Ja ho diuen els nois de Movistar ... El que jo no sabia és que hi havia fins i tot un estudis de la Universitat de Rochester, que diuen que:
"los trabajadores, desde empleados de la construcción hasta médicos y abogados, se sienten de mejor humor, tienen más vitalidad y padecen menos dolores desde la noche del viernes hasta el domingo por la tarde. “Todos los trabajadores, incluso aquellos con un alto estatus profesional, son realmente más felices durante el fin de semana”,
afirma Richard Ryan, psicólogo y responsable del estudio, que involucró
a 74 adultos con edades comprendidas entre 18 y 62 años.
Tras realizar un seguimiento diario del estado mental y físico y las
actividades de los sujetos durante tres semanas, Ryan comprobó que
tanto hombres como mujeres se sentían mejor durante los fines de semana,
independientemente de su sueldo, su sector profesional, su estado civil
o su edad. “Nuestros hallazgos subrayan lo importante que es el tiempo libre para el bienestar individual”, concluye en un artículo que publica la revista Journal of Social and Clinical Psychology
en su edición de enero. El estudio también sugiere que en los días no
laborables aumenta la sensación de libertad y cercanía a otras personas,
y se reducen los síntomas del estrés, como los dolores de cabeza o de
estómago"
Vols dir, però, que cal fer un estudi per saber que demà quan surti per la porta, em sentiré molt millor??? :-D
Aprofiteu el vostre temps.... És tant preuat, que no es pot desperdiciar!!!! Jo ho faré!!!
BON CAP DE SETMANA....
(Malgrat que els caps de setmana ja no són com quan era joveneta, ja no són com els caps de setmana de marxeta, com els dels Pets)
Avui, en sortir de la feina, he pogut veure una acció que feia molt i molt de temps que no veia...
Davant d'una de les principals sortides de Barcelona, he vist un noi amb un cartellet, més aviat amb poca esma, en un lloc molt transitat. De lluny, m'he l'he mirat sense cap interès, però a mesura que m'anava apropant, l'he vist més clarament.
Un noi, d'uns 35 anys aprox. amb un cartellet a la ma, on es llegia : VALENCIA... fent.. AUTOSTOP!!!!...
La veritat és que m'ha fet enrecordar quan era "més" joveneta. Els caps de setmana, sortiem per la nit, i a vegades ens trobavem amb el problema de no tenir qui ens acompanyés a casa. Al final acabavem optant per un taxi, però, el que ens cobraven en aquell moment era molt, i a vegades "amb la típica inconsciència de l'adolescencia"... ens passava pel cap la possibilitat de fer autostop. Una pràctica que mai vàrem portar a terme, i és que, jo crec que se'n va fer molt mala publicitat en el seu moment.
Recordo perfectament els missatges dels pares dient-me que mai se'm passes pel cap fer Autostop, perquè podien passar mil coses, i el mon estava ple de violadors.
Per contra, recordo perfectament al meu pare aturar-se i agafar més d'una vegada algun "autostopista", sempre justificant que eren gent jove i que no podia passar res de dolent.
Crec que aquesta pràctica no ha estat mai gaire ben vista.. suposo perquè vivim en un món on tothom va la seva...i perquè hi ha molts crims, i molts delinqüents que el que fan és embrutar la bona fe de les persones. És una llàstima, la veritat...
Avui, m'han vingut ganes de preguntar-li quanta estona portava allà de peu? I que si no aconseguia que ningú el portes, que faria?
També m'han vingut ganes d'esperar-me una estoneta i veure la reacció de la gent, però jo com tothom, he seguit el meu camí, quedant-me amb la curiositat de saber què i cóm... i sobretot quan....
