Navegant per internet... et trobes blogs molt diversos... Tants i tants... i tots molt diferents...
Veus la forma de veure la vida de cadascú, els sentiments amagats... les mancances que la vida t'obliga a patir, curiositats, blogs eròtics, ... i bufff.. una immensitat de lletres i paraules, escrites en allò que temps enrera podriem haver etiquetat com un Diari personal...
El meu blog, potser també és una mena de diari personal.... amb l'intent de ser: Positiu
L'altre dia, però, la meva parella, em va fer una observació, que m'ha fet pensar....
Pots cridar al mon mundial que s'ha de viure positivament, i has de somriure...: I es clar que pots somriure, i viure feliç, si aqui expliques aquelles experiències, viatges, i desitjos acomplits que vas realitzant, al pas de la teva vida... Vius molt bé!!!
Eingggg??????
Es cert, però això no vol dir, que no tingui neguits, i preocupacions com la resta dels mortals... i que aquests neguits, em puguin causar angoixa en un moment donat, i sigui llavors quan intenti aplicar allò de Somriu és la segona millor cosa que pots.....
Possiblement, puc gaudir de moltes activitats o realitzar molts viatges, i que moltes altres persones no ho tenen a l'abast.... Però tinc 32 gairebé 33 anys, i de moment, no tinc intenció de tenir fills... a casa treballem tots dos... i be, potser vaig tenir sort quan em vaig embolicar en una hipoteca... La meva hipoteca no és com la ceba, que només de veure-la et fa plorar... ... Tal com estan les coses... podria ser pitjor...
I be, tot és qüestió de prioritats... i ara potser la meva prioritat és viure al màxim fent tot allò que m'agrada fer...
No vull parlar com els meus pares...i com molts pares.... que esperen a fer tot allò que volen fer .. quan arribi la jubilació... Perque quan arriben a la jubilació, potser la salut no acompanya, i la vitalitat que tenien de joves, ha marxat amb l'esforç, amb el treball, i amb les preocupacions de la vida...
No vull esperar a fer-me gran per aprofitar el temps, i viatjar...
Vull viatjar ara, en la mesura del possible....
No vull comprar un vestit i posar-me'l per "mudar" els diumenges.... Perque avui hi sóc i demà no sé on seré!!!!! Cada dia és especial, i per això CRIDO en el meu blog la meva principal filosofia: Carpe Diem!!! Potser no tinc diners estalviats per quan....
Per quan que??? Per quan em posi malalta... Els diners no em tornaran la salut, i quan sigui la meva hora.... podré tenir molts diners... però no em donaran la vida...
La vida, la fem en cada moment que passem....
I tot i que a vegades... ho engegaries tot a rodar.... una mica de positivisme ... t'ajuda a veure-ho tot d'una altre manera...
Per això la música.... que un moment donat m'ajuda a desconectar... un café amb un amic, que m'ajuda a veure un altre punt de vista, un somriure, que potser sense ganes.... t'obliga a ser més positiu.... i be... un munt de coses.... que poden ser molt senzilles, i que en un moment donat, són les més importants del mon...
Valora les petites coses, disfruta les petites coses....
I recorda, Carpe Diem, en tot moment....
Demà ningú sap on serem!!!!!!
Així que fes el teu camí!!!!
Estic completament d’acord amb aquesta filosofia, s’han de valorar les petites coses, els petits moments i s’ha de riure, fins i tot, d’un mateix.
ResponEliminaLa meva hipoteca no és com la ceba, és pitjor que la ceba... però no ens enganyem, jo la vaig triar. Tinc una filla i la decisió la vam prendre el meu home i jo, lliurement.
No viatjo com farà dos anys, però m’alegro pels que ho fan. I no és que no m’agradaria viatjar més, no, tot és prioritzar... tu mateixa ho dius.
La qüestió, crec, que és viure d’acord amb el que un mateix creu. Trobar-se a gust amb si mateix. Hi ha èpoques en la vida que toca riure i altres que ens toca plorar, però els moments per a preocupar-se venen sols...
Vivim en una societat en la que a vegades ens preocupem perquè no podem comprar l’últim model de consola, perquè no podem anar cada setmana al teatre... Però una conversa amb un amic és gratuïta, una tarda davant el mar, llegint, escoltant música o mirant el cel també... i això a vegades no ho valorem.
I no és que visqui en un món idíl•lic, perquè més d’un dia engegaria a algú a pasturar, és que s’ha de veure la vida amb +.
Jo cada dia visc alguns moments que no els canvio per res, despertar i acomiadar al vespre abans d’anar a dormir a la peque, és especial, no em diguis perquè, però quan ella dorm o obre els ulls de bon matí, està contenta i feliç (més tard ja l’escanyaria, je, je, je...) i quan la posem a dormir i la meva parella i jo ens seiem al sofà i ens dediquem 5 minuts a la parella abans de començar a fer sopar, a preparar la carmanyola...
Així que Carpe Diem i a viure que son dos dies...
Estic completament d’acord amb aquesta filosofia, s’han de valorar les petites coses, els petits moments i s’ha de riure, fins i tot, d’un mateix.
ResponEliminaLa meva hipoteca no és com la ceba, és pitjor que la ceba... però no ens enganyem, jo la vaig triar. Tinc una filla i la decisió la vam prendre el meu home i jo, lliurement.
No viatjo com farà dos anys, però m’alegro pels que ho fan. I no és que no m’agradaria viatjar més, no, tot és prioritzar... tu mateixa ho dius.
La qüestió, crec, que és viure d’acord amb el que un mateix creu. Trobar-se a gust amb si mateix. Hi ha èpoques en la vida que toca riure i altres que ens toca plorar, però els moments per a preocupar-se venen sols...
Vivim en una societat en la que a vegades ens preocupem perquè no podem comprar l’últim model de consola, perquè no podem anar cada setmana al teatre... Però una conversa amb un amic és gratuïta, una tarda davant el mar, llegint, escoltant música o mirant el cel també... i això a vegades no ho valorem.
I no és que visqui en un món idíl•lic, perquè més d’un dia engegaria a algú a pasturar, és que s’ha de veure la vida amb +.
Jo cada dia visc alguns moments que no els canvio per res, despertar i acomiadar al vespre abans d’anar a dormir a la peque, és especial, no em diguis perquè, però quan ella dorm o obre els ulls de bon matí, està contenta i feliç (més tard ja l’escanyaria, je, je, je...) i quan la posem a dormir i la meva parella i jo ens seiem al sofà i ens dediquem 5 minuts a la parella abans de començar a fer sopar, a preparar la carmanyola...
Així que Carpe Diem i a viure que son dos dies...