Entre aquestes quatre parets..
En la foscor...
Miro el rellotge...
Els segons passen i donen pas als minuts i a les hores.
Intento aclucar els meus ulls...
Descansar el meu cos entre els llençols,
Reposar els meus pensaments sobre el coixí,
Però sento el soroll del carrer,
Els cotxes no em deixen dormir...
El termòmetre és testimoni del meu malestar...
M’aixeco....
Em sento dèbil, dos dies sense gairebé menjar i estirada en el meu llit.
Miro al meu voltant, tot segueix igual...
Algú em trobarà a faltar en la seva monotonia diària?
Hauran trobat a faltar la meva presència?
El sr. que empeny a la gent al metro, haurà denotat que avui hi havia un “bulto” menys a empènyer?
Les mestresses del bar on esmorzo, hauran pensat, caram avui no ha vingut?
Les companyes de feina, hauran trobat a faltar les meves brometes i comentaris?
Una trucada rera l’altre, de cop algú, a l’altre costat del telèfon: Que no hi és l’Eli?
O potser ni tant siquiera ningú s’ha adonat de que no hi era....
A casa, ELL, ell sí que s’adona... em mima per a que torni a la normalitat i a la meva realitat immediata.
Però jo, penso, Es tot tant efímer....
Avui estic aquí, malalta, demà estaré allà, tornant a ser jo,
Avui hi sóc, demà,
No sé on seré....
En la foscor...
Miro el rellotge...
Els segons passen i donen pas als minuts i a les hores.
Intento aclucar els meus ulls...
Descansar el meu cos entre els llençols,
Reposar els meus pensaments sobre el coixí,
Però sento el soroll del carrer,
Els cotxes no em deixen dormir...
El termòmetre és testimoni del meu malestar...
M’aixeco....
Em sento dèbil, dos dies sense gairebé menjar i estirada en el meu llit.
Miro al meu voltant, tot segueix igual...
Algú em trobarà a faltar en la seva monotonia diària?
Hauran trobat a faltar la meva presència?
El sr. que empeny a la gent al metro, haurà denotat que avui hi havia un “bulto” menys a empènyer?
Les mestresses del bar on esmorzo, hauran pensat, caram avui no ha vingut?
Les companyes de feina, hauran trobat a faltar les meves brometes i comentaris?
Una trucada rera l’altre, de cop algú, a l’altre costat del telèfon: Que no hi és l’Eli?
O potser ni tant siquiera ningú s’ha adonat de que no hi era....
A casa, ELL, ell sí que s’adona... em mima per a que torni a la normalitat i a la meva realitat immediata.
Però jo, penso, Es tot tant efímer....
Avui estic aquí, malalta, demà estaré allà, tornant a ser jo,
Avui hi sóc, demà,
No sé on seré....
PD: L'Anna i en LLuis , m'han concedit un premi "Blog Dorado", tant bon punt tingui més esma...faré la meva tria. Gràcies parella per pensar en mi!!! ;-)
Eli, segur que t'ha trobat a faltar. Molts estius he treballat darrera una barra i sembla mentida com trobava a faltar els clients quan no em venien a veure... Venga, que et milloris ;)
ResponEliminaNo se per que em dona per pensar que si t'han trobat a faltar.
ResponEliminaSegur que molts dels teus lectors t'han trobat a faltar, i jo m'incloc! espqeo que et milloriiiss!! muas!
ResponEliminaDoncs a descansar i a llegir blocs,
ResponEliminaque de tant en tant fer un break i quedar-se en pijama badan per casa i mirant com passen les hores també té el seu qué.
Felicitats pel premi, i aviam si canvies els colors dels links que ens deixaràs guenyos a tots!!!
Petonets