro- Permíteme que en señal de reparació te convide con un rico durazno.
- Gracias maestro.- respondió halagado el discípulo
- Quisiera, para agasajarte, pelarte tu durazno yo mismo. ¿Me permites?
- Sí. Muchas gracias - dijo el discípulo.
- ¿Te gustaría que, ya que tengo en mi mano un cuchillo, te lo corte en trozos para que te sea más cómodo?....
- Me encantaría.... Per no quisiera abusar de tu hospitalidad, maestro.....
- No es un abuso si yo te lo ofrezco. Solo deseo complacerte....
- Permíteme que te lo mastique antes de dártelo....
- No maestro. ¡ No me gustaría que hicieras eso! Se quejó, sorprendido el discípulo.
El maestro hizo una pausa y dijo:
- Si yo les explicara el sentido de cada cuento.... sería como darles a comer una fruta masticada!!!


26 cuentos para pensar. Jorge Bucay

PAT & STANLEY

Avui em vull dedicar a mi mateixa uns dibuixos que em motiven el somriure...Perque avui ha estat un dia una mica "desastròs".... o més aviat "estressant"...
Així que.....

Per mi.... i per qui vulgui veure'l....

Pat and Stanley (uns personatges molts divertits!)


Acabo de fer un descobriment.....

Com és possible... que a mi se m'escapi.... un detall tant important com aquest????

Jo, que m'estimo Sau... i m'estimo la seva música.... Acabo de descobrir que varen cantar una cançó amb el Serrat... M'en faig creus!!! No és possible, que jo m'acabi d'enterar ara mateix....
Buffff!!!!

Veure el Carles Sabater en un video... a mi personalment se m'esgarrifa la pell! I penso que..... el dia que mori la seva música i la de Sau, morirà ell... Per mi, jo crec que això no serà mai possible....Sau va marcar una etapa de la meva vida.. i això no ho esborra ningú!
Mentrestant... seguiré GAUDINT de la seva música i les seves cançons..!

GREENHORNES


Fa uns dies que anem darrera d'aconseguir el titol i el grup d'una cançó que sonava en un anunci d'H&M. Al final i com diu la dita "Quien la sigue la consigue", la cançó en qüestió corresponia a PP Arnold "Something Beautiful Happened", be ara ja tenim fins i tot la cançó.... Si, sí, aquesta correspon a un anunci d'H&M i la volia el meu company, ara ja la té, però no era la que jo volia...Així que he seguit amb la meva búsqueda i bingo!!! La he trobat, al principi pensava que era del mateix grup... ara he vist que no. La cançó que a mi m'encanta i em sembla molt i molt sensual és "There is an end" i el grup, The Greenhornes. Com que m'agrada molt aquesta cançó us la deixo per a que la pogueu escoltar, en breu la penjaré dins la meva llarga llista de música que em desperta els sentits!!!!

Mentres tant........ Un enllaç per a poder-la escoltar. Que vagi de gust!!!!

El retorn d'Hombres G

El retorn d'Hombres G, amb el seu estil propi....
Els recordo de joveneta... M'encantaven, i m'encantava el David Sumers. Tenia com totes les jovenetes, fotos enganxades a la meva habitació..... tenia els seus discs i havia anat a veure totes les seves pelis, on ens sentiem identificats...
Despres de molts anys en silenci, han tret un nou disc.
Em segueixen encantant.... i es que han passat els anys, però per tothom....
Aqui us deixo el video de Me siento bien, que desborda optimisme... i això va be per començar el dia!!!!

Another day in paradise



Avui he recordat una cançó que m'agradava força i que feia temps que no escoltava...


Es tracta del "Another day in paradise" del Phil Collins, la veritat és que aquesta cançó em porta molts i molts records.... Per aquella època feia FP, i recordo perfectament la lletra, perque tenia una professora que ens ensenyava angles a traves de la música, i sempre buscava cançons més o menys fàcils, per a poder practicar... Més tard, vaig tenir una altre professora d'angles, que utilitzava el mateix sistema... i en aquest cas, ens va fer veure el "Breakfast at Tiffany's" en versió original... Un altre cop, una cançó va marcar-me durant una temporada... "Moon River", simplement, Preciosa! La vida esta plena de cançons boniques... que ens marquen èpoques, ens porten records...
Per aquell llavors, aquell periode de la meva vida va estar ple de canvis importants ... Tot canvi comporta un procès d'adaptació.... I be, crec que dins de la "gravetat" del tema, varen ser canvis positius per a mi. Amb el temps, s'han convertit en records, i escases vegades intentes recordar les èpoques difícils de la vida... Avui, escoltant aquesta cançó, he recordat part del meu passat.... He recordat el camí que vaig recòrrer posteriorment, i tot el que vaig guanyar amb aquest canvi.... Tot i que en el seu moment, potser ho veia tot de color negre.... amb el temps, el negre es va convertir en gris, per a posteriorment ser blanc..... Aquestes coses que ens te la vida preparades....!!!!


Així que un vot de confiança per un mateix, per les eleccions que escollim en la vida.. o per les que ens obliguen a escollir.... A vegades s'ha de pensar que tot no és de color negre.... hi ha un gris... o blanc......
Les coses passen i no ens hem d'oblidar... QUE DE VIDA NOMÉS N'HI HA UNA.... Amb el temps, he vist que aquella elecció no va ser equivocada i no tant "dolenta" cóm creia potser, en aquell moment!! I te'n adones... que només hi ha una cosa a la vida que no te remei ni solució:La mort.




Quina gràcia!!!!

No em pregunteu en quin idioma parlen....
En primer lloc he pensat que era francés... però ara mateix tinc els meus dubtes....
La veritat però que aquest hipopotam rosadet... té gràcia... I sinó, comprova-ho tu mateix@!!!!

Desafiant la gravetat...

En la linia de tot allò que desitjo fer.. una i altre vegada.....
Ja tinc la següent aventura preparada.....
I es que no tinc remei.... Ho desitjo tant!!!!! Però tant!!!!!
S'ha tornat en la meva més gran afició..... i ... no ho puc evitar...... Cada cop que veig que l'home és capaç de volar.... em venen unes ganes bojes.... de posar-me unes ales..... i VOLAR...
Així que ja sé quina serà la propera .....
Un vol en Paramotor......




Després d'això... em queda... Aladelta... i crec que poca cosa més... De totes maneres... Voldria endinsar-me en aquest mon... i fer algun curs.... EM FASCINA!!!!

Una tarda de platja

Ahir va ser un d'aquells dies en que em venia de gust passejar per la platja.
Aprofitant que porto uns dies intentant fer un experiment amb el Photoshop i que no he aconseguit, vaig pensar que optaria per la via fàcil. Així que amb la càmara penjada al coll, vaig fer camí de la platja. Em venia de gust passejar i disfrutar de mi mateixa. És un plaer caminar per una platja gairebé deserta, i per la sorra neta, que generalment només ho esta després de l'estiu. Sempre trobes algun forani que passeja per la vora del mar, algun pescador intentant filar l'amb i algú passejant el seu gos, però tret d'això, poques persones més.
Per mi són moments per gaudir del so de les onades, per veure la posta de sol, i be, avui, per experimentar amb la càmara.
Així que ben aviat el resultat, i el perquè de tot plegat.
Mentrestant, haig de reconèixer que no existeix sensació més placentera i relaxant per mi, que aquesta. Llavors deixo anar les meves mans en un llapis, i un tros de paper.... i dibuixo, dibuixo les coses més estrambòtiques que em venen al cap. Podrien ser, dibuixos d'aquells que delaten el que el meu insconscient vol dir-me, o que sé jo.... la veritat es que moltes vegades ho he fet... i m'agrada fer-ho. Cadascú té la seva particular forma de relaxar-se, no?
Fins que l'aire fred va besar la meva cara i vaig considerar que aquells moments especials.... em portarien a arreplegar una bona galipandria, així que passeig amunt, passeig avall, i amb el carret preparat per revelar.... vaig apropar-me fins al meu preuat Renault 11, per acabar de rematar la tarda. Una cigarreta, mentres escoltava el Manolo Garcia... i "una tarde de sol".
PD: De tornada vaig veure que el meu experiment a la sorra, se l'havia emportat les onades, engollit pel mar, i llavors.... només em va quedar el pensar "Eli, somriu, és la segona millor cosa que pots fer amb la boca".... Res millor per acabar el dia!!!! UN GRAN SOMRIURE ENTRE ELS MEUS LLAVIS......

