QUICA


Molts, en visitar el meu blog.. us preguntareu que és aquesta paranoia del pollet que no para de piular.... (li podeu treure el so, si és que molesta...)

Doncs be, es una d'aquelles xorrades que es troben per internet per a blogs.... Això, una xorrada, com una altre... però que a mi em va fer gràcia...

Resulta que a casa sempre des de ben petits em tingut animalons... quan no ocells, tortugues, quan no gossos i be.... també de petita recordo que els meus pares ens varen regalar al meu germà i a mi, un pollet.....

Sé que no és massa corrent tenir un pollet en un pis.... però be, en aquesta vida ha d'haver de tot..... Així que la Quica que és com li varem començar a dir.... es va convertir en un super animaló de companyia..... Es va acostumar a nosaltres... i be, tenia certs comportaments força autentics! Quan el meu pare acabava de dinar i s'asseia al seu sofà... la Quica, es pujava a la seva espatlla, s'acurrucava.. i s'adormia força estona.... Era impressionant, i be entre nens, la veritat es que l'animalet va ser molt benvingut. Fins i tot recordo, que quan anavem al camp (Mas Solers), la Quica ens seguia com si fos un gos... No es separava de nosaltres ni un moment.... Ja es sap, si li dones estima a un animal.... ell ho valorarà sempre!!!! Són molt intel·ligents....

Així que per fer honor a la meva Quica que recordo amb molta tendresa..... i en veure les "animalades" d'Internet... vaig pensar que tindria un pollet al meu blog durant una temporada!!!!

I finalitzo dient... com persona que m'agraden els animals... : Tingueu cura d'ells i no els abandoneu... ELLS MAI HO FARIEN!!!!

PD: Com moltes de les coses que no ens agraden d'aquesta vida.....El final de la Quica.. a mi no em va agradar gens!!!!.... :-(

ZUUM


Avui he descobert un lloc diferent.... Es diu Zuum i podriem dir que és una barreja de "zumeria" i de bar on fer un petit mos.

Potser per desconeixement, però no conec masses llocs on es dediquin a servir sucs variats de diferents tipus.... la propaganda diu: Com et vols sentir avui? I depenent de la necessitat, (anti-stress, relaxant o... al gust amb suplements de jalea real, pol·len, espígol... ) et serveixen un suc o un altre...La veritat és que te molt bona pinta.... i be, crec que un dia o altre, enlloc de parar-me a mirar.... entraré a deleitar-me amb un d'aquests sucs...
M'he recordat d'un dels meus viatges a la Gomera... que despres d'haver fet durant tot el dia ruta en cotxe ens paràvem a una "Zumeria" i ens bebiem un super gran got de suc... de maduixa amb platan... o de citrics.. o.... Boníssim i saludables!!!!
Així que ... be, ja sé que faré la propera..... Segur que serà més saludable que qualsevol altre cosa!!!!!

Quina vergonya!!!!



Ahir vaig sentir vergonya... quan vaig veure a les noticies... que a Madrid ja han encès les llums de Nadal.... Quina barbaritat!


Visca el canvi climàtic!!!!! Realment, em sembla tant fort que ens estiguin "venent aquesta moto" ... i després siguin els Ajuntaments amb tota la "camarilla" que es passin les coses pel forro! 9 milions de bombetes enceses un mes abans de Nadal.... i el que això representa.... gran despesa innecessària!!!!! Així, sí que poden anar fent campanya d'estalvi a les llars dels ciutadans.... i "apagades de llum" per conscienciar a la població de que estem destruint el planeta!!!! Madrid ha estat la primera ciutat en encendre les llums.... però seguiran la resta de ciutats, i seguirà Barcelona... i companyia..... Com sempre , ja poden anar "predicant el que no fan" .... bufffff...... Aquest cop.... i com sempre dic.... ... per mi ,van tots dins del mateix sac!!!!! Quin gran engany!!!!! Quina vergonya!!!!!

