Un regal molt floral!

Avui és l'Aniversari de la meva mare. Ja en fa uns quants (pocs pel meu parer) ella diu que aviat se'n anirà a l'altre món.. jo no veig el perquè diu això. D'ençà de la mort del meu germà, ella ja no ha sigut la mateixa persona. Els qui hem viscut al seu costat, sabem cóm n'és a vegades de complicat. Va ser una situació dura, molt dura, i encara avui, ho segueix sent. Jo he madurat, i aprenc a que no m'afecti tant el seu comportament, malgrat a vegades, és difícil, per la diferència de caracters que tenim.
M'hagués agradat veure-la més forta, i superant de mica en mica les desgràcies que la vida et porta. Però això no ha sigut així. Jo sé que viu... però que moltes vegades, hagués tirat la tovallola, i hagués volgut marxar al costat del seu fill.
Cadascú supera o no les situacions de la vida. És llàstima, però, que restem derrotats per la resta dels nostres anys. Sé, que el que ens ha tocat viure, és molt dur. És molt dur per uns pares, i també ho és per mí. Però la vida és així, i jo no puc deixar-me vèncer per aquesta pèrdua. Hi ha molt per fer...
Suposo que aquestes circumstancies que he viscut, són les que em fan aferrar cada dia a la vida, les ganes de viure al màxim disfrutant cada moment (malgrat que jo també oblidi la lliçó sovint), però sé, que és marxar de casa per anar a treballar i no tornar. 
Voldria que la meva mare, sigues -dins del possible- feliç. Sé que això no pot ser. Mai més ho podrà ser, perquè tenint un marit que l'estima, una filla que també l'estima, i ara un gendre... ningú ni res, podrà omplir aquest buit tant gran.
Em dol, no poder-hi fer res. Em dol lluitar davant de quines situacions, que encara avui, haig de viure. 
Intento fer la vida més feliç regalant somriures.... 
I avui, li regalo els meus millors somriures....
Que millor que regalar flors en aquesta primavera tant propera.

I aquí el meu regal:


Segur que el posarà al jardí, i il·luminarà amb vius colors....Tant de bo, estigués a les meves mans, allunyar el color negre de dol....
Espero almenys, aconseguir-ho per uns moments.... encara que breus, i omplir de somriures la seva cara de sorpresa en veure aquest carro, fabricat especialment per ella, de la ma del seu gendre, i omplert de flors... per la seva filla.

Des d'aquí (tot i sabent que no ho llegirà) vull dir:


FELICITATS MAMA!!!!
ESPERO QUE EN COMPLEIXIS MOLTS MÉS!!!!

"Ya que estoy aquí...¡ Aprovecho!"

Divendres, en pujar al bus, i en anar-me'n a seure, em vaig trobar una Vanguardia al seient. 
La vaig agafar, la vaig fullejar, i solament vaig mirar la seva última plana. La Contra. 
"Algú" durant el dia, m'havia deixat anar una frase d'aquella entrevista. La casualitat em va portar a poder llegir el diari, jo... que mai obro un diari ni per la més remota casualitat.... Semblava que estigués allà expressament, esperant a que jo l'obrís i llegís.. aquella entrevista.

Una entrevista de la que es pot treure molt de suc, i de la que em vindria ganes de comprar algun d'aquests llibres que ha publicat aquest bon senyor. Es clar, que per entendre i compartir totes aquestes lletres escrites, realment has d'estar predisposat a voler creure-les. 

I això, sobretot el dia que et lleves amb el peu esquerra, o el dia que sembla surtir tot malament, difícilment, et podran portar "La fuerza del optimismo" i fer-te creure que tot surt segons siguis capaç de mirar-ho.... Que has d'intentar ser optimista, i prendre't la vida amb bon humor... Tant de bó fos tant fàcil d'aplicar....Jo ho intento, però a vegades...... A vegades, aquest optimisme,  s'escola entre els dits de les meves mans.....!!! 
Jo ho intento aplicar, intento recordar cada dia el meu "Carpe Diem", però les adversitats del meu voltant, les circumstancies que a vegades et toca viure, sovint, fa que s'et faci més difícil l'aplicació de la meva teoria. 

Seguiré intentant però, continuar amb el meu lema... (malgrat els malgrats), superant les adversitats, i no deixant que m'influeixi les coses del meu voltant... Que tothom sigui lliure....

