El dia de Tots Sants


El dia 1 de Novembre, és un dels dies que més odio de l'any...
No per la Festivitat que tenim arragaida en sí, sinó pel que representa.
Considero que és un dia on la gent es mostra una mica hipòcrita... vull dir, (que ningú s'ofengui), però, quan no es trepitja un cementiri durant tot l'any, perquè aquest dia, s'ha de fer per força?
No sé si m'enteneu el que vull dir.
És cert, que hi ha molta gent que no hi va al cementiri a visitar als seus familiars, llavors, perquè el dia 1 de Novembre, tothom hi va? Que passa que la resta de l'any ningú s'enrecorda?
Perdoneu, però en aquest aspecte sóc molt radical i molt crítica.
Si us haig de dir la veritat, a mi no m'hi veureu mai en un cementiri. O poquíssimes vegades.
Això a certes persones, els costa entendre.
A mi no em fa bé anar al cementiri. Considero que el record permaneix viu, de moltes altres maneres.
Aquest és un tema, que sempre em torba comentar. Però és així. I m'he fet ferma a la meva posició, malgrat les discusions que m'hagi pogut ocasionar, i no han sigut poques.
En el cementiri hi tinc el meu germà. Quan vivia a casa amb els meus pares, era obligatori anar-hi , però no només el dia de Tots Sants, sinó molts altres dies.
Jo respecto el desig de cadascú. Però sempre he vist que el meu desig no era respectat, i ni tant siquiera entès. I els era molt fàcil dir moltes coses, sense tenir en compte el meu pensament... Això em causava molt dolor..... Per un costat perquè m'obligaven a anar-hi, i per mi, era enfosar-me una i altra vegada quan entrava allà dins, per altra costat, perquè les paraules són molt fàcils deixar-les anar, si no saps el que poden causar quan una les sent.
En les moltes vegades que havia anat al cementiri, mirava al meu voltant, i veia aquells rams ja secs i mustiats, aquelles làpides desconegudes i abandonades...... I un cementiri molt solitari.
Per contra, el dia de Tots Sants, veia el cementiri ben engalanat, amb flors fresques, i amb gent per tot arreu....
Tot plegat, em semblava i em sembla patètic... perquè, durant la resta de l'any no es recorden d'anar a engalanar aquelles làpides? Perquè no? No aconsegueixo entendre aquesta "cultura".
Ho sento, em sembla un dia trist, i ja tinc moltes ganes que hagi passat.
Jo sé el que em convé, i el que no. Tinc la meva particular forma de pensar, i ara ja tant és tot plegat.
Als meus pares, no els pogut fer entendre el que penso, i ells, doncs tenen una forma molt diferent de veure les coses. Ja sé que passarà demà... I sé que hi haurà comentaris, sobre el perquè no vaig a on ells volen que vagi.
Però, no els faré cas.... Tot i que reconec, que en el fons, em fan mal. Les paraules, i més d'uns pares destrossats poden fer molt de mal.
No puc anar a un lloc per obligació. És superior a mi. No puc fer-ho per complaure'ls a ells. No puc anar al cementiri a veure al meu germà. Perquè ell esta present els 365 dies de l'any durant tota la resta de la meva vida. Esta present en el meu pensament, en els anys que varem viure plegats, i en les coses maques....
Quan vaig a aquell lloc, tot es torna gris i negre. No vull veure'l allà dins, vull veure'l allà on sigui, que esta.... És que no em cal un lloc físic per saber que hi és.
Avui tenia ganes d'escriure això. Demà serà un dia complicat per mi.
En el fons, és una d'aquelles situacions, que més m'ha costat superar...
Si el fet de la mort en sí, ja és cop molt dur, que vaig haver de païr i superar, més dur encara es va fer, el lluitar contra una forma de pensar i una forma de fer, una forma que respecto pel que fa als meus pares, però que no comparteixo.
La meva mare, va tots els dies de l'any i demà no serà un dia diferent per ella. Serà un dia més. Un altre dia, per anar portar flors, i arreglar el "ninxol". Un dia, en que es trobarà a molta gent.... no com la resta de dies...
Cóm li podria fer entendre, cóm podria dir-li perquè m'entenguès...?
Ho intentat de mil maneres, i és incapaç d'entendre i respectar la meva postura.
Ja no puc dir res més....
Se m'han acabat les paraules, no pas els sentiments.

Sin tetas no hay carretas!