QUICA


Molts, en visitar el meu blog.. us preguntareu que és aquesta paranoia del pollet que no para de piular.... (li podeu treure el so, si és que molesta...)

Doncs be, es una d'aquelles xorrades que es troben per internet per a blogs.... Això, una xorrada, com una altre... però que a mi em va fer gràcia...

Resulta que a casa sempre des de ben petits em tingut animalons... quan no ocells, tortugues, quan no gossos i be.... també de petita recordo que els meus pares ens varen regalar al meu germà i a mi, un pollet.....

Sé que no és massa corrent tenir un pollet en un pis.... però be, en aquesta vida ha d'haver de tot..... Així que la Quica que és com li varem començar a dir.... es va convertir en un super animaló de companyia..... Es va acostumar a nosaltres... i be, tenia certs comportaments força autentics! Quan el meu pare acabava de dinar i s'asseia al seu sofà... la Quica, es pujava a la seva espatlla, s'acurrucava.. i s'adormia força estona.... Era impressionant, i be entre nens, la veritat es que l'animalet va ser molt benvingut. Fins i tot recordo, que quan anavem al camp (Mas Solers), la Quica ens seguia com si fos un gos... No es separava de nosaltres ni un moment.... Ja es sap, si li dones estima a un animal.... ell ho valorarà sempre!!!! Són molt intel·ligents....

Així que per fer honor a la meva Quica que recordo amb molta tendresa..... i en veure les "animalades" d'Internet... vaig pensar que tindria un pollet al meu blog durant una temporada!!!!

I finalitzo dient... com persona que m'agraden els animals... : Tingueu cura d'ells i no els abandoneu... ELLS MAI HO FARIEN!!!!

PD: Com moltes de les coses que no ens agraden d'aquesta vida.....El final de la Quica.. a mi no em va agradar gens!!!!.... :-(

ZUUM


Avui he descobert un lloc diferent.... Es diu Zuum i podriem dir que és una barreja de "zumeria" i de bar on fer un petit mos.

Potser per desconeixement, però no conec masses llocs on es dediquin a servir sucs variats de diferents tipus.... la propaganda diu: Com et vols sentir avui? I depenent de la necessitat, (anti-stress, relaxant o... al gust amb suplements de jalea real, pol·len, espígol... ) et serveixen un suc o un altre...La veritat és que te molt bona pinta.... i be, crec que un dia o altre, enlloc de parar-me a mirar.... entraré a deleitar-me amb un d'aquests sucs...
M'he recordat d'un dels meus viatges a la Gomera... que despres d'haver fet durant tot el dia ruta en cotxe ens paràvem a una "Zumeria" i ens bebiem un super gran got de suc... de maduixa amb platan... o de citrics.. o.... Boníssim i saludables!!!!
Així que ... be, ja sé que faré la propera..... Segur que serà més saludable que qualsevol altre cosa!!!!!

Quina vergonya!!!!



Ahir vaig sentir vergonya... quan vaig veure a les noticies... que a Madrid ja han encès les llums de Nadal.... Quina barbaritat!


Visca el canvi climàtic!!!!! Realment, em sembla tant fort que ens estiguin "venent aquesta moto" ... i després siguin els Ajuntaments amb tota la "camarilla" que es passin les coses pel forro! 9 milions de bombetes enceses un mes abans de Nadal.... i el que això representa.... gran despesa innecessària!!!!! Així, sí que poden anar fent campanya d'estalvi a les llars dels ciutadans.... i "apagades de llum" per conscienciar a la població de que estem destruint el planeta!!!! Madrid ha estat la primera ciutat en encendre les llums.... però seguiran la resta de ciutats, i seguirà Barcelona... i companyia..... Com sempre , ja poden anar "predicant el que no fan" .... bufffff...... Aquest cop.... i com sempre dic.... ... per mi ,van tots dins del mateix sac!!!!! Quin gran engany!!!!! Quina vergonya!!!!!

Nessun dorma

Són moltes les persones que fan homenatge a Pavarotti.... ara que ja no hi és....
Avui vull dedicar la meva entrada a l'aria de Turandot de Puccini, potser la més coneguda per tots i cantada per Pavarotti... que va cantar en la seva última actuació : al final de la Ceremonia de Apertura de los Juegos Olímpicos de Turín 2006, on va rebre la major i més llarga ovació de la nit.
Recordo així els variats discs que té la meva mare del Pavarotti.... que moltes vegades he sentit a casa, i tot i que jo no he sabut potser mai reconèixer aquest tipus de música, jo començo a valorar-la, i la veritat és que aquesta peça fa esgarrifar de maca que és..... No es pot mai tancar les portes a descobrir noves músiques.... I si a sobres tenim prou curiositat per esbrinar el perquè d'aquesta obra, podreu veure que s'amaga una bonica historia d'amor entre la princesa Turandot i el princep Calàf...
Així que si voleu escoltar-la us la adjunto.....


PER TU : LLENÇA'T!!!


Caus a terra molt avall
creus que no t´en sortiras,
però amb els mesos t´en adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornar-te aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara tinc,
no vull pensar en el que arribara dema!
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tróç de l´univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà demà.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

Lax'n Busto

14 de Novembre de 2007


No em considero una persona materialista, més aviat tot el contrari. Aprenc cada dia a valorar les petites coses, o això intento, i són aquestes les que de veritat m'omplen...


Valoro els petits detalls, les paraules que em regala la gent del meu voltant, i moltes altres coses....


Sovint, si et fixes en les coses del dia a dia, podràs veure i sentir, un grapat de petites coses que no donem importància, i que són vitals...


Com l'altre dia, que anava en metro, i vaig veure un noi bastant més jove que jo cec.... per un moment, vaig pensar, Quina sort que tinc! Puc veure amb els meus ulls: els colors, els objectes...puc llegir amb els meus ulls... puc expressar-me amb la meva mirada, puc regalar una mirada sincera.... Puc...


El divendres passat com de costum.. m'en vaig anar a Ribes. I de nou allunyada de la gran ciutat.... Cap el vespre vaig sortir al carrer, i vaig poder gaudir del típic olor a poble, de les xemeneies enceses i l'olor a llenya cremada... Em reconforta!


Vaig poder creuar el carrer sense mirar si venia cap cotxe... i poder caminar pel mig de la carretera sense patir ser atropellada....


Vaig sentir i valorar el SILENCI, aquest que en una gran ciutat mai és present... Sortir fora al carrer i dir...No sento res.. em va semblar una sensació genial!


És tant fàcil poder valorar aquestes coses... Només hem de parar un instant, i mirar al nostre voltant... Segur que de coses, en n'hi han moltes!!!!


M'alegra trobar aquests grapats de mails que omplen les safates d'entrada en les nostres bústies, aquests powerpoints que t'alegren el dia i que et recorden que per algú ets especial, i que no s'oblida de tu....


Semblen coses petites... però que són molt grans! Per mi ho són.... I és una llàstima haver de valorar-les quan no les tenim o quan les deixem de tenir.... Com la pluja..... Quantes vegades hem sentit dir que no ens agradaven els dies de pluja, perque eren tristos... perque haviem de carregar amb el paraigües tot el día.. perque..... I ara, tots volem que torni a ploure!


VALOREM LES PETITES COSES DE LA VIDA... PER DESPRES PODER TAMBÉ VALORAR LES GRANS.....





CUIDA...

Cuida tus Pensamientos....

porque se volverán Palabras.

Cuida tus Palabras...

porque se volverán Actos.

Cuida tus Actos...

porque se harán Costumbre.

Cuida tus Costumbres...

porque forjarán tu Carácter.

Cuida tu Carácter...

porque formará tu Destino,

y tu Destino, será tu Vida.

