Quan
la vida et sacceja amb un fet inesperat, te n'adones de cóm és tot
tant passatger...
Ho sé, en sóc conscient, i malgrat aquesta consciencia, et sorprens vegada, rera vegada.
Quan
passen segons quines coses, et fan reflexionar més profundament del
sentit de la vida.
I
ja ho sabem que la vida és molt curta, i més llargues altres
vegades, però que sovint ens te preparades moltes sorpreses. Unes
bones, altres no tant bones.
Ahir
va ser un dia de retrobaments.....
Quan
cada dia fas el mateix, quan cada dia veus les mateixes persones, i
quan de cop i volta, un dia, per unes circumstancies determinades,
deixen de formar part de la teva monotonia, deixen de ser part de la
teva vida, i desapareixen del teu dia a dia, te'n adones, de cóm
les trobes a faltar el dia que no hi són. Te'n adones, que algunes
persones formen part de l'engrenatge de la nostra vida. I són
peces “necessàries" pel funcionament del nostre dia a dia. Són una part més de nosaltres, i ens ajuden a "portar" o a "sobreportar" algunes situacions.
Llavors,
amb els dies, aprens a sobreviure amb la nova situació. Aprens a
relativitzar les coses i aprens a afrontar-les sense aquelles
persones que t'ajuden, sense aquelles persones que deixen
d'alegrar-te els dies. Deixes de compartir somriures, i t'apropes
o busques afinitat amb altres persones no tant properes.... Però sovint, et sents més sola.
Però
el ser humà, s'acostuma a tot. Acaba acostumant-se a tot, però fins
arribar a aquest “tot”, cal un període d'adaptació. Un període
on hi ha dies grisos, i altres més lluminosos, dies on tot ho
veus negre i altres de color de cotó fluix. Dies, que creus que
ningú et pot aturar, que estas allà per menjar-te el món, i dies
que defalleixes i caus derrotat.
Però,
sempre hi ha un dia de retrobaments.... I saps que n'hi hauran més...
Aquest
dia que et trobes amb aquestes persones que de cop i volta han deixat
d'estar en la teva inmediatesa diaria, però que malgrat les
circumstancies estan aprop.
I
et retrobes, i somrius, i plores.... Un conjunt d'emocions que van
agafades de la ma. Somrius d'alegria, i les mires i els deixes anar
un “cóm us trobo a faltar”..
Com costen a vegades les coses de
passar... però aprofites l'estona, i els expliques, i buides el pap,
perquè ningú més et podrà entendre cóm aquestes persones, perquè
elles han compartit el meu dia a dia, i saben del que els estic
parlant. I durant unes hores, tornes a riure....i els fas riure,
explicant allò que ja coneixen.
I
et contagies com si aquells instants et servissin per retornar a la
teva normalitat al dia següent.... T'injectes amb aquesta afinitat compartida, que només tens amb elles...
Fins
la propera...
Mentrestant,
em faré forta i lluitaré contra les adversitats. El ser humà és
capaç d'això i molt més.... i si en algún moment defalleixo,
cauré al terra..... però, segur que tornaré a aixecar-me i seguiré
endavant. M'espera una època dura, però aquesta “duresa” és
relativa, i no és més dura, que allò que no te remei.
Circumstancies que toquen, i que calen afrontar...A vegades a uns,
altres vegades, a altres....
Perquè,
així és la vida....
Fins la propera....