"Se necesitan dos años para aprender a hablar y sesenta para aprender a callar"

Ernest Hemingway

Al final....

Hauré d'anar-hi...

No m'agrada anar al metge.. Però a vegades no hi ha més remei.

Ja no sé que fer, ni massatges, ni moviments...

Em fa mal les cervicals...

Potser és postural... potser que tinc alguna vértebra mal posada.. o desgastada, que sé jo...


Ja fa dies que ho penso... I jo sóc de les que diu.. Va, ja es passarà!!!


Però no es passa.. i ja porto masses dies així. Potser que hauria de passar menys hores davant l'ordinador... El que és feina, poc remei tinc, potser les hores d'oci, si les podria canviar, i deixar més de costat internet, l'ordinador, i tot plegat... o si més no, dosificar.

Res, a veure si em toca un metge com el de la foto... i bufffff...

Mentrestant pensarè en que demà almenys és festa!!!
Que tingueu un bon cap de setmana!!!

GRÀCIES!

Just abans que acabi el dia d'avui,

vull des d'aqui,

donar-vos les GRÀCIES a tots!

Aquest any no ha hagut salt en paracaigudes,

he intentat però, que fos un dia diferent,

i us asseguro que ho he aconseguit.

Avui és un dia assenyalat, però cada dia, hauria de ser un dia assenyalat ...

carpe diem!

Petons a tots

12.410 dies

Avui em sento privilegiada, compleixo anys, i amés m'he agafat el dia de festa.

No faré gaires coses particulars, però almenys em dedicarè el dia a mi, que ja toca! (que egocèntrica!! ja,ja,ja)

12.410 dies, no es compleixen cada dia..., o si?

Si més no, cada dia sumes, i això ja és per tenir-ho en compte!

12.410 dies, de somriures i algunes llàgrimes

12.410 dies, de sol, de lluna, tempestes i calma

12.410 dies, de llum i alguns de foscor

12.410 dies, d'amistats i algunes enemistats

12.410 dies,de il·lusions i decepcions
12.410 dies, de reptes, objectius complits i altres fallits

12.410 dies, plens de vida i tendresa

12.410 dies, viscuts amb amor

Amor per tota la vida!

I que és sinó, la vida?

Jo, Intentaré seguir donant VIDA als anys...

I no pas anys a la VIDA!

Espero que vosaltres feu el mateix!

Us dedico aquest video que a mi m'encanta!

Entre les tupides branques,

neixia un raig de sol

que em va enlluernar.

A gust...

Estic a punt.... de sortir a l'exterior...

La mare ja esta ingressada... m'he començat a bellugar força... I sento uns senyors que diuen que vinc de peus... Ai, ves, si sóc tossuda... que voleu fer-m'hi!

Però s'esta tan a gust aqui dins...
Durant 9 mesos, he estat aqui, i no he necessitat res de res. Em fa una mica de mandra haver de sortir a l'exterior, però per altra costat, em ve de gust. Tinc curiositat per saber que em trobarè...

Quin món hi ha aqui fora?

Crec que no vull sortir encara....

Demà serà un altre dia!

Passejant pel Barri Gòtic...

És una zona totalment desconeguda per mi....

Divendres voliem anar a veure l'exposició de l'Amu Daria, que tan amablement, ens va enviar les entrades, i encara tenim pendent...

Així que sense pensar-ho més divendres al vespre cap allà que varem anar. Es clar, que quan varem arribar - entre pitus i flautes- ja eren més de les 19h, i les noies de la taquilla ens varen comentar que una exposició com aquella calia veure-la amb calma, i almenys en teniem per una hora i mitja...

Amb el que potser calia anar-hi un altre dia amb més calma, ja que a les 20h tancaven.

Res doncs, una altre dia serà!

Mentres feiem temps per anar a sopar (havia reservat taula a "Il mercante di Venezia", fa dies que em venia de gust menjar una pizza...) ens varem endinsar pels carrerons tan particulars del Barri Gòtic de Barcelona.

