Imatge del Google
Absorta, aquells dos ulls es clavaven com dos ganivets.
El fruit de la casualitat els unia cada matí, compartint un trocet de vida.
Una rutina diària que es feia més amena quan es veien. Ell, un home d’uns
quaranta anys, de pell bruna i ulls clars. No tenia un rostre gaire afable.
Ella, d’uns trenta, d’aspecte jovial i riallera. La nit i el dia.
Cada dia el destí, els apropava una mica més. La casualitat els portava a
jugar amb les seves mirades dins d’aquell vagó de metro. Com si el món
s’aturés.
Cap dels dos, però, s’atrevia a dir-se res, però aquelles profundes mirades
els delataven. Ell, seriós, no gesticulava moviment, ella se’l mirava i somreia
tímidament. I així, dia rera dia.
Aquell però, era un dia diferent. Mentre esperava el metro, per l’interfon
havien anunciat algun problema tècnic. No li quedava més remei que esperar. Al
seu voltant, cada cop hi havia més gent a l’andana.
Al cap d’una estona, la pantalla va anunciar el restabliment de la
circulació. Aparentment, tot apuntava a que s’havia resolt la incidència. Es va
fer pas entre la gent, i àgilment es va situar dins del vagó. Resultava força
complicat fer-se un lloc. Un metro atapeït de persones que l’empenyien com si
d’un mar esvalotat es tractés. De cop, en una pèrdua d’equilibri enmig d’un moviment
estrany, va veure aquells ulls que la miraven des de l’altre costat del vagó.
Un cop més la casualitat els havia unit en aquell petit espai de temps.
Ella li va regalar el petit somriure de cada dia. Ell, però, immòbil com de
costum.
Una forta trepitjada la va fer tornar a la realitat, i va fer-li girar el
cap aquell individu amb cara de tenir pocs amics.
Un lladre matiner aprofitant-se de les circumstancies i del descuit
d’aquella noia. Cautelosament va posar la ma dins de la seva bossa i subtilment
li va robar el moneder. Ella, però, seguia mirant al seu amor platònic.
Arribada la seva parada, la noia va baixar, caminant fins l’enllaç de
l’altre línia. Davant la porta, va posar la ma dins la seva bossa per treure el
seu bitllet, i es va adonar que no hi era. Va pensar que potser l’havia
oblidat, però de seguit la ràbia es va apoderar d’ella i va pensar en el
pitjor. Li havien robat el moneder!
L’immediatesa de l’instant, la va portar fins una oficina d’atenció al
client. Allà va plantejar la situació al cap de l’oficina, qui li va suggerir
que descrivís el moneder. Nerviosa, li va explicar com era. Vermell, amb
franges negres... L’home en veure que la descripció era similar al moneder que
li havien portat moments abans, la va interrompre, va posar la ma sota el
mostrador, i li va treure el seu moneder. La cara de la noia va canviar de cop
i de nou aquell somriure se li va dibuixar al seu rostre.
El senyor li va explicar que un noi havia vist com robaven a una noia al
metro i havia seguit al lladre per veure què feia. El resultat era d’esperar,
li havia robat els diners, però havia llençat el moneder en la primera paperera
que havia vist.
A ella li hagués agradat donar-li les gràcies, però a vegades les coses són
com són.
Va sortir de l’oficina, i va obrir el seu moneder. De cop es va adonar, que
dins hi havia un paper que no reconeixia. El va mirar, i dins hi va trobar les
lletres d’un algú desconegut, on llegia: “ No deixis mai de somriure cada matí,
perquè el teu somriure m’il•lumina el dia”
Aturada, va mirar al seu voltant, i el noi del metro allà estava, aturat
mirant-la, també ell amb un somriure als seus llavis.
I qui sap si aquell gest va obrir una porta...