Mentrestant, us deixo l'entrevista a La Contra de la Vanguardia a Luis Rojas Marcos, i això sí, em quedo amb la seva última frase "Ja que estic aqui.. Aprofito"!


Luis Rojas Marcos, psiquiatra
"Habla con una pared: ¡hablar solo es muy saludable!"
VÍCTOR-M. AMELA  - 26/03/2010


Null
Tengo 66 años. Nací en Sevilla y vivo en Nueva York desde 1968. Soy médico y psiquiatra. Estoy casado y tengo cuatro hijos (de 40 a 19 años) de dos matrimonios, y un nieto (1 año). ¿Política? Social. ¿Dios? No creo, y respeto a los que creen. Afectos y autonomía dan resiliencia


Resiliencia es…
La capacidad humana de asimilar  y superar adversidades graves. Deriva del latín resilire:rebotar.

¿La resiliencia nos ha llevado hasta aquí como especie?

Es un mecanismo adaptativo, sin duda.

¿Qué adversidad es la peor?

 
Perder a alguien muy querido. Padecer una enfermedad terminal, o un accidente traumático, o una agresión violenta... En términos generales: una ruptura fuerte.

¿Ruptura con qué?
Con tus conexiones con la vida hasta el momento. Si depositas tu identidad en tu empleo, ¡perderlo será una grave adversidad!

Y me quedaré sin sustento material.
Ya, pero adversidad grave es la que sacude tu sentido de la vida, la que te lleva al "¿tiene ahora algún sentido seguir viviendo?".

¿O resiliente o suicida?
Sí. Aunque habrá también quien siga vivo sin vivir, pasivo. O con hábitos autodestructivos, que es otro modo de suicidio.

Deme tres ejemplos de resilientes.
Joseph (54 años) superó un cáncer de páncreas. Hoy se le ha reproducido, le afecta ya a los huesos. ¡Yo hubiese tirado ya la toalla! Él sigue activo, relacionado, sin hundirse.

Otro.

Rose (44 años), de clase media-alta: desde los 5 años su tío abusó de ella sexualmente. Eso le ha dificultado confiar en los demás, relacionarse... Pese a todo, ha sabido sobreponerse y cultiva la confianza.

Y tres.

Marie ha visto morir de leucemia a su único hijo (23 años), que ella crió como madre soltera. Hoy me dice que ese trauma la ha hecho sabia, que hoy sabe qué es esencial y qué es superfluo. A este fenómeno le llamo crecimiento postraumáutico.

¿Aprender de la desgracia?

La mayoría preferiría no haber vivido ese sufrimiento, pero a la vez te confesarán que eso los ha hecho mejores…

Un tetrapléjico me dijo que no cambiaba su vida por la anterior al accidente...

Estudios con personas que han sufrido una grave adversidad revelan que su grado de felicidad presente es casi idéntico al que tenían antes del suceso. Se observa lo mismo entre gemelos idénticos.

En tal caso, la resiliencia podría ser una aptitud genética.

Tiene una base genética, seguro. Pero interfieren después factores ambientales.

¿Cuáles?

Dos, fundamentalmente: uno, el grado de conexiones afectivas; y dos, el grado de autonomía personal.

Repasemos: uno, conexiones afectivas.
Se trata de haber recibido afecto y tener una red de amigos. ¡Cultívelos! Si tienes con quien hablar y compartir, ¡estás salvado!

¿Sí? ¿Basta con hablar?

Sí: cuando me abandonó mi primera mujer, yo caí en una depresión. Y hablar con un amigo me salvó.

¿Ha sido esa ruptura conyugal la mayor adversidad de su vida?

Sí..., hasta que estuve a punto de morir en el 11-S, donde desaparecieron varios conocidos míos, como el mismo jefe de bomberos... Lo superé también hablando con amigos...

Necesitamos ser escuchados.

Es algo aún más elemental: hablar supone objetivar verbalmente las emociones, empaquetarlas en palabras, sacarlas de ti, alejarlas..., y eso va diluyendo el conflicto emocional. Incluso hablar con tu perro, tu gato...

¿Y si no tengo ni un amigo, ni un perro ni un gato?

Háblate a ti mismo al espejo.

...

¡Sí, sí...! O con la pared. Habla con una pared. ¡Habla! Que sí, que eso te aliviará: ¡hablar solo es muy saludable!