Uns carrers molt particulars, amb botiguetes molt i molt curioses....

Al carrer Ample, número 28, una botiga molt, i molt dolça...

PAPABUBBLE

Vaig entrar-hi, només per sentir la flaire de carmel.... Una botiga de carmels artesans...de múltiples formes i colors molt vius.... Carmels amb cors amorosos, per endolçar moments de la vida... Carmels amb formes divertides i diferents...

Més endavant... concretament, al carrer de la Mercè, número 31, topem amb una altre curiosa botiga...

FANTASTIK

És una botiga que ven productes quotidians de més de 20 països diferents.... Així el meu company, es va enamorar d'uns artilugis-joguines ben particulars...

Ara a casa, dir, que a mi també m'han fet gràcia.. i aqui us deixo una mostra per a que jutgeu vosaltres mateixos...

Encara que passin molts anys... hi ha coses que no canvien... Seguim sent com a nens!!!!

I res, que espero un altre dia passejar amb més calma per aquests carrers, perdre-m'hi, i trobar racons amagats, amb curiositats ben estranyes i diferents...

Mirar els colors, olorar les olors.... i ...

Ah... anar en compte, no em fotin el moneder!!!

Feliç Dia de Sant Jordi!

Imatge de "Ojo Digital~iruma"

Si en saps el pler no estalviïs el bes
Que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
Que és sempre als llavis que l'amor perdura

J. SALVAT PAPASSEIT

***

I unes belles notes musicals ...

FELIÇ DIA DE SANT JORDI A TOTHOM!

ANIMALADES!!!

Chonburi (Tailandia), una notícia que he vist avui.

Un zoo tailandés espera domesticar als seus tigres, amamantant-los amb una truja, al mateix temps que han fet un intercanvi, i han camuflat els tossinets per a que siguin amamantats per una tigresa...

M'ha fet gràcia veure les curioses imatges...

Jo no sé, però, que passarà quan la tigresa en una de les seves llepades li tregui el "disfraç" a un d'aquests porquets!!! No m'ho vull imaginar!!!

La veritat, és que no acabo de veure massa clara aquesta barreja...

La nicotina i jo

Porto ben bé dos mesos, amb la idea pel cap. Dos mesos pensant que ho haig de deixar...

Havia fixat una data, exactament d'aqui deu dies, coincidint amb el dia del meu aniversari.

Diuen que si vols, pots. I es clar, jo no sé exactament si vull (en el fons, no vull...), però el que sí que esta clar, és que és el que més convè. Fumar no aporta res de bó.

I aquest divendres, quan em vaig acabar els cigarrets de la caixeta, vaig dir que ja no aniria a comprar i que m'estaria el cap de setmana sense fumar.

Efectivament, així ha sigut, he estat el cap de setmana sense fumar.

Espero poder continuar sense fer-ho, tot i dir que he menjat més, i tampoc voldria pujar de pes, ja que és una altre de les coses que em costa haver de mantenir.

He intentat però, menjar coses més lleugeres, com les pastanagues, que a mi m'agraden molt i no en menjo sovint.

Així que a veure com m'en surto... El meu company ja fa 3 anys que ho va deixar, i jo crec que si ho va deixar ell, també ho puc fer jo....

De tant en tant, em venen ganes de ficar-m'he un cigarret a la boca, però és clar, suposo que fins que no m'acostumi a no fer-ho, continuaré tenint el desig... També m'he comprat un tronquet de regalessia, que també m'anirà bé, anar mossegant per evitar l'ansietat...

Aixxx.. i jo que deia que no estava enganxada!!! Ara m'en adono que d'això res, que estic enganxada com tothom!!!

Res, intentarè resistir... Com ho fa l'Striper, que crec que ja porta alguns mesos sense tabac.... Doncs això esta molt bé!!!! A veure com m'ensurto jo....

Més enllà

M'agrada molt la cançó i també el muntatge fotogràfic que en Centcames ha fet.