Gandhi


Aplícate el cuento




Un mon màgic

Et convido a navegar per aquesta web, realment és cóm anar a un lloc màgic...
Si vols allunyar-te d'aquest mon per uns moments.... Entra i deixa't portar....

http://www.fcbpreview.ca/hp/unity_tree/daily/index.html




La torre del rellotge

Avui, desprès de la feina m’he decidit anar a visitar el Juan Carlos, que és la persona que em relaxa els muscles de tant en tant.... és a dir, el meu massatgista. De tornada cap a casa... m’he quedat bocabadada mirant la gent del metro, tot , per tal de no quedar-me dormida...
Llavors m’he posat a mirar les pantalles que van en els metros nous, que apart de senyalar-te la propera parada, també et posen dites, endevinalles, i informacions varies de coses curioses...

Dites com la de: “Hi havia una vegada una polla, xica, pica camacurta i pallarica, que va tenir sis polls, sis xics, sis pics, camacurts i pallarics” i que recordo amb molta tendresa, perquè és una dita que em va ensenyar el meu avi, quan jo era .... xica!

Com que no tenia res millor a fer, m’he entretingut a mirar la pantalla.

Venia informació sobre un edifici que es troba a Vallvidrera.... la veritat, és que quan he pogut “enganxar” la informació, ja s’estava acabant, però m’ha cridat l’atenció el comentari “Rellotge amb poema” i dins del rellotge.... : les hores passen de pressa... !!!!

Així que, encuriosida per la situació...He arribat a casa, i m’he posat ràpidament davant l’ordinador a buscar exactament què és el que hi diu en aquest rellotge???? Crec que en definitiva allò al que em remeto sempre... Carpe Diem!.
Però tenia gran curiositat per saber la frase exacta...i com que sóc molt tossuda, fins que no ho he trobat no he parat....

Visca!!!

Al Carrer de Navarro Reverter, al número 1, s’hi troba un edifici que té a cada banda un rellotge de sol de colors granat i ocre.

“DE PRESSA FUGEN LES HORES, DE PRESSA I NO TORNEN MÉS...”

Diu el vers de Miquel dels Sants Oliver al seu interior. La torre és modernista, estil que va pujar a Vallvidrera a principis del segle XX, quan unes quantes famílies benestants de Barcelona van instal·lar-s’hi per estiuejar.

Be, prova superada, ara ja m’he quedat més tranquil·la sabent-ho!

Un cop més... diria: casualitat? O és que el meu destí em recorda una i altra vegada que aprofiti el temps... perquè passa i no torna??? Sigui el que sigui, intentarem fer-li cas!!!!

"Tempus fugit"

Una moraleja.... a tenir en compte!

El portero del hotel
No había en el pueblo peor oficio que el de portero del hotel. Pero, ¿Qué otra cosa podría hacer aquel hombre? De hecho, nunca había aprendido a leer ni a escribir, no tenía ninguna otra actividad ni oficio.
Un día se hizo cargo del hotel un joven con inquietudes, creativo y emprendedor. El joven decidió modernizar el negocio. Hizo cambios y después citó al personal para darle nuevas instrucciones.
Al portero, le dijo: - A partir de hoy usted, además de estar en la puerta, me va a preparar un reporte semanal donde registrará la cantidad de personas que entren por día y anotará sus comentarios y recomendaciones sobre el servicio.
El hombre tembló, nunca le había faltado disposición al trabajo pero...
- Me encantaría satisfacerlo, señor - balbuceó - pero yo...yo no sé leer ni escribir. -
¡Ah! ¡Cuánto lo siento! - Pero señor, usted no me puede despedir, yo trabajé en esto toda mi vida.
No lo dejo terminar: - Mire, yo comprendo, pero no puedo hacer nada por usted. Le vamos a dar una indemnización para que tenga hasta que encuentre otra cosa. Así que, lo siento. Que tenga suerte.
Y sin más, se dio vuelta y se fue. El hombre sintió que el mundo se derrumbaba. Nunca había pensado que podría llegar a encontrarse en esa situación. ¿Qué hacer? Recordó que en el hotel cuando se rompía una silla o se arruinaba una mesa, él, con un martillo y clavos lograba hacer un arreglo sencillo y provisorio. Pensó que ésta podría ser una ocupación transitoria hasta conseguir un empleo. El problema es que sólo contaba con unos clavos oxidados y unas pinzas muy viejas, entonces decidió usar parte del dinero para comprar una caja de herramientas. Como en el pueblo no había una ferretería, debía viajar dos días en mula para ir al pueblo más cercano a realizar la compra. "¿Qué mas da?". Pensó, y emprendió la marcha. A su regreso, traía una hermosa y completa caja de herramientas.
De inmediato su vecino llamó a la puerta de su casa: - Vengo a preguntarle si no tiene un martillo para prestarme. - Mire, sí. Lo acabo de comprar pero lo necesito para trabajar...como me quede sin empleo. - Bueno, pero yo se lo devolvería mañana bien temprano.
El portero accedió y le prestó el martillo.
A la mañana siguiente, como había prometido, el vecino tocó la puerta: - Mire, yo todavía necesito el martillo. ¿Por qué no me lo vende? - No, yo lo necesito para trabajar y además, la ferretería está a dos días de mula.
- Hagamos un trato - dijo el vecino - Yo le pagaré los dos días de ida y los dos de vuelta, más el precio del martillo, total usted esta sin trabajar. ¿Qué le parece? Realmente, esto le daba trabajo por cuatro días. - Acepto.
Volvió a montar su mula. Al regreso, otro vecino lo esperaba en la puerta de su casa: - Hola, vecino. ¿Usted le vendió un martillo a nuestro amigo? - Si, así es. - Mire, yo necesito unas herramientas, y estoy dispuesto a pagarle sus cuatros días de viaje, más una pequeña ganancia. Yo no dispongo de tiempo para el viaje.
El exportero abrió su caja de herramientas y su vecino eligió una pinza, un destornillador, un martillo y un cincel. Le pagó y se fue. El exportero pensó entonces que mucha gente podría necesitar que el viajara a traer herramientas de las que había vendido. De paso, podría ahorrar algún tiempo de viajes.La voz empezó a correrse por el barrio y muchos quisieron evitarse el viaje. Una vez por semana.
El ahora corredor de herramientas viajaba y compraba lo que necesitaban sus clientes. Alquiló un carretón para almacenar las herramientas y algunas semanas después alquiló un cuarto que se convirtió en la primera ferretería del pueblo. Todos estaban contentos y compraban en su negocio. Ya no viajaba, los fabricantes le enviaban sus pedidos. Él era un buen cliente.
Con el tiempo, las comunidades cercanas preferían comprar en su ferretería y ganar dos días de marcha. Un día se le ocurrió que su amigo, el tornero, podría fabricar para él las cabezas de los martillos. Y luego, ¿Por qué no? Las tenazas y las pinzas y los cinceles. Y luego fueron los clavos y los tornillos. Para no hacer muy largo el cuento, sucedió que en diez años aquel hombre se transformó con honestidad y trabajo en un millonario fabricante de herramientas. Un día decidió donar a su pueblo una escuela. Allí se enseñaría, además de leer y escribir, las artes y oficios más prácticos de la época.
En el acto de inauguración de la escuela, el alcalde le entregó las llaves de la ciudad, lo abrazó y le dijo:
- Es un gran orgullo y gratitud que le pedimos nos conceda el honor de poner su firma en la primera hoja del libro de actas de la nueva escuela.
- El honor sería para mí - dijo el hombre - Creo que nada me gustaría más que firmar allí, pero yo no sé leer ni escribir. Yo soy analfabeto.
- ¿Usted? - dijo el Alcalde, que no alcanzaba a creerlo - ¿Usted construyó un imperio industrial sin saber leer ni escribir? Estoy asombrado. Me pregunto, ¿qué hubiera sido de usted si hubiera sabido leer y escribir?
- Yo se lo puedo contestar - respondió el hombre con calma. Si yo hubiera sabido leer y escribir sería portero del hotel
MORALEJA: Generalmente los cambios son vistos como adversidades. Pero las adversidades encierran bendiciones. Las crisis están llenas de oportunidades.
Cambiar puede ser una opción más segura?

ENTRE NUVOLS........