Siii... ja sé que aquest no és el títol original, però és cóm li dic jo a la serie.
Val, d'acord, ho confesso... m'he ENGANXAT de debó.
Jo, que no segueixo mai les sèries de la tele....
Quan va començar m'en reia ... i ara... buffff..... no em perdo ni un sol capítol. Estic esperant que sigui dijous per seguir-la..... i quan arriba aquesta hora, tenen el poder de deixar-me amb la incognita, i llavors, ja estic desitjant veure-la el següent dijous....
Buffff....
Clar que el personatge en qüestió, alegra força la vista.... i això está molt bé, je,je,je
Parlant clar, per mi és molt i molt guapot... !!! La veritat, però és que no sé d'on treuen aquests nois tant macos... del carrer???
I el pitjor de tot, és que han aconseguit que un traficant de drogues i mafiòs com el Duque, es converteixi en el "bo" de la peli.... Per amor, acabava col·laborant amb la poli... Però i tot el que ha fet? Per col·laborar, ja quedarà absolt de tots els seus "pecats"???
Algú m'explica cóm es menja això....???
Ja té tela, la història, jo crec que no esperaven pas, aquest èxit tant rotund..... Però pel fet que hagin fet una segona part, no és menys intrigant/interessant.... Això está molt bé, perque em penso que les segones parts mai són bones... Mira, aqui l'excepció que acompleix la norma..
Doncs res, que avui desprès de veure-ho tot negre..... diguem que s'ha quedat amb un gris.... I ostres, m'he quedat un cop més amb les ganes de més.....
Au, a esperar....una setmaneta més!!!!
Per cert, no em busqueu els dijous per la nit.... perquè penso que ja sabreu on sóc, oi???

Refrescant la memoria....

Ja sabeu que vaig començar un curs d'anglès al INE.
Doncs la veritat és que n'estic força contenta....
Al principi erem quatre gats.... i ara ja en som 10.
Considero que les classes són molt amenes..... i aviat... buffff... Aviat tindré el meu primer exàmen!!!
Caram, tornem als exàmens... jo que em pensava que no tindria que passar mai més pel tub....
Aviat, vol dir el proper 10 de novembre, i a sobres serà un exàmen oral. "Válgame Dios!!!!"...
No tinc ni idea del que em caurà.... ni del que hauré de dir.....
La noia que ens dona les classes, només parla anglès... i ens ensortim prou... Vull dir que l'entec força... El que realment em costa més, és quan ens posa un CD amb la lliçó oral.... Buffff... la cosa es complica per moments....
Però vaja, aquestes classes m'estan servint per refrescar la memòria.. que la veritat és que hi tenia un forat amb tot el tema del vocabulari i demès..... De mica en mica recupero el vocabulari que tenia del tot oblidat, i això ja em sembla bó. Les classes em passen volant, i he conegut gent nova, que també em sembla agradable.
El que esta clar, és que no en tinc prou amb 3 hores de classe a la setmana, i com que m'ho estic agafant amb moltes ganes, doncs aprofito qualsevol estoneta, per repassar.....
Vaja, si haguès agafat la carrera amb tantes ganes, ara seria diplomada... Però ja sabem que quan les coses es fan sense ganes, no obtens resultats gaire bons....
Espero que no sigui el cas... i m'ensurti amb l'anglès....
Ah, i amb la de mitjans que existeixen avui dia, sempre puc recòrrer a internet, i a algunes lliçons de reforç, com aquesta que us poso en aqui... ja,ja,ja


Hush

Veient aquest video i aquesta super canyera música.... em venen ganes d'anar a una festa "hippylongui"!!! Crec que ja no estan de moda... però a mi la veritat, és que m'encantaria anar a alguna...
Potser si remeno l'armari del meu pare o de la meva mare, encara trobaria alguna cosa que posar-me .... Tot i que pensant-ho be... això tindria fàcil solució... Una minifalda i unes botes de plataforma... i ja esta... Total, aquesta moda sembla que torni a les botigues actuals..... Suposo que no em seria massa difícil solucionar el tema del vestit....


Ufff... l'any 1968, si jo no era ni un projecte......



Alguna vegada ho he pensat, si tinguèssim el poder d'autotransportar-nos a través de la màquina del temps... potser aquesta època, seria una de les primeres que aniria a visitar...



Va vinga, voleu acompanyar-me? Us convido a que entreu amb mi en aquesta màquina del temps, .... I deixem per uns instants el nostre present... Per marxar a un passat no tant llunyà!!!



Jo, ja he entrat... tanco el ulls.... acciono la palanca..... i vull anar a la dècada dels 60....
Una mica de música per ambientar????






Espero tornar d'aquest viatge galactic....

Ja us explicarè com m'ha anat l'experiència!!!