El poder de la senzillesa

No calen paraules

La senzillesa és bella

Relats Conjunts: GUERRERS DE TERRACOTA

Una nova proposta de Relats Conjunts:

GUERRERS DE TERRACOTA DE XI'AN 210 aC

És igual la teva procedència, és igual d'on vinguis, és igual qui siguis,

de sempre, i per sempre, la unió fa la força.

Junts hem de mirar cap a una mateixa direcció, la que ens farà lluitar i guanyar.

Guerrers no mireu enrera, sempre endavant!

Units arribarem lluny,

uniu esforços, no us desanimeu!

Sou la clau de l'esforç i l'estratègia per vèncer.

Guanyarem aquesta guerra!

Guanyarem!

***

Pensaments i festius passats per aigua

Em diuen que aquesta casa sembla la Sagrada Família, i no els trec pas la raó. Fa ben bé uns 6 anys que la teniem, i tot i que quan entres hi pots veure una gran diferència de cóm era al principi, encara no está acabada i encara tardarem una mica en acabar-la. I és que és el que passa quan decideixes comprar una casa per a reformar. Era la única manera d'accedir a una casa, amés dir que vàrem tenir prou sort perquè al propietari li urgia treure-se-la de sobre i la va "mal vendre" a un preu prou assequible, i nosaltres vàrem estar en el lloc i en el moment oportú. Sí varem tenir sort, molta sort!

Ara però comencen els lemes. Vaig venir a viure a Barcelona per amor, i vaig deixar enrera moltes coses (dit així, qualsevol diria... que venia d'un altre país molt llunyà, i no és pas així!) però va ser un gran canvi per mi, deixava la casa dels meus pares en un poble, per anar a viure a una gran cieutat i per anar a compartir la meva vida amb una persona que al cap i a la fi, només feia 3 mesos que coneixia. La nostre història va ser ben ràpida, ja ho veieu. Ens varem conèixer i al cap de tres mesos ja varem decidir anar a viure junts.

Al principi va ser difícil. Ho haig de reconèixer, no tant pel que significava la convivència, sinó pel que que representava per a mi marxar i canviar de ciutat. A Barcelona, tothom és anònim. Deixar un poble on tothom es coneix i anar a una gran ciutat, on per veure els amics has de quedar expressament, a mi no em facilitava la situació.

Però alguna ventatja vaig tenir, i és que jo ja treballava a Barcelona, i el tema dels desplaçaments va millorar. No era el mateix haver-se de llevar a les 6h del matí per anar a treballar, que llevar-se a les 7h o fins i tot més tard apurant, per anar a currar.

I mica en mica em vaig acostumar, fins avui, que ja han passat 8 anys.

M'he acostumat a ser una desconeguda enmig de tants desconeguts, i m'he acostumat a anar a la meva, sense esperar res dels altres. També haig de dir que els "meus amics" no em varen ajudar gens, i més aviat els he anat perdent pel camí (però aquest és un altre tema, que no comentaré ara). He perdut els amics, però també n'he guanyat d'altres, i això és com la vida... a vegades guanyes, d'altres perds...

La casa, segueix al seu lloc, una casa que no urgeix acabar, perquè ja tenim un lloc on viure. Però jo sempre havia desitjat tenir quelcom meu, o vaja, més que meu, doncs compartit, però que en fos part propietària. Amb els anys hem anat reformant-la, nosaltres mateixos, amb les nostres mans i amb el nostre temps. Una casa dels anys 60 que no sabia reformat mai, té prou feina... Des de bon principi no vaig tenir manies. Mono, guants i mans a l'obra... he fet de tot, des de arrebossar pareds, fins a formigó, posar rajoles a terres i pareds...decapar i pintar, i ara allisant pareds amb "aguaplast"... de tot, és de tot, i molts us preguntareu, si una noia com jo, pot fer totes aquestes coses? I jo us contestarè que sí, que ningú sap que és capaç de fer, fins que ho fa... I avui quan miro al meu voltant i veig els resultats, em sento orgullosa de tot el que les meves mans han fet, i de veure uns acabats tant o més bons que els de qualsevol paleta.

