Pensaments i festius passats per aigua

Em diuen que aquesta casa sembla la Sagrada Família, i no els trec pas la raó. Fa ben bé uns 6 anys que la teniem, i tot i que quan entres hi pots veure una gran diferència de cóm era al principi, encara no está acabada i encara tardarem una mica en acabar-la. I és que és el que passa quan decideixes comprar una casa per a reformar. Era la única manera d'accedir a una casa, amés dir que vàrem tenir prou sort perquè al propietari li urgia treure-se-la de sobre i la va "mal vendre" a un preu prou assequible, i nosaltres vàrem estar en el lloc i en el moment oportú. Sí varem tenir sort, molta sort!

Ara però comencen els lemes. Vaig venir a viure a Barcelona per amor, i vaig deixar enrera moltes coses (dit així, qualsevol diria... que venia d'un altre país molt llunyà, i no és pas així!) però va ser un gran canvi per mi, deixava la casa dels meus pares en un poble, per anar a viure a una gran cieutat i per anar a compartir la meva vida amb una persona que al cap i a la fi, només feia 3 mesos que coneixia. La nostre història va ser ben ràpida, ja ho veieu. Ens varem conèixer i al cap de tres mesos ja varem decidir anar a viure junts.

Al principi va ser difícil. Ho haig de reconèixer, no tant pel que significava la convivència, sinó pel que que representava per a mi marxar i canviar de ciutat. A Barcelona, tothom és anònim. Deixar un poble on tothom es coneix i anar a una gran ciutat, on per veure els amics has de quedar expressament, a mi no em facilitava la situació.

Però alguna ventatja vaig tenir, i és que jo ja treballava a Barcelona, i el tema dels desplaçaments va millorar. No era el mateix haver-se de llevar a les 6h del matí per anar a treballar, que llevar-se a les 7h o fins i tot més tard apurant, per anar a currar.

I mica en mica em vaig acostumar, fins avui, que ja han passat 8 anys.

M'he acostumat a ser una desconeguda enmig de tants desconeguts, i m'he acostumat a anar a la meva, sense esperar res dels altres. També haig de dir que els "meus amics" no em varen ajudar gens, i més aviat els he anat perdent pel camí (però aquest és un altre tema, que no comentaré ara). He perdut els amics, però també n'he guanyat d'altres, i això és com la vida... a vegades guanyes, d'altres perds...

La casa, segueix al seu lloc, una casa que no urgeix acabar, perquè ja tenim un lloc on viure. Però jo sempre havia desitjat tenir quelcom meu, o vaja, més que meu, doncs compartit, però que en fos part propietària. Amb els anys hem anat reformant-la, nosaltres mateixos, amb les nostres mans i amb el nostre temps. Una casa dels anys 60 que no sabia reformat mai, té prou feina... Des de bon principi no vaig tenir manies. Mono, guants i mans a l'obra... he fet de tot, des de arrebossar pareds, fins a formigó, posar rajoles a terres i pareds...decapar i pintar, i ara allisant pareds amb "aguaplast"... de tot, és de tot, i molts us preguntareu, si una noia com jo, pot fer totes aquestes coses? I jo us contestarè que sí, que ningú sap que és capaç de fer, fins que ho fa... I avui quan miro al meu voltant i veig els resultats, em sento orgullosa de tot el que les meves mans han fet, i de veure uns acabats tant o més bons que els de qualsevol paleta.

Han sigut 6 anys de caps de setmanes, d'estius, de festius, a poc a poc i amb bona lletra, de diners invertits, i hores i més hores.... compaginades altres vegades amb "escapades", però nomès nosaltres sabem el què hem fet i el cóm ho hem fet.

I quan ja començo a dir que queda poc....em plantejo un grapat de preguntes. Una casa que des del el principi ha sigut molt desitjada. Jo que sempre deia que no aniria mai a viure a Barcelona, m'he hagut de tragar les paraules amb patates...I ara penso, que acostumada a treballar i a viure entre setmana a Barcelona, tenint les meves dosis de tranquil·litat en un poble que estimo durant nomès els caps de setmana.... és ara quan em plantejo, si quan acabi la casa, desitjarè viure-hi cada dia, llevant-me dues hores abans per anar a treballar i arribant dues hores desprès d'haver sortit de la feina. Limitada per uns horaris i seguint sent anònima, però amb les dosis de tranquil·litat, amb un jardí on poder veure creixer les flors, amb una montanya assolellada esperant ser mirada pels meus ulls, cada matí al obrir les finestres, amb l'olor a poble, i amb l'olor a llenya, amb el poder creuar el carrer sense mirar si venen cotxes, i amb el poder anar a tot arreu sense agafar el cotxe....

Ara que la casa comença a agafar forma... em pregunto que és el que farè... Fa 8 anys, sabia exactament que era el que volia.... i amb els anys, ara no sé que és el que vull.....Quin lemes...!!!!

****

Com sempre passa quan tens plans, s'et giren.. i el diumenge voliem fer una mini escapada, ja que estavem currant a la casa, almenys fer un petit kitkat... Voliem anar al Cim d'Aligues, i al final, com que es va posar a ploure, i ja anàvem de camí, al final varem fer cap a Sant Miquel del Fai. Que resulta que jo no havia estat mai...Quines coses de dir!!! Que no havies estat mai??? Doncs no!

Entre l'aigua que queia del cel, i l'aigua que vessava de la muntanya, varem quedar força aigualits.... Però i que? Si a mi l'aigua em relaxa.... I em va encantar!!!!

****

Els pomers de l'hort dels meus pares ja estan florits!!!!