Hi ha dues situacions que en determinats moments, intento provocar, per tal de buscar la meva pròpia relaxació.16:15h. M'agrada el meu cotxe, per mi és un objecte molt preuat, i que té molt de valor sentimental. Representa un època, va ser un repte per mi, el poder-lo comprar, i una superació de molts entrebancs familiars, i situacions doloroses que havia de superar fos com fos. Per això, quan vaig poder-lo comprar, per mi, va ser cóm obrir camí, i poder demostrar moltes coses. Demostrar que podien confiar en mi, demostrar potser una responsabilitat exagerada per l'edat que tenia en el seu moment.... Potser pel que representa per mi, i perque és la única possessió que tinc al 100% meva, per mi, el meu cotxe és un objecte "especial".....
Només ha calgut entrar-hi, encendre el CD i perdrem cap a una carretera sense destí final. En aquests moments sóc capaç de deixar la meva ment en blanc, i deixar-me guiar pels camins d'asfalt.
Al cap de les hores, però, sento una força interior que em porta cap al mar.
El mar, el mar dels meus pensaments, on les onades s'emporten els rencors i les males vibracions. Davant un mar blau, em confesso. Aquesta immensitat poderosa és testimoni de les meves paraules en veu baixa, dels laments xiuxejats a l'oide d'aquest ningú inexistent, paraules negatives que intento escopir, que surten del fons de les meves entranyes, per a que no tornin a enfondrar-se en el meu interior mai més. Activo les meves armes, i m'omplo de valentía. Vull endurir-me, vull enfortir-me, sense refredar la sensibilitat de la meva personalitat.
SILENCI
ESCOLTO EL SILENCI, I EL SO DE LES ONADES....
Encenc una cigarreta.....
19:45h. Ara ja em sento molt millor.... Una Eli renovada.... plena d'energia positiva.
Tornarè en una altre ocasió, i m'estaràs esperant....
El meu més preuat confident..., el meu millor amic: El meu mar....
Amb la lluna a l'esquena, crec que és hora de tornar a casa.... Tornaré...
*** Text escrit el divendres dia 16 de maig de 2008
Aquestes petites fugidis un sol acostumesensacions i dolors interiors, jo tambe acostumo agafar el cotxe i un desti qualsevol..n a sanar i calmar molt
ResponEliminaA mi també m'agrada el mar. Gracies per visitar el meu blog.
ResponEliminaPetons.
Fumes???? jolin, jolin, jolin...
ResponEliminaPer a mi el meu cotxe també és super important i al pobret li ha passat de tot.
Quan mel van robar i el vaig veure ferit de mort al parking de la urbana hem vaig posar a plorar com si en comptes d'un cotxe fos una mascota, l'urbano hem va donar un paquet de cleenex i un cafetó.
No hi ha res com agafar el cotxe i perdre's per carreteres secundaries. Confessió: el que més m'agrada es posar la radio i montar-me el meu karaoke particular...
Ànims noia!!! petonets
I el CD del cotxe no era pas "El meu amic el mar" del Lluís Llach? Te'l recomano, exhala placidesa com la que busques. Aquí a Vilanova, ja ho saps, xino-xano s'hi arriba, al mar. Un petó, bonica, espero que estiguis bé.
ResponEliminaM'ha encantat akest post, cada una de les coses que dius ajuden i recorden que tu ho has fet anteriorment :)
ResponEliminaAquesta és una època, que s'ha de passar....
ResponEliminaFada, aixxxx... tú m'ho diràs... Aquesta és una costum de ben petita... xinoxano, com dius tu... i cap als "toldos"... La platja, i la de Vilanova... Quants records!!! Mare meva!!!! ;-)
Sempre hi ha confidents en aquesta vida que t'arrenquen les males vibracions. Pot ser el mar, la brisa marina, el vent que tot ho remou, la pluja que cau, la lluna que es deixa veure!
ResponEliminaM'encanta el nom del teu bloc!
Casualment, les decisions més transcendentals a la meva vida s'han près davant el mar...
ResponEliminaLa primera en el meu cas, no va ser amb un cotxe, ji ji, amb una motocicleta...
Haig de dir que m'encantava sentir la sensació del vent envoltant el meu cos, era com sentir-me lliure... un ocellet volant! Després va arribar el cotxe, genial la conducció el cap de setmana, desprès d'una dutxa, d'un esmorzar com cal i la música de la Taverna del Buda.
Ainnnnsssss!!! Quins records, i pel nostre mal cap ara ens veiem amb un Pepecar!!
Petonillos i m'alegro que anés bé amb aquest mar Mediterrà.
Comparteixo el fet que el mar és una de les coses que ens ajuda a treure els mals de cap, a no pensar, a no existir res més!
ResponEliminaun petó
M'ha encantat aquest post, Eli! Veritablement bunik, una confessió preciosa!
ResponEliminaJo crec que tot això ens passa perquè som mediterrànies (o mediterranis...). Si ens allunyem massa del mar, ho notem; de la mateixa manera que notem la diferència de clima si marxes a un país més nòrdic, gris i sense sol.
Hi ha gent que no entén aquesta necessitat que tenim alguns de marxar i allunyar-nos de tot per poder pensar amb claredat. Jo no tinc cotxe i em fa pànic conduir i agafar un tren per anar a un altre lloc i perdre'm encara em fa més por... Prò crec que ha de ser una sensació magnífica poder-ho fer.
Et desitjo tantes tardes o vespres al teu cotxe, davant del mar, com necessitis! És un luxe poder-se escapar de tant en tant, encara que sigui mitja hora!
Un somriure, preciosa!
El mar es un verdadero imán.
ResponEliminaTodos acudimos a él para pensar y estar a gusto con nosotros mismos.
Ver el mar con luna llena...¡genial!
Renoi, et comences a deixar anar amb aquest post.
ResponEliminaFelicitats, molt ben escrit!
ptns