Le creo, pero mejor cultivaré amigos. Dos: autonomía personal, me decía...

Un científico, Sanderson, hizo un experimento ilustrativo: reclutó a personas que se ahogan ante el CO y les hizo respirar aire 2 por un tubo, inyectando crecientes dosis de CO ..., pero haciendo creer a la mitad de

2 ellos que girando una llave podían minimizar la dosis. Eso era mentira, ¡pero el 75% de estos permanecieron tranquilos..., mientras que el resto padecía accesos de pánico!

Conclusión.

Sentir que dominas las riendas de tu vida te da poder sobre tus circunstancias.

Sabiendo todo esto, ¿cómo puedo aplicármelo para fortalecer mi resiliencia?

Uno, cultiva tus relaciones afectivas. Dos, narra lo que te pasa, cuenta tu historia. Tres, intenta pensar que tienes poder sobre tus circunstancias, y así minimízalas. ¡Crecerás en autoestima y autocontrol! Serás más resiliente: alejarás la infelicidad.

¿Quiénes son más resilientes en general, los hombres o las mujeres?

Aunque nacen más hombres que mujeres, acaban sobreviviendo más mujeres que hombres... Es un dato.

Si le pregunto: "Vivir, ¿para qué?", ¿qué me responde, doctor?

Dímelo tú. Si tú no encuentras motivo alguno para vivir, ¡nada puedo hacer yo! Pero siempre suele salir algo ínfimo: ver salir el sol, ver un partido... Y tirando de ese hilo, de lo que se esconde detrás de eso, encontraremos las conexiones con la vida...

¿Cuál es su motivo para vivir, doctor?

 
¡Tengo tantos, felizmente...! Pero si me obligas a quedarme sólo con uno, te diré uno: "Ya que estoy aquí..., ¡aprovecho!".


viernes, 26 de marzo de 2010

"No importa lo que pase: ¡importa cómo vives lo que pasa!", dijo un viejo sabio. A esa capacidad la llaman hoy resiliencia, y Rojas Marcos le dedica el manual Superar la adversidad (Espasa), pistas para asimilar mejor reveses. Una cita de Darwin lo encabeza: "No son los más fuertes de la especie los que sobreviven: sobreviven los más flexibles y adaptables a los cambios". Y para ello conviene autoconfianza, nacida del cariño ("yo era un desastroso estudiante... hasta que una profesora me hizo sentir que confiaba en mí", recuerda don Luis), y el escudo del humor: cuando don Luis preguntó a su madre qué prefería que hiciesen con su cuerpo al morir, ella dijo: "Dadme una sorpresa".

KEWPIES

Quan anem a llocs diferents, sempre podem veure coses que ens resulten curioses o que ens crida l'atenció. 
Per això, si tens una càmara aprop, pots enregistrar allò que tant t'ha cridat l'atenció, o no. 
I dic "o no", perquè això mateix em va passar a Salamanca. 
Varem anar a visitar la Casa Lis
 
Molt recomanable. Em va agradar molt...
I allà els vaig veure. Em vaig enamorar d'ells. 
Be, realment em vaig enamorar de moltes de les coses que vaig veure en aquell museu, fins i tot dels cristalls de colors a les finestres, per on passava una espléndida llum d'alegres coloraines....
Però no vaig poder fer cap foto, perquè el propi museu t'obligava a deixar-la a recepció.

Però ells, em varen cridar molt i molt l'atenció. 
Amb aquella careta d'innocent... 
Creats al voltant de l'any 1900 per en Rose Oneill, els anomenats KEWPIES
Buscant per la xarxa,  alguna foto que he trobat....
Que bufonets que són!!!!

Una nova flor a un jardí virtual...

Avui venia a mostrar-vos alguna mostra més de la bella natura.....


Les faveres del meu pare, estan precioses! 

Però avui, també us vull mostrar un jardí virtual.... No és igual que el real, però te la seva gràcia.


Us convido a entrar en aquesta web..... i clicar...

De tornada...


De mica en mica.. torno a remontar aquest riu...
El riu de la vida, 
que a vegades t'obliga a dedicar més temps a altres coses, 
que no formen part del teu oci més inmediat.