Han sigut 6 anys de caps de setmanes, d'estius, de festius, a poc a poc i amb bona lletra, de diners invertits, i hores i més hores.... compaginades altres vegades amb "escapades", però nomès nosaltres sabem el què hem fet i el cóm ho hem fet.

I quan ja començo a dir que queda poc....em plantejo un grapat de preguntes. Una casa que des del el principi ha sigut molt desitjada. Jo que sempre deia que no aniria mai a viure a Barcelona, m'he hagut de tragar les paraules amb patates...I ara penso, que acostumada a treballar i a viure entre setmana a Barcelona, tenint les meves dosis de tranquil·litat en un poble que estimo durant nomès els caps de setmana.... és ara quan em plantejo, si quan acabi la casa, desitjarè viure-hi cada dia, llevant-me dues hores abans per anar a treballar i arribant dues hores desprès d'haver sortit de la feina. Limitada per uns horaris i seguint sent anònima, però amb les dosis de tranquil·litat, amb un jardí on poder veure creixer les flors, amb una montanya assolellada esperant ser mirada pels meus ulls, cada matí al obrir les finestres, amb l'olor a poble, i amb l'olor a llenya, amb el poder creuar el carrer sense mirar si venen cotxes, i amb el poder anar a tot arreu sense agafar el cotxe....

Ara que la casa comença a agafar forma... em pregunto que és el que farè... Fa 8 anys, sabia exactament que era el que volia.... i amb els anys, ara no sé que és el que vull.....Quin lemes...!!!!

****

Com sempre passa quan tens plans, s'et giren.. i el diumenge voliem fer una mini escapada, ja que estavem currant a la casa, almenys fer un petit kitkat... Voliem anar al Cim d'Aligues, i al final, com que es va posar a ploure, i ja anàvem de camí, al final varem fer cap a Sant Miquel del Fai. Que resulta que jo no havia estat mai...Quines coses de dir!!! Que no havies estat mai??? Doncs no!

Entre l'aigua que queia del cel, i l'aigua que vessava de la muntanya, varem quedar força aigualits.... Però i que? Si a mi l'aigua em relaxa.... I em va encantar!!!!

****

Els pomers de l'hort dels meus pares ja estan florits!!!!

I perquè no dir-ho....?

Estupidament..... encara que estupidament ...a vegades cal dir-ho....

No em puc queixar.... podria estar millor, però també podria estar molt pitjor...

A vegades però, penso que fer aquest tipus d'afirmació, (no sóc supersticiosa) pot fer que és capgirin les coses, i llavors dir, carai, tant bé que estava jo..i guaita! Espero que això no passi, que per una vegada que em ve de gust dir-ho....

Així que ho dirè baixet, perquè ningú em senti,

i amb música!!!

Colors de primavera...

La bellesa esta en els ulls de qui la mira...

M'agrada mirar els colors que ens envolten...

a cada racó que no t'esperes,

pots trobar una flor o una branca esperant que sigui mirada....

Tinc ganes d'escoltar-te...

Avui, he tingut ganes de remenar l'ordinador, i escoltar-la de nou....
És particular, i m'agrada molt...
La vaig veure en directe, i em va encantar...
Tinc ganes que torni en alguna petita sala on habitualment toca, amb poc públic, però amb públic seu....

Tiza, i les seves lletres... He escoltat, Miel Canela y Oro... amb una guitarra i un so molt especial...