Dissabte, 3 de novembre de 2007

Per fi... Novament vaig poder gaudir del meu gran desig: VOLAR!!!!!
Volar en parapent!
Realment va ser molt emocionant!
El dissabte varem fer camí d'Ager, una bonica població de la Noguera, on haviem quedat amb el Jordi i el Ramon els nostres pilots, per enlairar-nos en aquesta aventura tant i tant especial.

Així que a les 10 del matí, un cop havien carregat el vehícle, ens decidirem a pujar muntanya amunt fins arribar al Coll d'Ares, a 1000 metres de desnivell.

Allà ens retrobarem amb la resta de pilots que ja estaven disposats a gaudir de la seva propia aventura amb els corresponents parapents.....

El temps ens acompanyava, no tant el vent, ja que varem tenir que esperar prop de 2hores per poder-lo tenir encarat i aprofitar les millors condicions i la màxima seguretat.

Aquest cop tenia un acompanyant especial. El Pedro, que també va gosar gaudir de l'experiència, en aquest cas, per ell, nova.. ja que abans no havia experimentat res similar tret d'algun vol en ultralleuger.... Així que un cop preparats , la que primer s'enlairia seria jo.. i be, ja ens retrobariem a baix a l'area d'aterratge.

El Jordi era el meu pilot.... un cop amb la "cadireta" lligada al meu cos, tant sols havia de seguir les seves indicacions: Comptaré a tres, i comences a correr... muntanya avall...fins......

FINS QUE ELS MEUS PEUS DEIXAREN DE TOCAR EL TERRA... I LA FORÇA DEL VENT INFLÀ PROU LA VELA... PER COMENÇAR A VOLAR......

Un petit moviment enrera... i em vaig trobar sentada, llavors només em va quedar GAUDIR del moment, del paisatge i d'aquesta sensació per a mi tant MERAVELLOSA i INEXPLICABLE!!!!

Abans d'aterrar i aprofitant l'emoció, el Jordi em va preguntar si voldria "acabar de rematar la feina" amb alguna "pirueta" que em fes esgarrifar.... posats a fer... la meva resposta va ser afirmativa.... Llavors per un moment vaig pensar que allò sí que podria dir que era perdre el món de vista.... El cor em va saltar i vaig sentir una esgarrifor molt i molt gran per tot el meu cos... i potser una petita sensació de mareig.... amb el que la única paraula que vaig poder cridar, va ser un Para, para..paraaa!!!! Oh, com era possible tanta alliberació d'adrenalina?!!!!! bufffffff!!!!!

Entre riures i suspirs, trobant-nos allà dalt.... i despres d'un moment de calma.... posats a sentir, vaig ser jo la que li vaig dir al Jordi, que: .... Vull una mica més!!!!!

No sé quina classe de moviment era el que feia amb el parapent... però el que puc assegurar és que ni el "Dragon Kan" va ser tant impactant com el que estava sentint en aquell moment.... Vaig tancar el ulls.. els vaig obrir... i ...

Be, crec que no tinc paraules per descriure la sensació!!!!

Pocs moments despres ... aterrariem... tant sols a punt de tocar a terra... hauriem de correr una miqueta... i ja estariem de nou de peus a la terra!!!! Als peus del Montsec!

La veritat és que l'experiència s'em va fer curta... però molt intensa!!!!

Instants despres... va aterrar el meu company Pedro...

Només tenia ganes de veure-li la cara.... si de por o d'emoció o....

La veritat és que m'ha confessat que li va agradar força l'experìencia...

Tant, que assegura que repetirem!

I es clar que penso repetir!!!!! Tant aviat com sigui possible!!!!

Res és semblant a aquesta experiència i aquesta sensació!

Sentit de llibertat!

La única cosa que sento, és no haver pogut fer en aquesta ocasió, cap foto de l'experiència.... Això sí dins del meu disc dur, s'ha quedat tota la seqüència de sensacions, totes les imatges i tots aquests moments tant fantastics i meravellosos!!!!

Un cop més he pogut fer realitat els meus desitjos....

I bé, gràcies a l'equip de Entrenúvols S.L, i en particular al Jordi i al Ramón, els nostres pilots de parapent, sens dubte volar amb ells és emocionant!!!!


ULLS VERDS....


La veritat és que sempre he dit.. que una Mirada val més que mil paraules, el que no sabia, és que sigui de qui sigui..... Això mateix m'ha passat avui... Donades unes circumstancies determinades, porto un parell de dies anant a visitar al Max. El Max és el gat dels meus cunyats... I be, que fins el moment, sempre m'he considerat una amant dels animals, però el meu deliri han estat els gossos. Per això en tinc dos, i quan el cap de setmana vaig a visitar als meus pares, la veritat és que també em ve molt de gust jugar amb ells, i disfrutar de la companyia que em brinden, dels seus gestos d'alegria al veure'ns i moltes coses més. Es curiòs cóm poden ser d'intel·ligents... i moltes vegades em pregunto, be em pregunto moltes coses, però respecte als meus gossos, per exemple, cóm és possible que sàpiguen el dia que vaig a fer la visita? Aquest estiu , i aprofitant les vacances, varem marxar uns dies, doncs em comentaven els meus pares que el Tom, es posava a la porta de casa, el diumenge, a esperar la nostra arribada. I llavors el meu pare li deia: Tom, no cal que esperis la Eli, perque avui no vindrà..... Ostres, quan sentia el meu nom, es posava a buscar pel camí, per veure si veniem, i en veure que no.. continuava la seva espera fidel, a la porta, fins ben be un parell d'hores. Que fort!!!! Com deu saber ell, si és dissabte, si és diumenge... si.....

Estic enamorada dels meus gossos, i aprofito el cap de setmana per a disfrutar-los, per a mimar-los i per jugar amb ells.....

M'agraden tots els animals, però el concepte que he tingut sempre dels gats, és que em semblava un animal massa esquerp i independent... i per tant, potser no seria afi a mi.....

Aquests dies però, he descobert l'altra cara de l'assumpte!

Avui concretament, he entrat com de costum, a posar menjar, aigua... etc... i el "tiu".. ha començat a maullar.... i a apropar-se a les meves cames. La veritat, es que tot i que pensem que són independents i que van a la seva "bola", jo crec que quan porten temps sense veure als amos, també s'enyoren, per això, avui he optat per fer-li una mica de companyia... i l'he començat a observar....

Quan jo feia intent de marxar... el molt "xantatgista", s'estirava panxa amunt i començava a maullar... com si m'estiguès dient: Ei, no marxis!!! I llavors, em tocava la vena: De, pobret... i continuava fent-li caricies! Amb la panxa amunt .. i cada cop més aprop meu, "demanant amb la seva mirada" que continués, perque això li agradava.....

Jo m'he sorprès de mi mateixa... perque tot i que seria incapaç de fer mal a cap animal... els gats sempre els he mantingut a ratlla -això potser també ho hauria d'aplicar en altres facetes de la vida- ironies a part, es cert, sempre he tingut cert recel en que em treguessin les ungles.. o en que tinguès una reacció diferent a l'esperada.... però no, el que he pogut observar avui, és que el millor és actuar amb naturalesa i sense por quan et trobes davant un gat... jo crec que ell ho sabia... i s'ha aprofitat de mi... je,je,je això és broma!Però sí que he pogut observar en la seva mirada, una tendresa especial.... Ai! que ara tampoc pretenc fer una tesi sobre el comportament dels gats, però diria que això mai m'havia passat abans.... i be... que potser ha canviat la meva forma de pensar vers aquests animalons!!!! Max, els teus ulls verds i la teva mirada, m'han omplert de tendresa!!!! I ara afegiré allò de : Mai t'en aniràs al llit sense saber una cosa nova....

