Un d'aquells mails....

Amb lletres ben cosides...


He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.

He après que la
vida és dura...
però jo ho sóc més!

He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.

He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.

He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir cóm em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa..

He après que tots volen
viure al cim de la muntanya..
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.

He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.

He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.

He après que com
menys temps malgasto..
més coses faig. 


... Tantes coses em queden 
-encara- per aprendre..

Auto motivació....

Avui em calia una dosi d'automotivació .....

I he canviat el dia de farmàcia...

......i he anat a esbrinar els resultats de la meva dieta.

 Imatge Google
I....

No hi ha res, com...


RECOLLIR ELS FRUITS DEL MEU  ESFORÇ!!!!





I avui amés, em permeto dedicar aquest post a una amiga! 
Shubhaa: We can!!  ;-D


Retrobaments..


Quan la vida et sacceja amb un fet inesperat, te n'adones de cóm és tot tant passatger... 
Ho sé, en sóc conscient, i malgrat aquesta consciencia, et sorprens vegada, rera vegada.
 
Quan passen segons quines coses, et fan reflexionar més profundament del sentit de la vida.
I ja ho sabem que la vida és molt curta, i més llargues altres vegades, però que sovint ens te preparades moltes sorpreses. Unes bones, altres no tant bones.
Ahir va ser un dia de retrobaments.....
Quan cada dia fas el mateix, quan cada dia veus les mateixes persones, i quan de cop i volta, un dia, per unes circumstancies determinades, deixen de formar part de la teva monotonia, deixen de ser part de la teva vida, i desapareixen del teu dia a dia, te'n adones, de cóm les trobes a faltar el dia que no hi són. Te'n adones, que algunes persones formen part de l'engrenatge de la nostra vida. I són  peces “necessàries" pel funcionament del nostre dia a dia. Són una part més de nosaltres, i ens ajuden a "portar" o a "sobreportar" algunes situacions.
 
Llavors, amb els dies, aprens a sobreviure amb la nova situació. Aprens a relativitzar les coses i aprens a afrontar-les sense aquelles persones que t'ajuden, sense aquelles persones que deixen d'alegrar-te els dies. Deixes de compartir somriures, i t'apropes o busques afinitat amb altres persones no tant properes.... Però sovint, et sents més sola. 
Però el ser humà, s'acostuma a tot. Acaba acostumant-se a tot, però fins arribar a aquest “tot”, cal un període d'adaptació. Un període on hi ha dies grisos, i altres més lluminosos, dies on tot ho veus negre i altres de color de cotó fluix. Dies, que creus que ningú et pot aturar, que estas allà per menjar-te el món, i dies que defalleixes i caus derrotat.

Però, sempre hi ha un dia de retrobaments.... I saps que n'hi hauran més...
Aquest dia que et trobes amb aquestes persones que de cop i volta han deixat d'estar en la teva inmediatesa diaria, però que malgrat les circumstancies estan aprop.
I et retrobes, i somrius, i plores.... Un conjunt d'emocions que van agafades de la ma. Somrius d'alegria, i les mires i els deixes anar un “cóm us trobo a faltar”.. 
Com costen a vegades les coses de passar... però aprofites l'estona, i els expliques, i buides el pap, perquè ningú més et podrà entendre cóm aquestes persones, perquè elles han compartit el meu dia a dia, i saben del que els estic parlant. I durant unes hores, tornes a riure....i els fas riure, explicant allò que ja coneixen.
I et contagies com si aquells instants et servissin per retornar a la teva normalitat al dia següent.... T'injectes amb aquesta afinitat compartida, que només tens amb elles...
Fins la propera...
Mentrestant, em faré forta i lluitaré contra les adversitats. El ser humà és capaç d'això i molt més.... i si en algún moment defalleixo, cauré al terra..... però, segur que tornaré a aixecar-me i seguiré endavant. M'espera una època dura, però aquesta “duresa” és relativa, i no és més dura, que allò que no te remei. 
Circumstancies que toquen, i que calen afrontar...A vegades a uns, altres vegades, a altres....

Perquè, així és la vida....
Fins la propera....

A vegades no calen les paraules...


Quan el sol cau... molts pensaments inunden la ment.



Entre camps verds, vinyes i oliveres, he gaudit d'uns dies de tranquil·litat...


I he gaudit ... i he mirat ... i m'he deixat portar... He olorat i...

...és que ... les imatges que ens ofereixen la natura, són a vegades el millor antídot pel silenci. 


Ho dic sovint, no m'agrada el silenci.. 

m'agraden les paraules, les converses, el poder de descobriment que tenim amb les persones, a través de les paraules.. no és fàcil, i a vegades, 

la nostre percepció vers una primera impressió, canvia...


No t'imaginava així... 