Omplint espais...


Un text que sempre m'agrada tenir en compte!!!!

Un profesor, delante de sus alumnos de la clase de filosofía, sin decir ni una palabra, cogió un bote grande de vidrio y procedió a llenarlo con pelotas de golf.

Después, preguntó a los estudiantes si el bote estaba lleno. Los estudiantes estuvieron de acuerdo en decir que sí.

El profesor cogió una caja llena de perdigones y los vació dentro del bote. Estos llenaron los espacios vacíos que quedaban entre las pelotas de golf. El profesor volvió a preguntar de nuevo a los estudiantes si el bote estaba lleno, y ellos volvieron a contestar que sí.


Después, el profesor cogió una caja con arena y la vació dentro del bote. Por supuesto que la arena llenó todos los espacios vacíos. El profesor volvió a preguntar de nuevo si el bote estaba lleno. En esta ocasión los estudiantes le respondieron con un sí unánime.


El profesor, rápidamente añadió dos tazas de café al contenido del bote y, efectivamente, llenó todos los espacios vacíos entre la arena.

Los estudiantes reían.

Cuando la risa se fue apagando, el profesor les dijo:"Quiero que os fijéis que este bote representa la vida.

Las pelotas de golf son las cosas importantes como la familia, los hijos, la salud, los amigos, el amor, cosas que te apasionan. Son cosas que, aunque perdiéramos el resto y nada más nos quedasen estas, vuestras vidas aún estarían llenas.

Los perdigones son las otras cosas que nos importan, como el trabajo, la casa, el coche... La arena es el resto de las pequeñas cosas.

Si primero pusiéramos la arena en el bote, no habría espacio para los perdigones, ni para las pelotas de golf. Lo mismo sucede con la vida. Si utilizáramos todo nuestro tiempo y energía en las cosas pequeñas, no tendríamos nunca lugar para las cosas realmente importantes.

Presta atención a las cosas que son cruciales para tu felicidad.

Juega con tus hijos, concédete tiempo para ir al médico, ve con tu pareja a cenar, practica tu deporte o tu afición favorita. Siempre habrá tiempo para limpiar la casa, para reparar la llave del agua.

Ocúpate primero de las pelotas de golf, de las cosas que realmente te importan. Establece tus prioridades, el resto solo es arena.

Uno de los estudiantes levantó la mano y le preguntó qué representaba el café. El profesor sonrío y le dijo: ¡Me encanta que me hagas esta pregunta!. El café es para demostrar que aunque tu vida te parezca llena, siempre hay un lugar para dos tazas de café con un amigo.

Reconeixement = Satisfacció

Avui ha sigut un día horrible.
D'aquells que val més que no es repeteixin....
Molta feina i poques mans...
I un seguit de "pollastres" d'aquells que sense explicació cauen a les meves mans...Ningú dona la cara per dir que aquesta tipus de feina no et correspon... (i el pitjor de tot, és que no només cauen a les meves mans, sinó que a la de moltes altres, que tampoc li corresponen, i ningú fa res al respecte...) Sovint penso en aquella expressió de BoBo vol dir Burro... i una ja es comença a cansar de tot plegat. Qui ha de dir, no diu res, més aviat tot el contrari, jo crec que en el fons tant se li enfot... i llavors....em trobo des de fa uns quants dies, ens situacions que em dona per pensar que cullons estic fent, tragant tot això????
Amés m'he enfadat amb una persona, i això ha estat la rematada total.... En tant que aquest migdia, tenia unes ganes terribles de plorar! El col·lapse em col·lapsa!!!
He anat trempajant la resta del dia com he pogut... amb ganes de sortir per la porta, per no tornar-hi mai més...
Però a la tarda, quan ja no podia més, he rebut una trucada....
Eli, ja sé que marxes a les 18h, però necessito que m'esperis passades les 18h, perquè t'haig de veure....
Hi ha certes persones del meu entorn, que no rebran mai un No per resposta.. potser pel respecte que els hi tinc... respecte ben merescut, i per ser qui són, i pel tracte que sempre he rebut tant respectuòs cap a la meva feina, cap a la meva persona. L'Eli, s'ha quedat més estona...sense saber què era el que succeïria..
Quan ha arribat, he comentat la situació del pollastre en qüestió... i llavors.... m'he quedat sorpresa en escoltar un: no saps quan que t'estimo!!!ets una persona que val molt, i sempre estas disposada a ajudar-me.... I m'ha obsequiat per la meva desinteressada col·laboració. M'he emocionat, desprès d'aquest avui tant difícil... crec que aquelles paraules m'han arribat tant, però tant, que encara és ara que us ho estic escrivint i m'estic emocionant.
Ja no és l'obsequi que m'hagi pogut fer, sinó el que realment compta, és el detall, i les paraules de reconeixement. Reconeixement a una feina que m'ha caigut del cel, reconeixement al pollastre que m'ha caigut, i que he assumit, sense més.
Ara mateix em sento satisfeta de la meva feina... potser i com sempre, hi haurà qui no ho sabrà valorar... (Potser ho valoraran quan sigui tard...) però ara mateix, em sento feliç de ser qui sóc i d'haver fet, el que he fet.
Costa tant poc, valorar a les persones quan cal...
Com és que a la gent li costa tant....???