Que per cert, i aprofitant que parlo d'animals... un article en el Magazine de la Vanguardia, on parla de la catastrofe del desgel i de les conseqüències que esta portant pels òssos ... Una frase, que em quedaré com a frase a tenir en compte..... i que potser es pot aplicar en altres situacions... "Si un oso te ataca, tienes que caminar hacia él y mostrarte agresiva sin mojar los pantalones...Quiere comerte, pero tienes que mostrarle que no eres su presa, que tú estas por encima"

"Il cielo in una stanza"

De petita recordo que feien a la tele, alguns curts del Chaplin de cinema mut... avui per avui, això ja és impensable!
L'altre dia, arrel de buscar una cançó, vaig trobar aquest video en el youtube, que amb la música del Franco Battiato, em sembla una bonica combinació !!!! (Sobre tot, perque a mi m'encanta la llengua italiana.... i aquesta cançó em sembla molt i molt maca!)
I ES QUE MOLTES VEGADES..... SOBREN LES PARAULES!!!!
Espero que us agradi!!!!


VULL......... VOLAR!!!!!!


Vull tocar el cel amb la punta dels meus dits....

Vull volar amb la força del vent.... i sentir la seva força...

Vull volar com un ocell....

Vull volar entre els núvols, entre les muntanyes, entre els arbres...


Vull enlairar-me!

I aquest dissabte ho faré!!!!

Com de costum.... Diriem Casualitats de la Vida?

Com de costum... el divendres vaig marxar cap a Ribes, i vaig fer les coses de sempre....
El que em va sobtar va ser tot un seguit de casualitats, que es varen concentrar en una sola tarda.... i jo em pregunto: Casualitat, o existeix algún perque? Sigui el que sigui, quedarà en un interrogant!!!!`
Però el que sí que és cert, es que la cosa ha donat per pensar-hi.....
18h de la tarda.... Decideixo fer un encarreg i m'apropo al centre de la Vila... em trobo... jarrr... que estic veient? Em trobo un amic d'estudis, de quan feiem batxillerat... de quan tenia ...ummm, sinó recordo malament uns 16, 17 anys!!!!!!! I quan de temps que ha passat que els nostres camins no s'han creuat???!!!! Molts, molts anys,... jo crec que més de 5, i m'atreviria a dir, més de 10???? Ferran... Quina il·lusió!!! Ens varem explicar a "grosso modo" el que la vida ens havia portat, i els camins que ens havia fet seguir.....
21h del vespre..... Anem a sopar al Restaurant d'una amiga, i quan estem sentats i apunt de començar el primer plat, entra una família, s'asseuen a la taula del costat...i jarrrrrrrrrr!!! Una altre amiga d'estudis, que també fa una bona pila d'anys que no ens retrobem... Més casualitats?? La Núria, igual que el Ferran, tampoc viu aqui.... i be, també ha seguit un camí diferent... Potser a ella feia menys temps que no ens trobavem, perque haviem coincidit al tren, quan anavem a Tarragona, a la Universitat.......
De seguit, i be, pensant que ja no em podria trobar a ningú més.... Assegut a la taula del davant, em trobo a l'Esteve..... Tres quarts del mateix, quan gairebé a lhora de marxar, es creuen les nostres mirades, ens aixequem ben eufòricament de la cadira per anar-nos a saludar... El seu destí ha quedat més lluny encara... Buscant aprofitar els seus dons de la música, la vida l'ha portat a viure a Holanda!!!!!
3 persones, 3 coneguts, amics fins i tot d'una època... Alegria, en trobar-nos despres de tant de temps... Quina emoció!!!!!
I em pregunto, és casualitat que despres de tants anys, em trobi a 3 persones que feia molt que no ens retrobàvem, el mateix dia?????

No ho sé la veritat, però el que sí que esta clar, es que m'omple d'alegria, trobar-me a tota la gent que ha format part de la meva vida, de la meva juventut, de les experiències que has viscut.... d'aquells moments .... de......... dels records!!!!

PIM PAM PUM

Curiòs....
En aquesta web... pots escriure una frase, i es transforma en una seqüència d'imatges....
Jo ho he provat i aqui el resultat:



http://www.pimpampum.net/phrasr/?id=4868


Un d'aquells mails que arriben....

Hace unos días, en una ciudad cualquiera, un cartel, con una joven
espectacular, en el escaparate de un gimnasio, decía así:
' ESTE VERANO, ¿QUIERES SER SIRENA O BALLENA?
Dicen que una mujer joven-madura, cuyas características físicas no
han trascendido, respondió a la pregunta publicitaria en estos
términos:

Estimados srs.:
Las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, leones
marinos, humanos curiosos) Tienen una vida sexual muy activa, se
embarazan y tienen ballenitas de lo más tiernas a las que amamantan.
Se lo pasan bomba con los delfines poniéndose moradas de camarones.
Juegan y nadan surcando los mares, conociendo lugares tan
maravillosos como La Patagonia, el mar de Barens o los arrecifes de
coral de la Polinesia. Las ballenas cantan muy bien y hasta graban
CD's. Son impresionantes y casi no tienen más depredador que los
humanos. Son queridas, defendidas y admiradas por casi todo el
mundo.
Las sirenas no existen. Y si existieran harían cola en las consultas
de los psicoanalistas argentinos porque tendrían un grave problema
de personalidad: '¿mujer o pescado? No tienen vida sexual porque
matan a los hombres que se acercan a ellas, además, ¿por dónde? Así
que tampoco pueden tener hijos. Son bonitas, es verdad, pero
solitarias y tristes, además ¿quién querría acercarse a una chica
que huele pescadería?
Yo lo tengo claro, quiero ser ballena.
PD: en esta época en que los medios de comunicación nos meten en la
cabeza la idea de que sólo las flacas son bellas, prefiero
disfrutar de un helado con mis hijos, de una buena cena con un
hombre que me haga vibrar, de un café con pastas con mis amigos.
Con el tiempo ganamos peso porque al acumular tanta información en
la cabeza, cuando ya no hay más sitio, se reparte por el resto
del cuerpo, así que no estamos gordas, somos tremendamente cultas.
Afectuosamente,


L'escrit no te desperdici...encara que en to humorístic.... però potser sí que hauriem de deixar-nos de tantes ximpleries... sempre i quan el pes, o el sobrepes, no sigui un problema per la salut.... Així que dones: Reflexioneu!!!!!

EL HOMBRE DE LA VENTANA

Dos hombres, ambos muy enfermos, ocupaban la misma habitación de un hospital. A uno se le permitía sentarse en su cama cada tarde, durante una hora, para ayudarle a drenar el líquido de sus pulmones. Su cama daba a la única ventana de la habitación. El otro hombre tenia que estar todo el tiempo boca arriba. Los dos charlaban durante horas.Hablaban de sus mujeres y sus familias, sus hogares, sus trabajos, su paso por el servicio militar, donde habían estado de vacaciones... Y cada tarde, cuando el hombre de la cama junto a la ventana podía sentarse, pasaba el tiempo describiendo a su vecino todas las cosas que podía ver desde la ventana.El hombre de la otra cama empezó a desear que llegaran esas horas en que su mundo se ensanchaba y cobraba vida con toda la actividad y el color del mundo exterior. La ventana daba a un parque con un precioso lago. Patos y cisnes jugaban en el agua, mientras los niños lo hacían con sus cometas. Los jóvenes enamorados paseaban de la mano entre flores de todos los colores del arco iris. Grandes árboles adornaban el paisaje, y se podía ver en la distancia una bella vista de la línea de la ciudad. Según el hombre de la ventana describía todo esto con detalle exquisito, el del otro lado de la habitación cerraba los ojos e imaginaba la idílica escena.Una tarde calurosa, el hombre de la ventana describió un desfile que estaba pasando. Aunque el otro hombre no podía oír a la banda, podía verlo, con los ojos de su mente, exactamente como lo describía el hombre de la ventana con sus mágicas palabras. Pasaron días y semanas. Una mañana, la enfermera de día entró con el agua para bañarles, encontrándose el cuerpo sin vida del hombre de la ventana, que había muerto plácidamente mientras dormía. Se llenó de pesar y llamó a los ayudantes del hospital para llevarse el cuerpo.Tan pronto como lo consideró apropiado, el otro hombre pidió ser trasladado a la cama al lado de la ventana. La enfermera le cambió encantada y, tras asegurarse de que estaba cómodo, salió de la habitación. Lentamente, y con dificultad, el hombre se irguió sobre el codo, para lanzar su primera mirada al mundo exterior; por fin tendría la alegría de verlo él mismo. Se esforzó para girarse despacio y mirar por la ventana al lado de la cama... y se encontró con una pared blanca. El hombre preguntó a la enfermera qué podría haber motivado a su compañero muerto para describir cosas tan maravillosas a través de la ventana. La enfermera le dijo que el hombre era ciego y que no habría podido ver ni la pared, y le indico: "Quizás solo quería animarle a usted". Es una tremenda felicidad el hacer felices a los demás, sea cual sea la situación de uno mismo. El dolor compartido es la mitad de pena, pero la felicidad, cuando se comparte, es doble. Si quiere sentirse rico, solo cuente todas las cosas que tiene y que el dinero no puede comprar.

