Un any més!


Un any (símbol: a) és el període que tarda la Terra en orbitar una volta al voltant del Sol

Un any més, és que el que en poques hores, podré dir que ha passat des de que vaig nèixer. En seran 36. 36 anys plens d'històries, d'anecdotes, d'experiències, d'alegries i de tristeses, però sense dubte, 36 anys cumplits (que no tothom ho pot dir)

No em sento gaire eufòrica ni d'alegria, ni de tristesa. Simplement, sento que un any més passa i ja en són uns quants. Potser sento el pas del temps, i en certa manera, contenta, de poder-los cumplir amb  les coses més o menys bé, però amb certa impotència, sabent, que els segons passen i no els puc aturar, i que els dies, i els anys, es fan inevitables en el seu pas, i la única cosa que ens queda, és intentar gaudir-los de la millor manera possible.

M'agafo a aquesta idea...m'agafo a aquest pensament.

Vull sentir-me viva, és la única cosa que importa... 

I vull seguir sent qui sóc i tenint el que tinc, ni més ni menys. Salut per gaudir de la vida, i amor per compartir-la. La resta de coses vindran soles, a vegades seran millors, altres pitjors, trobaré obstacles al camí, que hauré de saltar, però intentaré seguir endavant, per sumar i sumar, i donar VIDA a tots els anys que el destí em permeti cumplir.


I vull seguir contemplant 1000 postes de sol, banyades per un mar ben blau.. i...aprofitant cada minut com si fos l'últim, compartint amb qui vulgui, el meu jo


Una mona casolana!

I és que aquest any, m'he decidit a fer una Mona amb molta il·lusió per la meva nevodeta d'un any i mig...

I vet aquí els resultats!!!


Jo crec que no té res  a envejar, amb les mones que podem trobar a la pastisseria....

;-D



Per cert, Feliç Sant Jordi!!!


La partitura del cel...

Ahir, el cel dibuixava unes franges perfectes, que em varen recordar a un pentagrama de notes musicals.... i aquí, el meu joc amb les paraules:

Pentagrames de notes imaginàries.

Notes de fum blanc caigudes del cel, dibuixen la música dels sentits.

El DO de l'alegria navega entre un mar de núvols de colors..
 
REcords que ballen i s'engronxen entre el pentagrama solitari d'aquest cel rogenc.

Em deixo portar....Danço amb ells...i em  MImen.

Un raig de llum m'escalfa. FA SOL i una dolça sensació m'abraça i em fonc amb l'enigma i el misteri, envoltada de la resta de notes musicals. Cadascuna m'apropa al seu món. Cadascuna em regala el seu batec.

LA música, les notes agafades de la ma, pengen imaginàries d'un fil de color or. Cenefes de colors.

SI et deixes portar, l'encanteri inunda el teu pensament, amb idees de cotó fluix, vives i sonores, rialles encantadores.

"El noi del Metro"