Sovint hi penso... imagino cóm serà aquella persona que s'ha creuat en el meu camí... Erro en la percepció, a vegades sí, altres no m'equivoco. M'enciso però, intentant conèixer nous mons,a noves persones... parlo, miro... endevino.... descobreixo...

Sàvies paraules les que va dir un dia el "Paseante", en un post del meu blog: 

"Les paraules són com un pou d'aigua fresca, sovint ens treuen la sed"

Aquesta meravellosa frase, forma ja part dels meus dies... parlaré, mentre en tingui possibilitat... 

I quan no, com darrerament, que sembla que no tingui masses coses a dir, us /em regalaré aquestes imatges tan boniques que la natura em posa en safata de plata....
 

Dancer in the dark

Una peli massa dura per encetar la setmana...

Però la veritat que jo us recomano, tot i que és força dura ...


"It's only the last song, if we let it be"



"Solo será la última canción si nosotros lo permitimos"

Còrrer risc...

En algún lloc d'internet, avui he llegit aquest text, i m'ha semblat que estaria be poder-lo compartir amb vosaltres....



Siempre se corre el riesgo...

La seguridad es de tontos ...
de los que no se atreven...
de los que se aseguran,
para no perderse en el abismo
que produce el no saber qué va a pasar.

Siempre corro el riesgo...

Cuando pienso en lo que hago
y también cuando no pienso...
cuando corro y cuando camino...
cuando digo lo que pienso y cuando callo...
cuando tomo decisiones
y cuando me las guardo...
cuando lloro y cuando río.

Siempre corro el riesgo...

Cuando me animo y cuando me acobardo...
cuando digo la verdad y cuando miento...
Cuando me juego por alguien
 y cuando no lo hago por nadie.

Siempre se corre el riesgo...

De enamorarse de quien nos corresponde
y de amar a quien no nos ame nunca...
de entregar todo, mucho o poco que tengamos dentro...
de cometer errores pero también aciertos...
de apostar más de una ficha y no entender el juego...
o creer que las sabemos todas e ignorar tantas otras...
de soportarlo todo y no interesarnos por nada.

Siempre corremos el riesgo...

De tomar un camino equivocado o de creer
que el nuestro es el único correcto...
de animarnos o no a hacerlo...
poder creer o creer siempre que no puedo...
permitirme algo o coartar toda posibilidad de ser...
ser no es nada fácil...el no ser no tiene sentido.

Siempre corro el riesgo...

Cuando creo y cuando desconfío...
cuando soy feliz y cuando no puedo serlo...
cuando me permito y me prohíbo...
cuando me acerco y también cuando me alejo...
cuando abro puertas y cuando las cierro todas...
cuando veo una luz y cuando ando a oscuras...
cuando afirmo y cuando niego...
cuando elijo algo nuevo,
cuando me aburro de lo viejo...
cuando me río de mi mismo
y cuando lloro por lo ajeno.

Siempre corro el riesgo...

Cuando sostengo...cuando me caigo...
cuando estoy atento... cuando me distraigo...
cuando conozco algo nuevo
y me aferro a lo que tengo...
cuando llego demasiado temprano...
o cuando creo que para todo es tarde.

Siempre corremos el riesgo...

Cuando acepto todo sin cuestionarme nada...
cuando reveo mi historia
y me otorgo sólo desdichas...
cuando me sorprendo y cuando me aburro...
cuando llego y cuando creo que nunca alcanzo...
cuando construyo y también cuando me quiebro...
cuando me castigo por un fracaso...
o me galardono por un éxito
cuando me enojo y cuando protesto...
cuando se abren nuevos caminos
y cuando no veo ninguno.

Siempre corro el riesgo...

Cuando piso fuerte y cuando resbalo...
cuando hiero y desestimo
y cuando pido perdón y me arrepiento...
cuando me veo en el espejo y me agrado
y también cuando no me miro...
cuando recuerdo y cuando olvido...
cuando comparto todo
o cuando todo me lo guardo...
cuando me cuido
y también cuando me abandono.

Siempre corro el riesgo...

Cuando propongo una idea
o no se me ocurre ninguna...
cuando admiro lo bello
y cuando me creo más que otros...
cuando me equivoco y también cuando acierto...
cuando pido perdón y cuando digo gracias...
cuando salgo a la calle a buscarte
y cuando vuelvo convencido
de que no voy a encontrarte...
cuando huelo tu perfume y no te veo...
cuando miro un mundo de colores...me ilusiono
y después me tropiezo..
cuando me levanto y cuando me acuesto..
cuando te cuento que de alguna manera
soy yo quien escribe
y también soy yo el que siento.
No apuestes a lo seguro...
a lo previsible....
ve un poco más allá...

¡corre ese riesgo!

Per cert, jo sempre dic..."qui no risca, no pisca", que tal si ho apliquem en tots els nostres aspectes de la nostra vida?

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!