EM DECLARO I EM CONFESSO...... SABINERA!!!!!


Dissabte 06 d'octubre de 2007....... PALAU SANT JORDI

Vaig PLORAR, vaig RIURE, vaig CANTAR, vaig SALTAR, vaig BALLAR, vaig CRIDAR.... vaig SENTIR A FLOR DE PELL TOTES AQUELLES CANÇONS.... Vaig sentir PASSIÓ, FUROR, IL·LUSIÓ.... Vaig VIBRAR D'EMOCIÓ....... Vaig RECORDAR INSTANTS, Vaig ENAMORAR-ME, Vaig GAUDIR de cada una de les paraules, sons, instants que aquests dos GENIS POETES ens varen regalar........ Amb més de 30 cançons, i 3 hores de concert.... A menys de 10 metres de l'escenari... Més de 30 cançons molt ben parides!!!! "Y sin embargo", "Penelope", "Mediterraneo", "CONTIGO" (en català), "19 días y 500 noches", "Ruido", "Mas de 100 mentiras", "Cantares", "PARAULES D'AMOR", "Calle Melancolia", "Para la Libertad", "AQUELLAS PEQUEÑAS COSAS", "Señora", "¿Quien me ha robado el mes de Abril?, "Noche de boda", "Princesa", "Fa 20 anys que tinc 20 anys", "Aves de Paso", "Pastillas para no soñar", "No hago otra cosa que pensar en ti", "Hoy puede ser un gran día", "Tu nombre me sabe a yerba", "Mi primo el Nano", "Que se llama Soledad", "A la orilla de la chimenea", "Y nos dieron las diez", "Cançó de la matinada", i bufffff.... A quina d'elles la més maca!!!!!! Podria anomenar-les totes..... perque estan en el meu pensament...

Vaig sortir meravellada... pletòrica, eufòrica, impressionada, alegre.... i tots els adjectius que aqui podriem afegir!!!! Em declaro SABINERA!!!! Sabia que m'agradava... però en veure'l, en poder cantar les seves cançons... Te'n adones a vegades de les coses, quan te les fan SENTIR..... I LES APRENS A VALORAR!!!!! Vaig sentir cada una de les seves cançons i Em vaig EMOCIONARRRRRR!!!!!!!!!!!!!!! SABINA ETS ÚNIC!!!!

D'en Serrat que podria dir.... doncs que vaig tenir el plaer de veure'l en directe, i també gaudir alguns dels seus clàssics.... I que se'm va esborronar la pell, quan vaig sentir PARAULES D'AMOR.... i que no vaig poder evitar i reprimir alguna que altre llàgrima....d'emoció!!!!

I que fantàstic és poder gaudir de la música que et DESPERTA L'ÀNIMA!!!!!!!

Després d'aquest concert, sento que tinc l'ànima més desperta!!!!!

Diario de una canción


“Esta mañana arrojé el diario contra la pared. No estoy segura de por qué lo hice. Antes pensaba que los periódicos se centraban en las tragedias, pero ahora sé que lo único que les atrae es la violencia, que la muerte sin ella no interesa, por más que sea colectiva y te deje sola, que es la tragedia más grande que hay”. Así comenzaba el diario personal de Eriel, el que durante una década estuvo a la venta en una feria callejera de objetos usados, el que nadie compró al ojear sus primeras páginas y el que hace dos semanas fue adquirido por el Reina Sofía al conocer el contenido de todas las demás.

Cabe puntualizar que las notas no eran registradas con fechas, pero dicho documento adquiere la categoría de diario, y no de libro de apuntes, porque Eriel, cada vez que escribía, señalaba si era un lunes, jueves o sábado; envolviendo una historia lineal en una secuencia circular de días de la semana. Sin embargo, por los datos registrados y las averiguaciones realizadas por la actual institución propietaria, se estima que las vivencias descritas transcurrieron entre 1974 y 1979.

Un viernes en el que Eriel cayó en una de sus recurrentes depresiones, fue socorrida por un débil recuerdo extraído de su infancia, cuando sus padres le aplacaban sus ganas de ser mayor, cantándole:


“Si de verdad quieres crecer y no envejecer
nunca vayas deprisa ni tampoco lento
el secreto es ir a la inversa del tiempo
pero nunca deprisa ni tampoco lento
sólo hay que ir a la velocidad del tiempo
para así comenzar a crecer y no envejecer

El que acelera el paso descubre la nostalgia
el que se queda en el momento se queda
mas el que decide crecer conservando al niño
avanza hacia atrás recuperando su inicio
y los recuerdos que traspasan el ombligo (bis)…”.

Cuando era niña no le prestaba mucha atención a la letra, sólo se dejaba llevar por la melodía que la hacía sentir arropada por un hogar. Recordaba algo más que la voz cálida de sus padres, recordaba cada uno de los instrumentos que armonizaban la letra; y, envuelta en esas sensaciones, comenzó a sentirse bien, verdaderamente bien. Era como si el recuerdo pasara a ser un presente que la introducía en un espacio donde la tristeza y la rabia estaban prohibidas. No obstante, el hambre y luego el sueño la sacaron de su burbuja, pero la sonrisa se quedó en su rostro.

A la mañana siguiente, Eriel se despertó con la firme idea de conseguir esa canción –cruzada que marcó el interés del museo por el diario–. Recorrió todas las discográficas de su ciudad sin éxito, y tampoco lo tuvo al preguntarle a sus amigos y conocidos. A raíz de eso, dejó su trabajo, cogió una mochila y recorrió todos los países hispanohablantes durante unos cuatro años.

Debido al desconocimiento de los entendidos, y no entendidos, decidió preguntarle a cualquier desconocido si le sonaba esa canción (Eriel estaba segura de que no era una canción inventada por sus padres, porque recordaba con claridad la música, y ellos no sabían tocar ningún instrumento ni mucho menos componer). Así que Eriel ingenió muchas formas para llegar a la gente y otras tantas para conseguir financiación, que fueron narradas hasta la penúltima página del diario. Coordinó una serie de obras con el Teatro de los Andes para adentrarse en decenas de comunidades recónditas, convenció a Alberto Spinetta y a Mercedes Sosa para realizar actuaciones en varias ciudades y pueblos de Argentina… y montó un centenar de acciones con actores callejeros y músicos de 18 países. Pero ninguna persona le dio lo que buscaba.