En què ens fixem les dones?

Fa uns dies, mirant la tele, varem veure el nou anunci de Lancia Delta...
Ens va semblar nou, ni ell ni jo, almenys l'haviem vist abans.....
Desprès de l'anunci, el meu company em va dir:
Ostres, és xulo aquest cotxe, té una linia molt maca... (típica dels cotxes italians)
Ups! Us podeu creure que jo no vaig veure ni la línia del cotxe, ni el cotxe, i ni tant siquiera em vaig quedar amb la marca del cotxe!!!!
I ara em preguntareu... què és el que vaig veure?
Us deixo l'anunci a veure que m'en diueu...

És llàstima, perquè no voldria acceptar aquell tópic tant típic... Però suposo que m'hauré de mossegar la llengua, per aquest cop....Si haguèssim fet un qüestionari a tots els homes i a totes les dones que acabèssiu de veure'l.... Ja veuriem que haguès passat...
Res, en tot cas, ho deixo en una curiositat
Ara que, perque el Mr. Gere, hagi fet l'anunci, jo no em compraria pas, el Lancia en qüestió!!!

Retales de mi vida

De los retales de una vida, sale una canción, y de los sueños rotos en el corazón de ese amor perdido, del que no queda ya nada.
De las batallas perdidas, sale un ganador. De las batallas ganadas, sale un perdedor. De las sonrisas al viento, hay lágrimas derramadas.
Y los recuerdos al aire me besan la cara. Sólo recuerdo lo bueno, de lo malo nada. Aún queda tiempo pa´ el viento, vaya donde vaya,y que me lleve volando, a tocar a otra guitarra.
De los grandes subidones, siempre hay un bajón. De las grandes amistades, siempre hay un traidor. De los acordes mayores, es el más grande y menor.
De las grandes ocasiones, alguna hay mejor. De los grandes perdedores, hay un ganador. De sí el mejor del equipo el latido del corazón.
Y los recuerdos al aire me besan la cara. Sólo recuerdo lo bueno, de lo malo nada. Aún queda tiempo pa´ el viento, vaya donde vaya, y que me lleve volando, a tocar a otra guitarra.
Y los recuerdos al aire. Sólo recuerdo lo bueno. Aún queda tiempo pa´ el viento. Y que me lleve volando,a tocar a otra guitarra.

Tot i que m'encanta aquesta cançó, no vull deixar de recordar aquell:

"20 de Abril"

Em porta tants records.....

Així doncs, començo la setmana amb música ..

Recordant un passat.... visquent un present i dibuixant un futur!!!

La màgia del cel

Una tarda més fresqueta i un vespre nuvolat.
No per això, és menys màgic.... La màgia del cel esta sempre present...

La forma dels núvols amaguen formes imaginaries...

M'agrada mirar el cel, faci sol o plogui, sigui de dia o sigui de nit...
Des del balcó de casa.... uns llamps es deixen entreveure....
Deixem enrera les tardes de sol, de calor i d'estiu....
Arriba la tardor....

***************************

I fa uns dies, des de Ciutadella, en Ramon va captar aquesta imatge.

Simplement, impressionant!


Pobres titelles!


Ja, ja, ja....
Poc text puc afegir a aquesta imatge....

Feia molt de temps que no sentia parlar de la "Mari Carmen y sus muñecos" i l'altre día quan una amiga la va anomenar i va saber extreure una comparació perfecta....
Em vaig fer un tip de riure!!! Avui he gosat a buscar la foto a Internet.... i ara que recordo aquesta imatge.... Ho veig clarament! Tenia i té tota la raó del món....
Pobres titelles!!! Quina vida més dura, oi??? No seran mai ningú.... simplement, uns simples ninots moguts sempre per fils...
Ja ho diuen: "Ha d'haver de tot en aquest món!!!"
Que hi farem! Així és la vida!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!