Jo crec que el monjo del temps s'ha trastocat..."Húmedo"? Au, va... Si em arribat cap a les vuit i mitja.. i ja plovia, i amb ganes.... M'agrada veure les terres gironines, perque sempre tenen un verd molt particular, és clar que amb tanta aigua...
M'agrada la caseta de Vilobí, és de fusta. Aqui no es pot dir allò de "a casa del herrero cuchillo de palo", perquè la casa se la va fer el meu company i el seu pare, ja fa uns quants anys... La primera vegada que vaig anar-hi, vaig quedar enamorada, és tant "cuca"...
És un lloc, on pots DESCANSAR, i ho poso amb lletres majúscules, perquè l'únic soroll que es sent, és dels animalets que ronden la nit...
És tot un plaer! Ahir a la nit però, el plaer va ser multiplicat per dos, perque no va deixar de ploure en tota la nit... i sentir les gotetes caure al sostre de la casa, mentres jo estava acurrucada al llit.... us asseguro que és una de les millors maneres que hi ha per quedar-se adormida.
Al matí, m'he despertat amb els primers raigs de sol... i amb el cant dels ocellets... tot un plaer i més si estas acostumat a la ciutat de ciment i al soroll d'ambulancies...
I desprès, amb la càmara a la mà, m'he entretingut a fer algunes fotos...
L'herba estava fresca i mullada,
i és curiòs veure com en el lloc més impensable, pots trobar vida...
Quina sort poder anar a descansar en un lloc tant bonic! S'està molt bé al mig del bosc, arbres i sorolls de la natura (quina enveja!!). A casa també tenim el frare, però en terres gironines, ja se sap, sovint marca temps humit! És així:)
ResponEliminaTota una sort i un plaer poder gaudir d'aquest lloc.
ResponEliminaummmm..m'ha semblat reconeixer aquest bosc...
ResponEliminaque bonica la caseta!
es envejable, eli