MIEL ,CANELA Y ORO

Tantas, tantas noches seguiré contando ilusiones

rescatando un corazón sin vida y llenándolo del alma mía

Tantas, tantas vidas necesitaré para seguir besándote otra vez

Tanta, tantas noches seguiré contando mis reproches

gritaré fuera al sol y la lunay echaré de mi gotas de lluvia

Tantas, tantas veces me recostaré sobre tu espalda

hablándote a la vez

Tantos, tantos celos surcaron tus manos en mi pelo

llenando el vacío de tus dudas

con el alba blanca y amargura

Tantas, tantas noches volveré a caer en tu recuerdo

atadita a tu piel

No, de un te quiero nunca salen dos No No , NO, NO
Vuela a ti mi alma,recoge mis miedos son tu calma

viste de ternura tus caricias

levanta mis horas con tu risa

Miel canela y oro hay en tus palmas

no puedo pensar si tu me faltas

Las noches serán frías y largas,tápame con tus besos al alba

No, de un te quiero nunca salen dos No No , NO, NO
Tanto sentimiento mezclado en tu cuerpo con mis besos

me llama tu ausencia en la mañana

al hueco vacío en mi almohada

Tantas, tantas vidas necesitaré para seguir

besándote otra vez

Vuela a ti mi alma,recoge mis miedos son tu calma

viste de ternura tus caricias

levanta mis horas con tu risa

Miel canela y oro hay en tus palmas

no puedo pensar si tu me faltas

Las noches serán frías y largas,tápame con tus besos al alba

No, de un te quiero nunca salen dos No No , NO, NO

*********

Háblame, de los gestos oxidados que hace día y medio

Que no sé , sonreír sin que me duela el lado izquierdo

Que me rige el pensamiento

Y a mil por hora, pienso y sueño a la vez.

Háblame, de lo triste que llegó a sonar por dentro a la deriva

De los días en los que soy la peor versión, de mi misma

Háblame, tú que me conoces bien
Que soy débil de apellido, y mi nombre esta prohibido para hacer sentir

Háblame de ti, que no puedo soportar un día más, en mí
Háblame, de la lengua que utilizo para acariciarte

Bésame, con un poema maldito que me agarre el alma

Háblame de zapatos de trapo

Para no ensuciar mi miedo a caer
Que soy débil de apellido, y mi nombre esta prohibido para hacer sentir

Háblame de ti, que no puedo soportar un día más, en mí .
Que soy débil de apellido, y mi nombre esta prohibido para hacer sentir Háblame de ti, que no puedo soportar un día más, en mí .
Cuéntame como va como es donde está el truco para no hablar

Más de la cuenta en algunas reuniones de ron y sin champán
Háblame, tú que me conoces muy bien
Que soy débil de apellido, y mi nombre esta prohibido para hacer sentir

Háblame de ti, que no puedo soportar un día más, en mí .
Que soy débil de apellido, y mi nombre esta prohibido para hacer sentir

Háblame de ti, que no puedo soportar un día más, en mí .

Háblame que no puedo...soportarlo más

**********

28 LETRAS
Tormento, cuando paseas con tu boca por mis caderas

Cuando me muerdes sin rozarme y me encadenas

A tu mirada todo merece la pena

Veneno, por ti escupo y siento veneno al pensarte

Que sabes muy bien lo que necesito darte

Que de dulzura y amor ya tienes bastante
Que me quema el aire

Que me asfixia el tiempo

Que mi amor no arde Si no es en tu fuego

Dame calor Dame hielo Dame lo que quieras Pero dámelo
Tengo sólo 28 letras para desgastar lo que hay en mi cabeza Y 7 notas que me dicen cuando he de continuar

Tengo sólo lo que tú me dejas que me invente mientras

Te pido que hoy me mientas Y me digas que me quieres de verdad
Lamentos, son lo único que se decir si no te tengo

Déjame medio labio, medio brazo, medio beso

Que quiero ser tu amante y solo amarte en esto.
Que me quema el aire

Que me asfixia el tiempo

Que mi amor no arde Si no es en tu fuego

Dame calor Dame hielo Dame lo que quieras Pero dámelo.

Tengo solo 28 letras para desgastar lo que hay en mi cabeza

Y 7 notas que me dicen cuando he de continuar

Tengo sólo lo que tú me dejas que me invente mientras

Te pido que hoy me mientas Y me digas que me quieres de verdad