Havia passat mala nit, però malgrat les ganes de quedar-se dins del llit, sota els llençols, no va tenir més remei que aixecar-se i anar a treballar. Com un robot d'idèntics moviments, cada matí, seguia el mateixos hàbits abans d'anar-se'n. Descalça, - li agradava sentir el terra fred a la planta dels seus peus - caminava damunt les rajoles fredes de la casa. No tenia calefacció, però no li calia. Li agradava sentir l'ambient fred, amb una temperatura freda, a pensaments d'altres, però ideal per ella. L'escalfor de la llar, sovint la feia sentir marejada. Per això, aquell xic d'ambient fresc a la casa li agradava, fins i tot a l'hivern. Camí a la cuina, encenia el calentador, es quedava enlluernada per la flama blava. I un cop encés, corria cap a la dutxa. Una dutxa matinal necessària, per poder fer front al dia. Aquella tovallola suau, li eixugava les gotes de pell humida. Aquella tovallola, amb olor a net. Sensacions matinals imprescindibles. Mentres, havia engegat la cafetera, esperant que el llum vermell donés la senyal, que ja podia posar la seva dosi de cafeïna. No li agradava gaire el café, però barrejat amb llet, li semblava una barreja deliciosa. Un café recent fet, fumejant, assaborint cada glop. De cop va mirar el rellotge, era l'hora, com sempre, l'hora de sempre, l'hora de sortir per la porta, l'hora d'agafar el metro, com cada matí, fidel a la seva rutina. Era una persona observadora, al metro, imaginava situacions, dibuixava personatges, amb les persones que es creuaven pel seu costat. Podria haver estat tota una creadora d'històries (aquell senyor de l'últim vagó, sembla que esta trist, potser passa per alguna pena. Aquell jove d'allà, fa com tots els joves, escolta música a "tota pastilla", no para de mirar el seu mòbil, segur que esta esperant que aquella noia que tant li agrada, li envii un missatget, i aquella dona de rínxols, sembla que amb la mirada, estigui repassant la lliçó, amb aquesta cara de son, gairebé s'haurà passat la nit estudiant.. ) i així, fins a una hora. Una hora sencera, inventant la vida dels demés. En arribar al despatx, les mateixes cares de sempre. Any rera any, dia rera dia, es deixava endur per aquella monotonia, anomenada vida. Però aquell dia, era estrany. Es sentia d'una manera diferent. Amb més ganes que mai, de trencar la monotonia de cada dia, però allà dins, poc podia fer per deixar de fer. Deixar passar les hores, entre paperassa, i trucades... Fins l'hora de dinar, fins l'hora de marxar. De tornada, la mateixa història de sempre, de nou més cares, de nou més persones, de nou més situacions. Es preguntava perquè la gent, només mirava endavant. Perquè ningú s'aturava a mirar enrera. Masses preguntes inundaven el seu pensament. Un cop al carrer, entre la foscor, una estranya força es va apoderar d'ella... Era com si una dolça melodia fos escoltada al mig del carrer, com si el mon s'aturés per uns breus instants. Es va sentir alleugerada, com si un pes plom l'alliberés. Es sentia flotar, en mig de la plaça, entre persones aturades, com si el rellotge s'hagués aturat per sempre...
Els seus peus dançaven al son de la música, una música dolça...
Amb curiositat de saber què era el que li estava passant, quina era aquella força que s'apoderava d'ella, va fer aquell gest que ningú fa: Va mirar enlaire, i allà estava: LA LLUNA , una lluna quasi plena, blanca i bruna....
Imatge google
Instants després, la música es va aturar, i el mon va continuar el seu ritme...
En la seva ment però, la mateixa pregunta de sempre:
Perquè mai la gent mira enlaire?
Potser si miréssim més enlaire, no ens perdriem aquest bonic espectacle...
LA LLUNA
Dolça lluna, demà estarà plena, i quan sigui de nit, miraré enlaire, per contemplar-la!
Estem tant capficats en la nostra rutina, i mirant només endavant, que ens estem perdent un munt de coses boniques de mirar.
Quan vaig anar a Sicilia, una de les coses que més em va impresionar, va ser l'Etna.
Ens varem allotjar en una casa a la falda del volcà, la casa d'en Cesare, un italià encantador que ens va fer sentir com a casa, (La casa di Pippinitto). Ell ens va explicar les experiències que havia viscut cada cop que l'Etna feia erupció... La veritat,és que a mi el món dels volcans em fascina. Em preguntava què passaria per aquells veïns que vivien al costat del volcà... I en Cesare, ens va explicar que ell el que feia era precisament gaudir de l'espectacle. Cada cop que succeïa una cosa similar, agafava la càmara i pujava a fer fotos... Massa arriscat pel meu parè, però igualment, aquesta, crec que és d'aquelles coses que tot i que saps que no has de fer, venen unes ganes bojes de fer-les.
Un dels cops, la seva casa va quedar inundada de cendres... Va tardar molts dies en posar ordre.
Davant d'aquesta situació, no sortia més a compte, marxar? En Cesare,però ho tenia clar, vivia allà, i volia continuar visquent...