Nessun dorma

Són moltes les persones que fan homenatge a Pavarotti.... ara que ja no hi és....
Avui vull dedicar la meva entrada a l'aria de Turandot de Puccini, potser la més coneguda per tots i cantada per Pavarotti... que va cantar en la seva última actuació : al final de la Ceremonia de Apertura de los Juegos Olímpicos de Turín 2006, on va rebre la major i més llarga ovació de la nit.
Recordo així els variats discs que té la meva mare del Pavarotti.... que moltes vegades he sentit a casa, i tot i que jo no he sabut potser mai reconèixer aquest tipus de música, jo començo a valorar-la, i la veritat és que aquesta peça fa esgarrifar de maca que és..... No es pot mai tancar les portes a descobrir noves músiques.... I si a sobres tenim prou curiositat per esbrinar el perquè d'aquesta obra, podreu veure que s'amaga una bonica historia d'amor entre la princesa Turandot i el princep Calàf...
Així que si voleu escoltar-la us la adjunto.....


PER TU : LLENÇA'T!!!


Caus a terra molt avall
creus que no t´en sortiras,
però amb els mesos t´en adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornar-te aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara tinc,
no vull pensar en el que arribara dema!
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tróç de l´univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà demà.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
Llença´t, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

Lax'n Busto

14 de Novembre de 2007


No em considero una persona materialista, més aviat tot el contrari. Aprenc cada dia a valorar les petites coses, o això intento, i són aquestes les que de veritat m'omplen...


Valoro els petits detalls, les paraules que em regala la gent del meu voltant, i moltes altres coses....


Sovint, si et fixes en les coses del dia a dia, podràs veure i sentir, un grapat de petites coses que no donem importància, i que són vitals...


Com l'altre dia, que anava en metro, i vaig veure un noi bastant més jove que jo cec.... per un moment, vaig pensar, Quina sort que tinc! Puc veure amb els meus ulls: els colors, els objectes...puc llegir amb els meus ulls... puc expressar-me amb la meva mirada, puc regalar una mirada sincera.... Puc...


El divendres passat com de costum.. m'en vaig anar a Ribes. I de nou allunyada de la gran ciutat.... Cap el vespre vaig sortir al carrer, i vaig poder gaudir del típic olor a poble, de les xemeneies enceses i l'olor a llenya cremada... Em reconforta!


Vaig poder creuar el carrer sense mirar si venia cap cotxe... i poder caminar pel mig de la carretera sense patir ser atropellada....


Vaig sentir i valorar el SILENCI, aquest que en una gran ciutat mai és present... Sortir fora al carrer i dir...No sento res.. em va semblar una sensació genial!


És tant fàcil poder valorar aquestes coses... Només hem de parar un instant, i mirar al nostre voltant... Segur que de coses, en n'hi han moltes!!!!


M'alegra trobar aquests grapats de mails que omplen les safates d'entrada en les nostres bústies, aquests powerpoints que t'alegren el dia i que et recorden que per algú ets especial, i que no s'oblida de tu....


Semblen coses petites... però que són molt grans! Per mi ho són.... I és una llàstima haver de valorar-les quan no les tenim o quan les deixem de tenir.... Com la pluja..... Quantes vegades hem sentit dir que no ens agradaven els dies de pluja, perque eren tristos... perque haviem de carregar amb el paraigües tot el día.. perque..... I ara, tots volem que torni a ploure!


VALOREM LES PETITES COSES DE LA VIDA... PER DESPRES PODER TAMBÉ VALORAR LES GRANS.....





CUIDA...

Cuida tus Pensamientos....

porque se volverán Palabras.

Cuida tus Palabras...

porque se volverán Actos.

Cuida tus Actos...

porque se harán Costumbre.

Cuida tus Costumbres...

porque forjarán tu Carácter.

Cuida tu Carácter...

porque formará tu Destino,

y tu Destino, será tu Vida.