Al terminar su diario, en el lunes final, Eriel escribió: “Convencida de que yo era quien le había puesto instrumentos a esa canción familiar, decidí irme a cualquier parte. Estiré la mano y un autobús amarillo se detuvo. Había un asiento vacío junto a la ventana, al lado de un niño que llevaba un mandil con el nombre Gonzalo bordado en el pecho. El bus comenzó a moverse mientras yo no podía retener las lágrimas de impotencia, de fracaso. Traté de animarme para no llamar la atención y por manía comencé a tararear la melodía de mi canción. Y ese niño, Gonzalo, comenzó a cantar, y le siguió un joven canoso, y después un hombre muy arrugado que estaba delante, y siguieron todos los demás, hasta el chofer. Era hermoso escucharlos…


El que acelera el paso descubre la nostalgia
el que se queda en el momento se queda
mas el que decide crecer conservando al niño
avanza hacia atrás recuperando su inicio
y los recuerdos que traspasan el ombligo

Si de verdad quieres crecer y no envejecer
recuerda que el juego es el principio de todo
y recuerda que ser parte es el único modo
pero es necesario que recuerdes ante todo
que sin arrugas nunca encontrarás el modo
de retomar las huellas para no envejecer…
Y mientras los escuchaba, me di cuenta de que el bus avanzaba marcha atrás”.

por Rafael R. Valcárcel

FIORELLA y PICARELLO

En los aún no excesivamente abundatnes recuerdos de Fiorella no hubo nunca un regalo más preciado. Hacía dos años que lo tenía, vino con su cumpleaños, el más feliz de todos. En el soplar de las 6 velitas, sus ojos no miraban casi el pastel, seguían entusiasmados con la sorpresa que tuvo al abrir aquel imemnso paquete. En seguida se enamoró de él. No sólo fue su belleza, que era muy hermoso, fue su presencia, el sentimiento de que iba a ser suyo, su fragilidad, su cautiva tristeza... ¡Fueron tantas cosas!
No quiso oír los consejos de sus padres: "No le cojas demasiado cariño, que cualquier día se puede enfermar y morir..."; "no lo dejes salir de la jaula, pues si consigue fugarse nunca más lo verás...". Fiorella decidió desde un principio que iba a amar a ese pájaro y con el cuidado mimo se fue ganando su confianza hasta que consiguió sentirse de verdad correspondida. Picarello, que así lo llamó, tardó un tiempo en vencer sus miedos pero al final se rindió: se dejaba acariciar, coger, cepillar, comia de su mano y la saludaba siempre, cuando llegaba, con unos preciosos y alegres cánticos que a ella le llegaban al alma.... A los 3 meses ya salía de la jaula, daba pequeños paseos por su habitación y se posaba en su hombro, o se acurrucaba en su mano y la picoteaba muy suave, muy tiernamente. Era su querida mascota, su amado pajarillo, y para Fiorella eso significaba mucho más que tener un rico y preciado tesoro.
La niña no recuerdo cuándo empezó todo. Habían pasado dos años y las cosas habían cambiado mucho... Aquella maravillosa relación ahora se había vuelto angustiante. Una tristeza monumental y una inevitable distancia se habían instalado en los cada vez menos frecuentes contactos que mantenía con Picarello...Quizás fue aquel terrible dia... Alguien habia dejado la ventana de la habitación entreabierta y el pajarillo, en su cotidiano paseo, lo descrubrió y salió... Salió al libre aire y voló por el infinito espacio. Fiorella se asustó mucho, su espera fue terrorífica: su pajarillo podia perderse, podía ser devorado por cualquier hambriento palomo, podía... Pero Picarello regresó, pasada una hora y media volvió a casa y, agotado, se tumbó en el regazo de su amiga y buscó sus mimos con más anhelos que nunca.
Esa fue su premera escapada. Luego vivieron muchas otras. La niña entendió que siempre iba a volver y supo percibir la felicidad que esos vuelos a la libertad implicaban para su amiguito y no podía negárselos: era ella misma la que, cuando sentía que el pájaro lo buscaba, le abría la ventana.
Pero no, en verdad todo empezó otro dia... Fiorella, aunque no quisiera admitirlo, lo sabía... Fue al regresar de uno de sus viajes cuando Picarello se posó encima de su mano y empezó a cantar... Estaba feliz, increíblemente alegres... ¡Más que nunca! La niña al verlo así, al principio también se puso contenta, pero luego empezaron las dudas... ¿Qué o quién lo había puesto tan contento? ¿Habría quizás conocido una bella pajarita?¿Quizás otra niña? La incertidumbre la atacó y los celos de lo desconocido la forzaron a grabar con un "es mi pajarillo" una desconfianza que no le dejaba otra opción: ¡Nunca más!
Y la ventana se cerró para siempre. Pciarello seguía saliendo de la jaula y buscando el cariño de Fiorella, pero en sus paseos por la habitación no cesaba de lanzarse contra el cristal de la ventana. ¡Cuántas más ganas mostraba de salir más firme era la decisión de no dejarlo! Y así siguieron hasta que un día el pájaro, en uno de sus choques contra el transparente muro que le impedía salir, se hizo tanto daño que quedó medio inconsciente... y la niña tuvo que pararlo: antes de sacarlo de la jaula le ataba a una de sus patitas un fino hilo de seda y finalizó con sus impetuosos vuelos hacia la libertad.
Fiorella segúia acaraciciándolo, besándolo, abrazándolo.... Intentó mimarlo más que nunca y no entendia la indiferencia que recibía a cambio, no podia comprender la tristeza que embargaba a sus estimado amigo... Y un dia lo agitó con fuerza y le chilló: ¿Qué más quieres? ¡Yo te doy todo lo que necesitas! ¡Pajarraco desagradecido! La respuesta fue clar y contundente: un picotazo en la mano que la hizo sangrar...
Picarello no salió más de la jaula. Ahroa tenía lo justo: comida, agua y limpieza. Lo justo y poco más: algún saludo de vez en cuando, muchas recriminaciones... Picarello ya no cantó más, la melancolia y la rabia se lo impedían. Si hubiera podido hablar quizás se hubiera arreglado todo. Si hbuera podido le habría contado a su amiguita que se sentia prisionero, que necesitaba sus escapadas simplemente para tomar aire, para descubrir el mundo, ese mundo que nunca podía limitarse a una habitación, a una morada por muy cálido que eso fuera, ese mundo que no podía cerrarse en una sola relación. Si hbuera podido le hbuera dicho a Fiorella que sí, que había conocido a otros pájaros, que incluso había flirteado con alguna hermosa pajarilla, que también se había posado en otros hombros y se había dejado acariciar por otras manitas, pero nunca nadie le había dado lo que ella le ofreció tan intensamente: ella era única para él y su amor era el más especial, el más deseado, el más querido... Su vuelta a casa despues de cada viaje era una vuelta al hogar, al amparo del amor y a la seguridad, a la armonia que conlleva. La immensa alegría que había mostrado aquel día al retornar no se debía a lo que afuera había encontrado, venía únicamente motivada por lo que reencontraba.
Pero Picarello no sabía hablar y Fiorella no podía entender algo que debería estar muy muy claro: si les cortas las alas a tu amor, si le privas de la libertad, si pretendes encadenarlo a ti, no vas a conseguir mantenerlo, más bien lo contrario, obtendrás su alejamiento. El miedo a perder es normal y hay que luchar contra la desconfianza que produce. Si no sabes, puedes acabar siendo tú quier provoque lo que más temes.
Miquel Beltran i Carreté ~ "A la luna, a ti, mi cielo y a mis queridas estrellas"

"Una suma es algo que acaba siendo una respuesta, y empieza siendo un misterio"

Per fi...

Finalment, aquest dissabte podré anar al concert... M'ha costat.... però al final ho he aconseguit.... El primer pas, va ser buscar acompanyant... Perquè? Potser perque a les meves amistats no els feia gaire gràcia anar a veure a aquests dos "personatges" , no els hi deia res... Però com!!!? Que no maten? Home! Be, també haig de reconèixer que sóc més Sabinera que no pas d'en Serrat.... Per circumstancies... he escoltat molt al Sabina.... des de fa anys.... i d'en Serrat, potser fins fa poc era més desconegut per mi... tot i que potser li hauria de preguntar a la meva mare... Que jo siguent més joveneta a casa sí que l'havia sentit, a ella li agradava, que m'imagino que és de la seva època, i de la seva quinta i per tant, sempre les seves cançons li aportaran tot un grapat de records... I s'hi sentirà identificada. Això mateix em deia avui, la meva compi de feina, que per cert, estarà de camí cap al Concert. Tant és... el cas, es que jo finalment podré anar al concert aquest dissabte. I mira, em fa il·lusió. Tindré un acompanyant d'honor. Qui millor que ell! Ja li costava ja...però despres de tot.... Anirem plegats, i ell reconeix que li agrada el Serrat, ufff .. Menys mal! Espero poder cantar, escoltar i gaudir... de moltes cançons... entre elles, les que més m'agraden "Sabineres" com no...: "Y sin embargo..", "Contigo", "No hago otra cosa que pensar en ti", "El boulevar de los sueños rotos" , "Amor se llama el juego", "Calle melancolia" ... i buffff... no pararia de nombrar les meves preferides.... Deixaré una mica pel Serrat, que també s'ha de reconeixer que no té desperdici: "Paraules d'amor", "Cançó de Matinada" o "Decir amigo".....