Cada cop que l'Etna "fa de les seves", m'enrecordo de la meva estada en aquella terra... de l'excursió que varem fer pel Valle del Bove , entre mars de lava...
El passat 13 de Gener l'Etna va explotar, i aqui us deixo unes imatges... Sense dubte, a mi em fascina... (malgrat el perill que comporta, a mi també m'agradaria veure'l en directe!)
Ja feia temps que em rondava pel cap.... I no és pas un propòsit pel nou any. No ho és, perquè a mi, aquests pensaments/juraments que es fan les persones quan comencen un nou any, més aviat em fan riure, perquè quan ha passat un parell de mesos, ja no s'enrecorden del que es varen prometre a sí mateix@s.
Però, jo, sí que fa un temps que ho anava pensant. Les decisions que prenc, quan les prenc són fermes, i intento complir allò que em proposo. M'he posat a dieta, perquè ja tocava.
Però em costa i molt!
Em costa deixar de menjar... I no és el cas, el que hagi de deixar de menjar, però sí menjar amb unes quantitats determinades (quasi pesades), amb uns elements determinats, i be, qué us he d'explicar? Qui més qui menys ha hagut de fer algun regim algun cop a la seva vida, i ja sap el que és. Ep, quan dic dieta, dic una dieta amb cara i ulls, la que em va fer fer el meu endocrí en el seu moment, res de dietes miraculoses ni res per l'estil.
Quan més saps que no pots fer una cosa, més ganes tens de fer-la!!!
Quan saps que t'has posat un objectiu i no pots fer alguna cosa, sembla que les circumstancies del voltant es posin en contra, i t'ajudin molt menys a aconseguir-ho. A la feina, aniversaris de companyes, han portat bombons, pastes, etc.... I jo, mossegant-me per dins, per no haver de picar. Al metro, una noia cruspint-se un entrepà de "xoriço", amb aquell pa sucadet amb tomaquet....
Al final, jo amb el meu "trist" berenar: un
iougur. Quan he arribat a casa, em moria de ganes de menjar alguna cosa,
més aviat salada. Avui era un d'aquells dies per cruspir-me un tros de
fuet, i després un tros de xocolata i...
I al final, he optat, per triar una opció sana i poc calòrica...
I automàticament he pensat, cóm t'has de veure...? Menjant, un tomaquet per saciar una mica aquesta gana.... que sembla que no vol marxar!!!! I és que em costa molt més deixar de menjar... que quan vaig deixar de fumar!
Es clar, que cal pensar, que hi ha molts que no poden menjar...i jo en canvi, ho faig per força...... però avui, m'han vingut ganes de dir... Buaaa!!!Si tinc gana, menjo!!! Sort, que això aquests moments, ja han passat, i ara, ja estic pensant en el sopar!!!!!!!!!!!!
Be, sigui com sigui, ja sabeu que qualsevol objectiu, requereix un esforç i jo espero... aconseguir-ho!!!
Diría que ja s'han acabat aquestes curtes vacances... Quatre dies acabant l'any i encentant un de nou, per les terres de Lanzarote.
Dies de caloreta, i bon temps... allà on els abrics són innecessaris...
Que be! Per uns moments, m'agradaria que poguéssim gaudir durant tot l'any d'aquesta temperatura......
Allotjats en un mini apartament, allà on els surfistes es deleixen amb les grans oles... La platja de la Famara.
El millor lloc per contemplar la posta de sol... entre el mar, i la muntanya.
Entre colors, entre el blau mar, i el sol roig.
Entre terres volcàniques, allà on les formes jeuen intactes al mig del mar de lava fosca...
Un paisatge estrany, i curiòs, que convida a imaginar l'esclat de lava del volcà en acció....
Però tot s'acaba... i tot comença, com aquest nou any que em encetat...
Avui, he anat a comprar a l'Ikea, era la primera vegada que trepitjava aquesta gran superfície, i espero que sigui la última... M'han marejat a base de be, del punt d'informació al "serveixi's vostè mateix", del "serveixí's vostè mateix" al punt d'informació...total per acabar dient-me al cap de mil preguntes a mil dependents, que l'article que buscava estava esgotat!!!! Quins pebrots!!!! Moments com aquest, m'han fet recordar ho be que jo estava dinant a una plata de Lanzarote, sense cap mena de preocupació....
Però és clar, ja sabem que venen els Reis... i hi ha coses, per regalar....