Walking

En la linia de prendre decisions, em vaig apuntar al gimnàs.
Més "obligacions adquirides per gust", però certament, el que semblava una obligació, s'ha convertit en alguna cosa que em fa sentir be, i això, és quelcom a valorar...He deixat de disposar temps per mí, perqué tinc l'agenda ben apretada, però considero que el que faig, ho faig de gust, i això és important per mi.

El primer dia de curs, em vaig trobar amb un noi, que em va preguntar si em volia afegir a la classe, automàticament la meva pregunta va ser: Es difícil?, i em va respondre amb un mig somriure maliciòs/pícar, que vaig interpretar amb un "va, Eli, sinó ho proves no ho sabras!" 

I així va ser, una classe de Walking (us deixo un enllaç per a que veieu en què consisteix!) , amb música molt canyera, que convidava a fer una desconexió en el temps i en l'espai, i a  perdre el món de vista....

I així és, cada dimarts i dijous, tinc una cita amb la meva classe de walking, que em sembla molt divertida, on perdo moltes calories, suo com un animaló, gasto energia, i desconecto...sobretot això últim, és genial poder desconectar de tot el que he fet i de tot el que m'ha passat durant el dia, en tan sols, 3/4 d'hora....Haig de reconèixer que és un xic dur, i segons cóm estigui de cansada del dia, ho noto més o menys alhora d'esforçar-me, i veure cóm he treballat al final de la classe... Hi ha dies com avui, que crec que no han sigut prou profitoses, i em quedo amb aquell mal gust d'haver fet quelcom per sota de les meves possibilitats, be suposo que sóc exigent amb mi mateixa, de mena, i sé que no cal ser-ho tant, però vaja.. així sóc.

La propera classe, m'aplicaré de valent!!! ;)

Mentrestant, però, us deixo un video que m'ha arribat avui... M'ha fet gràcia, i com que ja sabeu que considero important riure i somriure, i aquest video m'ha dibuixat un somriure, vinc a compartir-lo amb vosaltres.
Potser que després de veure'l, em qüestioni, si vull seguir fent walking, o si prefereixo fer cicling, oi?



Un pulmó al mig de Barcelona...


Sembla mentira que al mig de tant de soroll, de tanta pol·lució, pugui trobar-se un espai verd, on poder passejar tranquil·lament, entre terra i arbres...


Allà on pots trobar una bonica papallona, volant alegrement entre les plantes, o les garses o coloms, o fins i tot, on pots trobar-te una bella mantis travessant un camí, al bell mig del Turó de la Rovira...


Cert és que es veia un núvol gegant sobre del nostre cel, i m'he recordat que no m'agrada viure en aquesta ciutat, per sort, però, tinc el remei perfecte, però, no cal tampoc ser tant exigent. 


Perqué en el fons, també m'agrada descobrir nous raconets, i gaudir de les vistes, tenint la gran ciutat als meus peus.


Així que mentrestant,  he disfrutat d'un dia festiu entre setmana, tot un privilegi. I quan no tens obligacions ni horaris, s'em queda aquesta cara de felicitat...


Sembla mentira que un 12 d'octubre, encara poguem anar de màniga curta, i bufant de calor. Em sembla a mi, que ens hem carregat de tal manera l'ozó que el temps esta canviant, ara que jo ja firmaria, per poder passar tot l'any amb aquesta temperatura. He disfrutat d'un dia de sol i calor...
 

I després d'una bona passejada, res millor que un bon tiberi.
M'agrada cuinar, i no ho faig més sovint perqué no tinc temps, però sempre que puc, m'agrada tallar els aliments, amb cura, sentint les olors que desprenen en cada tall, mirant els colors canviants en contacte amb l'oli d'oliva i l'escalfor de la paella...

No cal fer grans receptes, però sí cuina saludable.


Avui, unes bones faves, ofegades amb llorer, passades per la paella després d'haver potxat la ceba i pebrot verd, amb bacó a bocinets, recent tallat. 

M'agraden les textures dels aliments, m'agrada cuinar, m'agrada gaudir, m'agrada menjar....
M'agrada disfrutar del temps lliure!

QUINA BARRA !



 QUINA BARRAAAAAAAAAAAA!!!!!!

A vegades me’n faig creus de les situacions increïbles que veiem en el dia a dia.
Em pensava que quan una persona ja tenia certa edat, hi havia coses que no feia, però tot i així, avui m’han sorprès. Si, ja sé ... no és més que una ximpleria, però mira, les ximpleries, també ens donen per pensar.

Em pensava que l’època del parvulari ja havia passat, i en canvi, avui, m’han ensenyat que la gent mira el seu interès, que tenen un morro impressionant, i que amés, poden faltar el respecte, a la mínima de canvi, amb la finalitat d’aconseguir allò que volen.

