Hi ha vegades, que una barreja de sensacions, s'apoderen de mi...
Passen els anys, i certes circumstancies (l'embaràs, no és el meu cas, eh?!), fan que el nostre cos canvii. Sí, és cert, he tornat a pujar de pes... Fa uns tres anys vaig posar remei, i vaig anar a visitar a un endocrí, que em va fer fer una dieta molt estricte. El resultat va ser molt bo... i em vaig quedar amb allò que en diuen pes ideal...
Durant un temps, em vaig mantenir, fins que fa un any i 4 mesos que he deixat de fumar... L'excusa perfecte per la justificació de pujada de pes... No estic com abans de fer regim, però la meva silueta és més ample, per a que negar-ho?
A vegades, no sé per quin motiu, les persones perdem la coherència de les coses, potser perquè la societat/televisió i l'entorn... s'encarrega de enviar-nos una i altre vegada missatges sobre el culte al cos....Sobre el pes ideal, sobre la bellesa, sobre la juventut... Sobre aquesta funda que ens embolcalla el que realment és important: el nostre interior!
Inevitablement, em miro al mirall, i el que és evident és fa evident. És clar que no sóc la mateixa, que surt a la capçalera d'aquest blog, però el meu pensament és el mateix. Però, jo mateixa em dic, cal fer bondat, i començar a menjar menys. Quan amés vas de compres, i veus que la suposada talla no corda.... Llavors t'ho acabes de pensar... I fa ràbia...a vegades, fa ràbia, com avui me n'ha fet.
No penso en aquestes coses habitualment, perquè crec que la bellesa de les persones es troba en el seu interior... I la bellesa de les persones esta també en els ulls de qui la mira, però a vegades.... caus en segons quines idees...
Per sort, sempre hi ha qui t'estima i et recorda que t'estima, no per aquest embolcall, sinó per qui sóc.
Em recorda, que, hauriem de valorar més el nostre interior, la nostre personalitat que ens fa únics, el cor que sent i batega, i el que som capaços de fer sentir a les persones del nostre voltant.
El nostre dia a dia, és important, i caldria aturar-se més sovint i veure que fem per sentir-nos be, i per fer sentir a la gent del nostre entorn be. Aquell somriure, aquella paraula cordial, aquell agraïment, aquell "piropo", o simplement el mostrar-nos tal com som, amb sinceritat, sense hipocresies ni cortesies "per quedar be", regalar emocions, i sentiments, misteris i sorpreses... Fem moltes coses que ens fan sentir be, i que fan sentir be.
Perquè el cap i a la fi, aquest embolcall envelleix, s'arruga, es deteriora com la carrosseria de qualsevol cotxe...Per això, és tan important la nostre imatge?
Que m'he engreixat és veu.... Però és una cosa que te remei. El que no te remei és el grapat de llàgrimes que acabo de vessar, mentres mirava la pel·licula del desastre de l'11 de setembre, tot just fa 9 anys. Quina llàstima que m'hagi hagut de donar compte ara, després de recordar la crua realitat, mentres em posava en la pell d'aquells passatgers de l'avió, en saber que no tornarien a veure mai més a les persones que estimaven, i en saber que la fi de la seva vida, havia arribat. Angoixant!
Així, la propera vegada que una idea d'aquest tipus aparegui dins el meu pensament, intentaré pensar en tot allò que sóc capaç de fer sentir a tots aquells que per una raó o altre, es creuen en el meu camí!
Perquè el que sempre escric en les postals de felicitació, ara resulta que encapçala (en castellà) un anunci de TV, i em fa gràcia pensar, que un publicista ha cregut que era un bon slogan:
QUAN VARES NÈIXER, TOTS REIEN I TU PLORAVES...
VIU DE TAL MANERA,
QUE QUAN TU MORIS,
TOTS PLORIN, I TU RIGUIS...
I per mi, és el millor slogan, no pas d'un anunci, sinó d'allò que se'n diu VIDA.