He deixat per uns dies el blog, 
però era per una bona causa.
L'esforç ha valgut la pena...
Un cop més em sento satisfeta dels resultats,
i això és realment el que compte.
Però no tot ha sigut esforç i obligació, també he tingut moments "viatgers".
He tingut el plaer de visitar Salamanca. 
Una miniescapada molt i molt bonica.


Un lloc per airejar les idees, 
i refrescar la ment...
Sobretot pel fred que feia

Però malgrat el fred....
La primavera també es  deixava veure 
quan menys t'ho esperaves.


Ja torno a estar aqui....  
Amb alguns enrenous que torben la meva "tranquil·litat".....
Però res que no sigui suportable.

Torno amb moltes ganes de gaudir


dels colors que ens deixa la natura... 
 

NEU A BARCELONA

I és que no estem acostumats a aquest tipus de situacions....
A mitja tarda una mena d'eufòria ha començat a sorgir.... Estava nevant i la neu cuallava al damunt dels cotxes....
Era tant bonic!!!! Tant poques vegades veiem neu a Barcelona, que semblava fins i tot alguna cosa d'enganyifa!!!
Sortia cap fora, em mullava... Porto un refredat important, però això no era excusa prou important per no fer-ho....
Em venia de gust marxar, però entre aquelles quatre pareds, no he tingut més remei que esperar a les 6 de la tarda. Sense càmara per poder enregistrar aquells grans floquets que queien de cel.... 
Entre rialles, li tirava boles de neu a les meves companyes....I és que en el fons, era com una criatura disfrutant de la gèlida i blanca neu, recent caiguda del cel.....
Al final, fotografies des del movil, aquestes que no sé com descarregar perque no disposo de cable de conexió a l'ordinador....
Les línies col·lapsades, el transport també... entre tot... un esquiador, baixava pel nostre carrer!!!! Allò impensable que mai haguèssim imaginat!!!!!

I jo que venia a ensenyar-los el pruner florit.... i...
a mostrar-vos que la primavera ja és aqui.....


Resulta que avui, al cap de poques hores us vinc a ensenyar... les poques imatges que he pogut fer en arribar a casa, quan ja era fosc.....








La llàstima és que no he pogut fer fotos des de la feina, amb la llum del dia..... i el gruix de neu que s'amuntegava per moments a la vorera........

Això sí, aquests moments es queden enregistrats dins del meu disc dur!!!!


I demà? Quin temps ens espera demà?????

Cosas que hacen que la vida valga la pena...

Cuando los días apuñalan el calendario
Cuando el monte del calvario se hace un hueco en tu jardín
Abre la puerta de par en par y que corra el aire....

Cosas que hacen que la vida valga la pena.....!!!!!

Necessitats impacients

 

Text escrit divendres 26 de Febrer de 2010

Una certa tristor s'ha apoderat de mi repentinament. M'he sentit amb la necessitat de cercar una sortida. 
M'estava esperant, blau com sempre. Amb una lleugera brisa i un oneig constant. 
M'he despullat els peus. La sorra és freda, però necessito xocar amb alguna cosa. Necessito el contrast del meu cos amb alguna cosa que em faci despertar.
Sento la fredor als dits, en contacte amb l'aigua. És freda. Però la necessito sentir així. 
Els meus peus són bruns, i cada pas una petjada enfonsada en la sorra.
A cada pas, un pensament engollit per cada ona. 
Respiro profundament. Recullo aire nou... m'omplo els pulmons d'aquest aire, rennovat. 
Miro a l'horitzó i el sol com de mica en mica, es va ponent....
Al moll, de cop apareix un pescador. Qui sap si pescarà algun dels meus pensaments, o alguna de les meves il·lusions ofegades, aquestes que he deixat anar fa breus instants, a la vora del mar. 
Feia temps que no venia a visitar-te. Tard  o d'hora però, sabies que tornaria a visitar-te.
Aquest hivern m'he resguardat en les flames de la llar de foc, el caliu de la llenya cremant... 
Avui però, sentia necessitat de tu. 
I he tornat a visitar-te... el meu fidel confident, el meu fidel de llàgrimes i riallles, d'alegries i tristeses, de febleses i d'anyorances.
El bateg de les ones, xocaven contra les roques....

Instants després... necessitat de lliscar el llapis contra el paper... i escriure... 

Dibuixar linies fins a l'infinit.... sense regles, sense normes, sense obligacions.... Deixant-me portar....


LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!