Siguin les cançons que siguin, crec que la cosa promet! En tot cas, despres de dissabte, espero poder explicar les meves impressions... Fins llavors..... Una de les meves més preferides de totes, que em transporta al passat i em porta molts records:

CONTIGO

Yo no quiero un amor civilizado, con recibos y escena del sofá; yo no quiero que viajes al pasado y vuelvas del mercado con ganas de llorar.
Yo no quiero vecínas con pucheros; yo no quiero sembrar ni compartir; yo no quiero catorce de febrero ni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas; yo no quiero que elijas mi champú; yo no quiero mudarme de planeta, cortarme la coleta, brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde; yo no quiero columpio en el jardin; lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas y matarme contigo si te mueres porque el amor cuando no muere mata porque amores que matan nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana, no me pidas llegar a fin de mes; yo no quiero comerme una manzana dos veces por semana sin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;yo no quiero besar tu cicatriz; yo no quiero París con aguacero ni Venecia sin tí.
No me esperes a las doce en el juzgado; no me digas “volvamos a empezar”; yo no quiero ni libre ni ocupado, ni carne ni pecado, ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste; yo no quiero contigo ni sin ti; lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes, es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas y matarme contigo si te mueres porque el amor cuando no muere mata porque amores que matan nunca mueren.

Café del Mar

Estava penjant música al meu blog.... i m'he recordat d'un viatge que vaig fer a principi d'aquest any. Varem anar a Eivissa.

Suposo, que m'esperava que fos diferent. Em va agradar, però no del tot. Tenia com a referència Menorca, i em vaig adonar que no era molt semblant.

Des d'uns anys cap aqui, m'he fet aficionat a Café del Mar, i el que sí que vaig voler fer al estar a Eivissa, va ser anar a veure el Café del Mar. No volia marxar sense haver-lo trepitjat. Em vaig portar una gran decepció, perque el lloc en qüestió estava d'obres i tancat. Buaaaa!!!!

Suposo que hauré de tornar per poder gaudir d'una posta de sol, amb aquesta música que sens dubte em desperta els sentits...

Mentrestant, però, contemplaré altres postes de sol, seguiré passejant per la platja, i això sí, seguiré escoltant Café del Mar. Al meu blog, et convido a que l'escoltis!!!!





M'encanta recuperar mails de REFLEXIÓ!

EL BOTE DE VIDRIO Y EL CAFÉ.
CUANDO LAS COSAS EN LA VIDA TE SUPEREN,CUANDO 24 HORAS AL DÍA NO SON SUFICIENTES... RECUERDA EL BOTE DE VIDRIO Y EL CAFÉ:
Un profesor, delante de sus alumnos de la clase de filosofía, sin decir ni una palabra, cogió un bote grande de vidrio y procedió a llenarlo con pelotas de golf.Después preguntó a los estudiantes si el bote estaba lleno. Los estudiantes estuvieron de acuerdo en decir que si.
El profesor cogió una caja llena de perdigones y los vació dentro del bote.Estos llenaron los espacios vacíos que quedaban entre las pelotas de golf. El profesor volvió a preguntar de nuevo a los estudiantes si el bote estaba lleno, y ellos volvieron a contestar que si.Después el profesor cogió una caja con arena y la vació dentro del bote.Por supuesto que la arena llenó todos los espacios vacíos y el profesor volvió a preguntar de nuevo si el bote estaba lleno.
En esta ocasión los estudiantes le respondieron con un si unánime.
El profesor, rápidamente añadió dos tazas de café al contenido del bote y efectivamente, llenó todos los espacios vacíos entre la arena.
Los estudiantes reían. Cuando la risa se fue apagando, el profesor les dijo:
"Quiero que os fijéis que este bote representa la VIDA. Las pelotas de golf son las cosas importantes como la familia,los hijos, la salud, los amigos, el amor, cosas que te apasionan. Son cosas que, aunque perdiéramos el resto y nada mas nos quedasen éstas, vuestras vidas aún estarían llenas.
Los perdigones son las otras cosas que nos importan, como el trabajo, la casa, el coche... La arena es el resto de las pequeñas cosas. Si primero pusiéramos la arena en el bote, no habría espacio para los perdigones, ni para las pelotas de golf. Lo mismo sucede con la vida. Si utilizáramos todo el nuestro tiempo y energía en las cosas pequeñas, no tendríamos nunca lugar para las cosas realmente importantes. Presta atención a las cosas que son cruciales para tu felicidad. Juega con tus hijos, concédete tiempo para ir al médico, ve con tu pareja a cenar, practica tu deporte o tu afición favorita.
Siempre habrá tiempo para limpiar la casa o para reparar la llave del agua.
Ocúpate primero de las pelotas de golf, de las cosas que realmente te importan. Establece tus prioridades, el resto solo es arena".
Uno de los estudiantes levanto la mano y le preguntó: ¿Que representa el café?
El profesor sonrío y le dijo: "Me encanta que me hagas esta pregunta! El café es para demostrar que aunque tu vida te parezca llena, siempre hay un lugar para dos tazas de café con un amigo........

Meravelles del disseny...


Em pregunto si s'ha de ser un geni per poder fer aquestes meravelles amb la informatica...
La resposta, diria que potser si???

Buscant coses per internet, m'he trobat amb una web que es diu: http://www.procreo.jp/


Entre els meus descobriments del Theo Jansen, i aquesta "flipada" virtual.....

De nou, diria allò de... Em quedo sense paraules! Potser algú em diria que em costa poc meravellar-me amb les coses sencilles.....???? O potser no....

Be, deixo que ho valoris tu mateix@....
Prova amb el Flash Laboratory.....
A mi, de veritat no m'ha deixat indiferent!!!!!

Recordant els bells temps...

I poso bells amb b alta, perque va ser una època molt maca de la meva vida, i en guardo un record molt màgic!

Aquest cap de setmana he recordat alguns moments de la meva joventut.... Quan per la Festa Major, em vestia amb el vestit tipic de bastoner! Quina gran il·lusió, el dia que em varen dir, que si volia participar en aquest ball, i vaig estar-m'he tota una tarda aprenent totes les passes i balls... La meva mare corrent a cosir-me els picarols.. i a deixar-me enllestit els vestit. Vestit que encara guardo, igual que els bastons....Va ser fàcil, i crec que amb la il·lusió que li vaig posar, les passes les vaig aprendre molt ràpidament.

Despres, any rera any, vaig formar part d'una colla, i ja esperava que arribès el dia de la Festa Grossa, per vestir-me, i sortir al carrer per ballar....M'encantava ballar al son de les gralles!!!!! Encara és avui, que quan sento la gralla, se m'esborrona la pell, i s'em posa de gallina... Perque quan ho has viscut el concepte que en pots tenir és diferent...... Segur que si busco en el meu baúl dels records, en trobo alguna que altre foto, que em farà recordar encara més aquella època...




http://www.ribes.org/balldebastons/

Theo Jansen


Qui és?

Jo només puc dir: Sincerament, m'ha fascinat!

L'altre dia, mirant la TV, i "tragant" tot el grapat de publicitats que ens fiquen....
Per un moment, un anunci em va cridar l'atenció...... Jo, que aprofito els moments de publicitat per fer altres coses (anar al Wc, o recollir els plats de la taula despres de sopar, o desconectar les meves neurones), fa pocs dies, vaig conectar la neurona de cop, quan el meu company Pedro, em va dir, Guaita!!!!

I menys mal que vaig guaitar.... em vaig quedar bocabadada... Després, i seguint amb la meva curiositat, he buscat informació del personatge en qüestió. Theo Jansen (que ara es farà famós per l'anunci de la BMW - aquestes coses passen-) i jo m'he quedat meravellada amb les "escultures quinetiques" i els seus "animalons de platja" que es mouen amb la força del vent.

En tot cas, deixo la descripció pels entesos en la materia, que no és el meu cas... Però si teniu ocasió, mireu l'anunci.... i... Be, jo no tinc paraules!


LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!