Gandhi


Aplícate el cuento




Un mon màgic

Et convido a navegar per aquesta web, realment és cóm anar a un lloc màgic...
Si vols allunyar-te d'aquest mon per uns moments.... Entra i deixa't portar....

http://www.fcbpreview.ca/hp/unity_tree/daily/index.html




La torre del rellotge

Avui, desprès de la feina m’he decidit anar a visitar el Juan Carlos, que és la persona que em relaxa els muscles de tant en tant.... és a dir, el meu massatgista. De tornada cap a casa... m’he quedat bocabadada mirant la gent del metro, tot , per tal de no quedar-me dormida...
Llavors m’he posat a mirar les pantalles que van en els metros nous, que apart de senyalar-te la propera parada, també et posen dites, endevinalles, i informacions varies de coses curioses...

Dites com la de: “Hi havia una vegada una polla, xica, pica camacurta i pallarica, que va tenir sis polls, sis xics, sis pics, camacurts i pallarics” i que recordo amb molta tendresa, perquè és una dita que em va ensenyar el meu avi, quan jo era .... xica!

Com que no tenia res millor a fer, m’he entretingut a mirar la pantalla.

Venia informació sobre un edifici que es troba a Vallvidrera.... la veritat, és que quan he pogut “enganxar” la informació, ja s’estava acabant, però m’ha cridat l’atenció el comentari “Rellotge amb poema” i dins del rellotge.... : les hores passen de pressa... !!!!

Així que, encuriosida per la situació...He arribat a casa, i m’he posat ràpidament davant l’ordinador a buscar exactament què és el que hi diu en aquest rellotge???? Crec que en definitiva allò al que em remeto sempre... Carpe Diem!.
Però tenia gran curiositat per saber la frase exacta...i com que sóc molt tossuda, fins que no ho he trobat no he parat....

Visca!!!

Al Carrer de Navarro Reverter, al número 1, s’hi troba un edifici que té a cada banda un rellotge de sol de colors granat i ocre.

“DE PRESSA FUGEN LES HORES, DE PRESSA I NO TORNEN MÉS...”

Diu el vers de Miquel dels Sants Oliver al seu interior. La torre és modernista, estil que va pujar a Vallvidrera a principis del segle XX, quan unes quantes famílies benestants de Barcelona van instal·lar-s’hi per estiuejar.

Be, prova superada, ara ja m’he quedat més tranquil·la sabent-ho!

Un cop més... diria: casualitat? O és que el meu destí em recorda una i altra vegada que aprofiti el temps... perquè passa i no torna??? Sigui el que sigui, intentarem fer-li cas!!!!

"Tempus fugit"

Una moraleja.... a tenir en compte!