 Imatge del Google

 
Absorta, aquells dos ulls es clavaven com dos ganivets.
El fruit de la casualitat els unia cada matí, compartint un trocet de vida. Una rutina diària que es feia més amena quan es veien. Ell, un home d’uns quaranta anys, de pell bruna i ulls clars. No tenia un rostre gaire afable. Ella, d’uns trenta, d’aspecte jovial i riallera. La nit i el dia.
Cada dia el destí, els apropava una mica més. La casualitat els portava a jugar amb les seves mirades dins d’aquell vagó de metro. Com si el món s’aturés.
Cap dels dos, però, s’atrevia a dir-se res, però aquelles profundes mirades els delataven. Ell, seriós, no gesticulava moviment, ella se’l mirava i somreia tímidament. I així, dia rera dia.
Aquell però, era un dia diferent. Mentre esperava el metro, per l’interfon havien anunciat algun problema tècnic. No li quedava més remei que esperar. Al seu voltant, cada cop hi havia més gent a l’andana.
Al cap d’una estona, la pantalla va anunciar el restabliment de la circulació. Aparentment, tot apuntava a que s’havia resolt la incidència. Es va fer pas entre la gent, i àgilment es va situar dins del vagó. Resultava força complicat fer-se un lloc. Un metro atapeït de persones que l’empenyien com si d’un mar esvalotat es tractés. De cop, en una pèrdua d’equilibri enmig d’un moviment estrany, va veure aquells ulls que la miraven des de l’altre costat del vagó. Un cop més la casualitat els havia unit en aquell petit espai de temps.
Ella li va regalar el petit somriure de cada dia. Ell, però, immòbil com de costum.
Una forta trepitjada la va fer tornar a la realitat, i va fer-li girar el cap aquell individu amb cara de tenir pocs amics.
Un lladre matiner aprofitant-se de les circumstancies i del descuit d’aquella noia. Cautelosament va posar la ma dins de la seva bossa i subtilment li va robar el moneder. Ella, però, seguia mirant al seu amor platònic.
Arribada la seva parada, la noia va baixar, caminant fins l’enllaç de l’altre línia. Davant la porta, va posar la ma dins la seva bossa per treure el seu bitllet, i es va adonar que no hi era. Va pensar que potser l’havia oblidat, però de seguit la ràbia es va apoderar d’ella i va pensar en el pitjor. Li havien robat el moneder!
L’immediatesa de l’instant, la va portar fins una oficina d’atenció al client. Allà va plantejar la situació al cap de l’oficina, qui li va suggerir que descrivís el moneder. Nerviosa, li va explicar com era. Vermell, amb franges negres... L’home en veure que la descripció era similar al moneder que li havien portat moments abans, la va interrompre, va posar la ma sota el mostrador, i li va treure el seu moneder. La cara de la noia va canviar de cop i de nou aquell somriure se li va dibuixar al seu rostre.
El senyor li va explicar que un noi havia vist com robaven a una noia al metro i havia seguit al lladre per veure què feia. El resultat era d’esperar, li havia robat els diners, però havia llençat el moneder en la primera paperera que havia vist.
A ella li hagués agradat donar-li les gràcies, però a vegades les coses són com són.
Va sortir de l’oficina, i va obrir el seu moneder. De cop es va adonar, que dins hi havia un paper que no reconeixia. El va mirar, i dins hi va trobar les lletres d’un algú desconegut, on llegia: “ No deixis mai de somriure cada matí, perquè el teu somriure m’il•lumina el dia”
Aturada, va mirar al seu voltant, i el noi del metro allà estava, aturat mirant-la, també ell amb un somriure als seus llavis.

I qui sap si aquell gest va obrir una porta...



Aquesta és la meva darrera aportació al "Concurs de Relats Curts de TMB"

Concurs Relats TMB

Fa un temps vaig escriure un mini relat  anomenat la "LLuna i Ella"
Em va agradar, potser perquè tenia certa inspiració en la meva vida diària, potser perquè en el fons, no era tant un relat de ficció, sinó que estava basat en la realitat, potser en la meva pròpia realitat.

I com que, em va agradar escriure'l, doncs m'he decidit a publicar-lo a la nova Edició del Concurs de Relats Curts On line de TMB,  i que us convido a visitar,  i a votar-me si és que creieu que m'ho  mereixo,  i també a participar!!!



Cert és que porto una temporada una mica "out" de blog, però potser caldrà que em comenci a activar la neurona, així doncs, una primera intenció, passa per la meva participació en el concurs TMB, i continuarem amb la 2a. edició de:


Trencant-(me) esquemes...

Quan menys t'ho esperes, ets capaç de sorprendre't tu mateixa....
Això és el que he fet avui, sorprendre'm..
Cóm?
Fa molts anys que no menjo conill... De petita, amb uns 8 o 9 anys aproximadament, el meu germà em va fer-li agafar fàstic, un dia que en menjava... Ho recordaré sempre.... Aquell moment, el recordaré sempre, i des de llavors, mai més n'he menjat. Veure'l pelat al super, amb la seva forma sencera, em fa realment, fàstic, i això que realment en menjava, i recordo que m'agradava llavors.
Fa temps que dic, però, que un dia hauria de donar el pas... i intentar menjar-n'he de nou.
Les persones ens tanquem portes nosaltres mateixes a coses a vegades realment absurdes...
Això em recorda tot el temps que m'he estat sense voler provar les anques de rana. El dia que realment, vaig decidir provar-les, em vaig adonar de la delicia que m'havia perdut durant tant de temps.... Les vaig trobar boníssimes i ara m'encanten...
Avui, fent la compra, he vist una safata amb uns pinxo de conill, amb verduretes i espècies... No sé què m'ha agafat, però el cas, es que ja està la safata a la meva nevera. No sé si serè capaç de fer-n'he un mos... després de tants, anys... buffff... pensar-hi, realment em fa angúnia, però, potser caldria "superar-se" també en aquest aspecte, i fer l'intent....
Ja us ho diré... D'entrada, n'he comprat, que això, per mi, ja és molt.... 
I a veure si sóc capaç de cruspir-me aquests pinxos.... (que ja em dic a mi mateixa, que tenen una pinta deliciosa...grrrr.... ) 
Algú s'apunta a provar pinxos de conill a la brasa???

;-D


LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!