Això, és el que he vist avui a angles. I m’he sorpres, i no he tingut poder de reacció, però després de camí a casa.. “he pensat: serà possible?”
Potser en faig un gra massa, però a veure, jo a classe vaig a aprendre, em costi el que el costi. No copiaré (crec que no he copiat mai), perquè el que s’anomena copiar, en definitiva per mi, significa enganyar-se a sí mateix. 

No sé, us explico la situació i us convido a que vosaltres dieu la vostra.

Situació: 

Abans d’entrar a classe, he fet els dos exercicis que ens havien manat com a “homework”. No eren difícils, més aviat tot el contrari, i amb cinc minutets, els tenia fets.
Arribo a classe. Ens seiem com el primer dia, i al meu costat, una antiga compi del darrer curs, que no hi tinc una gran afinitat però vaja, tampoc em cal tenir-la. 
És una periodista que te ben bé prop de 50 anys. La “teacher”, ens diu que contrastem el “homework” amb el “classmate”. I així ho fem. Exercici 1, contrastat, però l’exercici 2, la compi, s’adona que ha fet una cosa que no era. Cap problema, hi ha temps, li dic, fes l’exercici, i quan acabis ens ho mirem. Doncs no! Pel que es veu és més fàcil copiar, i a sobres amb la barra de dir-ho. Doncs no, li dic, millor que el facis, i després el contrastem. Resposta d’ella inesperada: Que cabrona no?

Com? No he tingut poder de reacció, però, em sembla molt fort que una persona, insulti a una altre, només pel fet que no li deixi copiar els deures. Quins pebrots! Cabrona jo? Ella que és una aprofitada! I a mi no m'agrada que s'aprofitin de mí.

No he respost, però de tornada a casa, m’ha donat per pensar en la situació, i veritablement em sembla una mica vergonyós.

Reconec que tinc un sentit molt estricte d’aquest tipus de coses, però és que jo sé el que em costen fer les coses, llavors, si jo les faig, perquè els demés no? No és el meu problema, no ho vull saber. No m’interessa, però sí que em sap greu que aquesta senyora, m’hagi insultat, perquè en definitiva no li he deixat copiar els deures...
Tot plegat, és ben bé una xorrada, però més que una xorrada, jo crec que aquesta senyora s’ha equivocat de curs.

Quina situació tant poc usual, tenint en compte, que ... ja som grandets home, per estar com quan s'estava al ....

AL PARVULARI!!!!! 

Un Alumne de parvulari de 50 anys...?

Bufff...ximpleries d’un dimecres qualsevol!

Tornant...

Tornant....

Cal tornar a les "obligacions", sobretot a aquelles que fem per gust... i així no són tant obligades.
Avui he tornat al meu anglés, la primera classe amb alguna cara coneguda. 

Hi ha qui ha abandonat...com és el cas, d'una compi que compartia curs amb mi des del principi, des de fa 4 anys. Però això, és com tot el que passa a la vida, ens creuem amb persones, que deixen la seva empremta, d'altres que passen desapercebudes, i d'altres que ni tant siquiera interactuen amb nosaltres.
Compartim paraules amables, petites estones, i un dia, pel que sigui, el seu camí es separa definitivament del nostre. Llavors tornem a començar...
Tornem a iniciar el camí de la coneixença amb noves persones, o potser no.

Reconec que a vegades em fa mandra, tornar a començar. 

Em fa mandra obrir la meva porta, perqué no sé a qui em trobaré.

Es clar que no totes les persones són com a nosaltres ens agradaria que fossin..., a vegades també ens sorprenen, per be, i per mal.

Però així és la vida... No cal donar-li voltes a les coses ara. 

No cal, només cal centrar-se en allò que tinc entre mans, en complir els meus objectius....aquests que a vegades es resisteixen, aquests que s'aturen davant el meu dubte de saber si els podré afrontar o aconseguir. R
eptes, i més reptes, els que jo mateixa em plantejo....i sí, sovint em sorgeix el dubte, perqué en el fons no crec en mí. 
Malgrat em demostro que sí ho puc fer, malgrat trec uns resultats espectaculars, malgrat els malgrats, ....segueixo, en molts moments de la meva vida, sense creure en mí. Però així m'han fet, i crec que poca cosa puc fer al respecte...només seguir endavant, amb esforç i constancia.
Constancia, quina bona paraula....jo crec que és la paraula que descriu sempre tot el meu esforç. Constant per aconseguir allò que desitjo, només així ho aconseguiré.

Com tot primer dia, m'agobio en sentir la profe després d'haver-me passat l'estiu sense en prou feines escoltar la llengua anglesa. Però faré camí.... com sempre... 
No hi ha més lloc per agobis innecessaris, veritat que no?

Així doncs, inauguro el meu nou curs al Nord Americà!  I espero recuperar les estones en aquest espai, que també reconec que tinc un xic abandonat darrerament.

De mica en mica....

S'omple la pica!!!!

Gràcies com sempre per llegir-me, els qui ho seguiu fent....

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!