El portero del hotel
No había en el pueblo peor oficio que el de portero del hotel. Pero, ¿Qué otra cosa podría hacer aquel hombre? De hecho, nunca había aprendido a leer ni a escribir, no tenía ninguna otra actividad ni oficio.
Un día se hizo cargo del hotel un joven con inquietudes, creativo y emprendedor. El joven decidió modernizar el negocio. Hizo cambios y después citó al personal para darle nuevas instrucciones.
Al portero, le dijo: - A partir de hoy usted, además de estar en la puerta, me va a preparar un reporte semanal donde registrará la cantidad de personas que entren por día y anotará sus comentarios y recomendaciones sobre el servicio.
El hombre tembló, nunca le había faltado disposición al trabajo pero...
- Me encantaría satisfacerlo, señor - balbuceó - pero yo...yo no sé leer ni escribir. -
¡Ah! ¡Cuánto lo siento! - Pero señor, usted no me puede despedir, yo trabajé en esto toda mi vida.
No lo dejo terminar: - Mire, yo comprendo, pero no puedo hacer nada por usted. Le vamos a dar una indemnización para que tenga hasta que encuentre otra cosa. Así que, lo siento. Que tenga suerte.
Y sin más, se dio vuelta y se fue. El hombre sintió que el mundo se derrumbaba. Nunca había pensado que podría llegar a encontrarse en esa situación. ¿Qué hacer? Recordó que en el hotel cuando se rompía una silla o se arruinaba una mesa, él, con un martillo y clavos lograba hacer un arreglo sencillo y provisorio. Pensó que ésta podría ser una ocupación transitoria hasta conseguir un empleo. El problema es que sólo contaba con unos clavos oxidados y unas pinzas muy viejas, entonces decidió usar parte del dinero para comprar una caja de herramientas. Como en el pueblo no había una ferretería, debía viajar dos días en mula para ir al pueblo más cercano a realizar la compra. "¿Qué mas da?". Pensó, y emprendió la marcha. A su regreso, traía una hermosa y completa caja de herramientas.
De inmediato su vecino llamó a la puerta de su casa: - Vengo a preguntarle si no tiene un martillo para prestarme. - Mire, sí. Lo acabo de comprar pero lo necesito para trabajar...como me quede sin empleo. - Bueno, pero yo se lo devolvería mañana bien temprano.
El portero accedió y le prestó el martillo.
A la mañana siguiente, como había prometido, el vecino tocó la puerta: - Mire, yo todavía necesito el martillo. ¿Por qué no me lo vende? - No, yo lo necesito para trabajar y además, la ferretería está a dos días de mula.
- Hagamos un trato - dijo el vecino - Yo le pagaré los dos días de ida y los dos de vuelta, más el precio del martillo, total usted esta sin trabajar. ¿Qué le parece? Realmente, esto le daba trabajo por cuatro días. - Acepto.
Volvió a montar su mula. Al regreso, otro vecino lo esperaba en la puerta de su casa: - Hola, vecino. ¿Usted le vendió un martillo a nuestro amigo? - Si, así es. - Mire, yo necesito unas herramientas, y estoy dispuesto a pagarle sus cuatros días de viaje, más una pequeña ganancia. Yo no dispongo de tiempo para el viaje.
El exportero abrió su caja de herramientas y su vecino eligió una pinza, un destornillador, un martillo y un cincel. Le pagó y se fue. El exportero pensó entonces que mucha gente podría necesitar que el viajara a traer herramientas de las que había vendido. De paso, podría ahorrar algún tiempo de viajes.La voz empezó a correrse por el barrio y muchos quisieron evitarse el viaje. Una vez por semana.
El ahora corredor de herramientas viajaba y compraba lo que necesitaban sus clientes. Alquiló un carretón para almacenar las herramientas y algunas semanas después alquiló un cuarto que se convirtió en la primera ferretería del pueblo. Todos estaban contentos y compraban en su negocio. Ya no viajaba, los fabricantes le enviaban sus pedidos. Él era un buen cliente.
Con el tiempo, las comunidades cercanas preferían comprar en su ferretería y ganar dos días de marcha. Un día se le ocurrió que su amigo, el tornero, podría fabricar para él las cabezas de los martillos. Y luego, ¿Por qué no? Las tenazas y las pinzas y los cinceles. Y luego fueron los clavos y los tornillos. Para no hacer muy largo el cuento, sucedió que en diez años aquel hombre se transformó con honestidad y trabajo en un millonario fabricante de herramientas. Un día decidió donar a su pueblo una escuela. Allí se enseñaría, además de leer y escribir, las artes y oficios más prácticos de la época.
En el acto de inauguración de la escuela, el alcalde le entregó las llaves de la ciudad, lo abrazó y le dijo:
- Es un gran orgullo y gratitud que le pedimos nos conceda el honor de poner su firma en la primera hoja del libro de actas de la nueva escuela.
- El honor sería para mí - dijo el hombre - Creo que nada me gustaría más que firmar allí, pero yo no sé leer ni escribir. Yo soy analfabeto.
- ¿Usted? - dijo el Alcalde, que no alcanzaba a creerlo - ¿Usted construyó un imperio industrial sin saber leer ni escribir? Estoy asombrado. Me pregunto, ¿qué hubiera sido de usted si hubiera sabido leer y escribir?
- Yo se lo puedo contestar - respondió el hombre con calma. Si yo hubiera sabido leer y escribir sería portero del hotel
MORALEJA: Generalmente los cambios son vistos como adversidades. Pero las adversidades encierran bendiciones. Las crisis están llenas de oportunidades.
Cambiar puede ser una opción más segura?

ENTRE NUVOLS........






