ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871He decidit tornar al meu poble natal...
Ja no sóc aquell vailet escarransit que dansava a tota hora pels carrers de la meva ciutat natal, desitjant viure un futur diferent, lluny d’aquell entorn proper. Ja no.
Ara, amb el meu inseparable bastó, sento com els anys s’han amuntegat al damunt de les meves espatlles, un sobre l’altre, sense poder-hi fer res, sense poder-ho evitar. Malgrat aquests anys, però, em sento envellit com a home, però encara sóc jove d’esperit. Quin remei puc aplicar davant aquest sentiment? No hauria de sentir-me així. Però no puc lluitar contra el pas de la vida. La vellesa és evident.
Miro enrera, i veig una vida pletòrica, al costat d’una dona que avui trobo a faltar i uns fills que com jo, varen decidir volar i abandonar el seu confortable niu.
Sovint, des de l’altre costat del món, havia visualitzat i sentit nostàlgia dels llargs i freds hiverns. Cal, no tenir una cosa, per sentir-la més a faltar.
Avui, però, torno a ser aquí. I torno a mirar per la finestra.
Aquest paisatge inconfusible, aquesta imatge que tantes vegades he vist a l’interior del meu calaix de records, avui, encara em fa esgarrifar la pell.
L’església continua al mateix lloc, i aquells arbres, són avui més alts, però ELLS, continuen venint, com ho feien llavors.
La lluentor del negre, ressalta en el blanc gèlid de la neu. Veig que hi ha coses que no canvien mai.
Potser he canviat jo?
Vaig venir sol a aquest món, i marxaré de la mateixa manera.
Ha arribat el moment, vinc a passar la resta dels meus dies aquí.
Per això he tornat, com ho fan els corbs, cada hivern.
Ja no sóc aquell vailet escarransit que dansava a tota hora pels carrers de la meva ciutat natal, desitjant viure un futur diferent, lluny d’aquell entorn proper. Ja no.
Ara, amb el meu inseparable bastó, sento com els anys s’han amuntegat al damunt de les meves espatlles, un sobre l’altre, sense poder-hi fer res, sense poder-ho evitar. Malgrat aquests anys, però, em sento envellit com a home, però encara sóc jove d’esperit. Quin remei puc aplicar davant aquest sentiment? No hauria de sentir-me així. Però no puc lluitar contra el pas de la vida. La vellesa és evident.
Miro enrera, i veig una vida pletòrica, al costat d’una dona que avui trobo a faltar i uns fills que com jo, varen decidir volar i abandonar el seu confortable niu.
Sovint, des de l’altre costat del món, havia visualitzat i sentit nostàlgia dels llargs i freds hiverns. Cal, no tenir una cosa, per sentir-la més a faltar.
Avui, però, torno a ser aquí. I torno a mirar per la finestra.
Aquest paisatge inconfusible, aquesta imatge que tantes vegades he vist a l’interior del meu calaix de records, avui, encara em fa esgarrifar la pell.
L’església continua al mateix lloc, i aquells arbres, són avui més alts, però ELLS, continuen venint, com ho feien llavors.
La lluentor del negre, ressalta en el blanc gèlid de la neu. Veig que hi ha coses que no canvien mai.
Potser he canviat jo?
Vaig venir sol a aquest món, i marxaré de la mateixa manera.
Ha arribat el moment, vinc a passar la resta dels meus dies aquí.
Per això he tornat, com ho fan els corbs, cada hivern.
Molt bonic.És trist però m'ha agradat.
ResponEliminaTu segurament has canviat a millor el que no canvia gaire es la mala fama dels corbs.
ResponEliminaMolt bon relat, coincideixo amb la Kweilan, té un to trist, però m'agrada com ho expliques, i com s'acaba.
ResponEliminaKweilan, és un paisatge trist, o que aporta nostalgia, no? Vaja, és el que m'ha semblat a mi.
ResponEliminaStriper, suposo que canvio com tothom, no sé si a millor... els corbs però signifiquen alguna cosa, i per això, ho he volgut reflectir, crec.
Xexu, Gràcies. Hi ha gent que escriu molt bé, i fa respecte posar-se a fer un relat conjunt.. però vaja, jo intento, almenys reflectir el que m'aporta la visió de la imatge.
M'agrada la idea, Eli! :)
ResponEliminaI no el trobo pas trist. És un home capaç de veure la seva vida i prendre'n consciència; és realista. Un tipus que em cau bé. :)
Que tots tinguem un lloc on tornar quan siguem grans!
Roda el món... bona història.
ResponEliminaI torna al born...per respondre al Jordi, també m'ha agradat, tristoi, eh? però maco!!!! Petonets!
ResponEliminaHola guapa!
ResponEliminaT'he posat en un même, no sé si l'hauràs fet ja, em sembla que no!
Un petonet,
aigua_clara_
Bon relat, trist i nostalgic
ResponEliminaMolt bon relat, em sorprens eh, genial!
ResponEliminaBon Relat! Roda el món i torna al born. ;)
ResponEliminaIntimista i molt proper. Les coses més properes són les que ens fan reflexionar.
ResponEliminaCom diuen més amunt, un relat melangiós. El quadre ho porta, no?
ResponEliminaHe sentit a dir que els xinesos sempre tornen a morir al seu país. Trist, però molt maco!
ResponElimina