Dissabte, 3 de novembre de 2007

Per fi... Novament vaig poder gaudir del meu gran desig: VOLAR!!!!!
Volar en parapent!
Realment va ser molt emocionant!
El dissabte varem fer camí d'Ager, una bonica població de la Noguera, on haviem quedat amb el Jordi i el Ramon els nostres pilots, per enlairar-nos en aquesta aventura tant i tant especial.

Així que a les 10 del matí, un cop havien carregat el vehícle, ens decidirem a pujar muntanya amunt fins arribar al Coll d'Ares, a 1000 metres de desnivell.

Allà ens retrobarem amb la resta de pilots que ja estaven disposats a gaudir de la seva propia aventura amb els corresponents parapents.....

El temps ens acompanyava, no tant el vent, ja que varem tenir que esperar prop de 2hores per poder-lo tenir encarat i aprofitar les millors condicions i la màxima seguretat.

Aquest cop tenia un acompanyant especial. El Pedro, que també va gosar gaudir de l'experiència, en aquest cas, per ell, nova.. ja que abans no havia experimentat res similar tret d'algun vol en ultralleuger.... Així que un cop preparats , la que primer s'enlairia seria jo.. i be, ja ens retrobariem a baix a l'area d'aterratge.

El Jordi era el meu pilot.... un cop amb la "cadireta" lligada al meu cos, tant sols havia de seguir les seves indicacions: Comptaré a tres, i comences a correr... muntanya avall...fins......

FINS QUE ELS MEUS PEUS DEIXAREN DE TOCAR EL TERRA... I LA FORÇA DEL VENT INFLÀ PROU LA VELA... PER COMENÇAR A VOLAR......

Un petit moviment enrera... i em vaig trobar sentada, llavors només em va quedar GAUDIR del moment, del paisatge i d'aquesta sensació per a mi tant MERAVELLOSA i INEXPLICABLE!!!!

Abans d'aterrar i aprofitant l'emoció, el Jordi em va preguntar si voldria "acabar de rematar la feina" amb alguna "pirueta" que em fes esgarrifar.... posats a fer... la meva resposta va ser afirmativa.... Llavors per un moment vaig pensar que allò sí que podria dir que era perdre el món de vista.... El cor em va saltar i vaig sentir una esgarrifor molt i molt gran per tot el meu cos... i potser una petita sensació de mareig.... amb el que la única paraula que vaig poder cridar, va ser un Para, para..paraaa!!!! Oh, com era possible tanta alliberació d'adrenalina?!!!!! bufffffff!!!!!

Entre riures i suspirs, trobant-nos allà dalt.... i despres d'un moment de calma.... posats a sentir, vaig ser jo la que li vaig dir al Jordi, que: .... Vull una mica més!!!!!

No sé quina classe de moviment era el que feia amb el parapent... però el que puc assegurar és que ni el "Dragon Kan" va ser tant impactant com el que estava sentint en aquell moment.... Vaig tancar el ulls.. els vaig obrir... i ...

Be, crec que no tinc paraules per descriure la sensació!!!!

Pocs moments despres ... aterrariem... tant sols a punt de tocar a terra... hauriem de correr una miqueta... i ja estariem de nou de peus a la terra!!!! Als peus del Montsec!

La veritat és que l'experiència s'em va fer curta... però molt intensa!!!!

Instants despres... va aterrar el meu company Pedro...

Només tenia ganes de veure-li la cara.... si de por o d'emoció o....

La veritat és que m'ha confessat que li va agradar força l'experìencia...

Tant, que assegura que repetirem!

I es clar que penso repetir!!!!! Tant aviat com sigui possible!!!!

Res és semblant a aquesta experiència i aquesta sensació!

Sentit de llibertat!

La única cosa que sento, és no haver pogut fer en aquesta ocasió, cap foto de l'experiència.... Això sí dins del meu disc dur, s'ha quedat tota la seqüència de sensacions, totes les imatges i tots aquests moments tant fantastics i meravellosos!!!!

Un cop més he pogut fer realitat els meus desitjos....

I bé, gràcies a l'equip de Entrenúvols S.L, i en particular al Jordi i al Ramón, els nostres pilots de parapent, sens dubte volar amb ells és emocionant!!!!


LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!