Avui és l'Aniversari de la meva mare. Ja en fa uns quants (pocs pel meu parer) ella diu que aviat se'n anirà a l'altre món.. jo no veig el perquè diu això. D'ençà de la mort del meu germà, ella ja no ha sigut la mateixa persona. Els qui hem viscut al seu costat, sabem cóm n'és a vegades de complicat. Va ser una situació dura, molt dura, i encara avui, ho segueix sent. Jo he madurat, i aprenc a que no m'afecti tant el seu comportament, malgrat a vegades, és difícil, per la diferència de caracters que tenim.
M'hagués agradat veure-la més forta, i superant de mica en mica les desgràcies que la vida et porta. Però això no ha sigut així. Jo sé que viu... però que moltes vegades, hagués tirat la tovallola, i hagués volgut marxar al costat del seu fill.
Cadascú supera o no les situacions de la vida. És llàstima, però, que restem derrotats per la resta dels nostres anys. Sé, que el que ens ha tocat viure, és molt dur. És molt dur per uns pares, i també ho és per mí. Però la vida és així, i jo no puc deixar-me vèncer per aquesta pèrdua. Hi ha molt per fer...
Suposo que aquestes circumstancies que he viscut, són les que em fan aferrar cada dia a la vida, les ganes de viure al màxim disfrutant cada moment (malgrat que jo també oblidi la lliçó sovint), però sé, que és marxar de casa per anar a treballar i no tornar.
Voldria que la meva mare, sigues -dins del possible- feliç. Sé que això no pot ser. Mai més ho podrà ser, perquè tenint un marit que l'estima, una filla que també l'estima, i ara un gendre... ningú ni res, podrà omplir aquest buit tant gran.
Em dol, no poder-hi fer res. Em dol lluitar davant de quines situacions, que encara avui, haig de viure.
Intento fer la vida més feliç regalant somriures....
I avui, li regalo els meus millors somriures....
Que millor que regalar flors en aquesta primavera tant propera.
I aquí el meu regal:
Segur que el posarà al jardí, i il·luminarà amb vius colors....Tant de bo, estigués a les meves mans, allunyar el color negre de dol....
Espero almenys, aconseguir-ho per uns moments.... encara que breus, i omplir de somriures la seva cara de sorpresa en veure aquest carro, fabricat especialment per ella, de la ma del seu gendre, i omplert de flors... per la seva filla.
Des d'aquí (tot i sabent que no ho llegirà) vull dir:
FELICITATS MAMA!!!!
ESPERO QUE EN COMPLEIXIS MOLTS MÉS!!!!
no és fàcil viure la pròpia vida i viure tantes sensacions que ens obliguen, per sang, per amor, per carinyo...
ResponEliminatenim dret a triar i destriar, Eli, i a decidir fins on podem i fins on no...
no som imprescindibles ni hauríem de voler ser-ho; penso. Estimar, mai no hauria de ser comparable a ser esclau ni de sentiments ni d'obligacions... però mai són fàcils les relacions quan són tant properes.
A casa, en mig la gespa, han sortit un munt de flors,,, no les posaré a cap carro ni a cap test... però el teu, és un regal molt bonic!
petonassos d'abril!
És un regal molt bonic i segur que li agradarà molt perquè a més està fet amb molt d'afecte i amb la intenció de fer-la somriure.
ResponEliminaBona nit Eli.
El regal es precios i m'afeixexo a la felicitacio amb un peto per tu que ja l'transmeteras, hi han situacions molts duficils de supetrar jo conec dues persones que fa poc han perdut fills de 19,i 25 anys utotes dues de manera inesperada una gracies ha buscar ajuda ha pogut superar-ho que no oblidatr l'altre no ha volgut ajuda i encara esta molt malament.
ResponEliminaEli, quin ´detall més encantador! M'he emocionat de llegir-te i de veure aquesta preciocictat que li heu regalat a la teva mare, moltes felicitats per ella, i intenta comprendre-la, perquè perdre un fill és la pitjor desgràcia que et pot passar a la vida...
ResponEliminaQuin regal tan original i tan maco!
ResponEliminaEspero que li hagin agradat molt les flors :)
Una mare amb molta sort, a pesar de tot, doncs té una gran filla.
ResponEliminaunes flors i uns somriures d'incalculable valor...
ResponEliminael seu patiment no ha de ser mai el teu, i encara que deu ser difícil... la seva felicitat no depèn de tu tampoc...
segur que aprecia l'estimació que l'envolta encara que no sàpiga correspondre com li agradaria...
El millor a fer en aquests casos... regalar somriures i estones de felicitat!
Veig que la situació no millora gaire, eh? Però és aquesta actitud teva la que has de continuar tenint, Eli, maca. El somriure i les flors, és clar que sí. I qui sap si amb el temps... Si més no, breus instants de felicitat i alegria. Felicitats per a totes dues. Un petó.
ResponEliminaBona nit Eli!!! Ains!!! Aquesta vida ens depara cops durs de superar, i cadascú els supera o no els supera mai...
ResponEliminaJa saps d'on ve el meu nom i a casa meva aquest tema no es pot tocar, al meu pare, literalment, li canvia la cara, es posa malalt. Amb els anys he pogut mantenir una petita conversa amb ell sobre la seva primera familia. I ja han passat més de quaranta anys!!
La veritat és que la teva mare va perdre un fill, però té la sort de tenir una filla com ets i que sempre estas al seu costat, que et preocupes dels pares i que tot i que la teva mare ho viu així, tu no tires mai la tovallola i busques el somriure. I amb els anys a més a més has guanyat experiència i has madurat i ja la coneixes...
Molts petons i felicita-la de part de la comunitat blogaire.
Diuen que perdre un/a fill/a és una situació tan terrible i tan contranatura que per això no tenim cap paraula per a definir-la, tot i que en canvi tenim les paraules orfe/òrfena i vidu/vídua.
ResponEliminaCadascú reacciona davant les situacions que viu de manera diferent, cosa que de ben segur tens claríssima, i això no es pot canviar si no surt de la mateixa persona. No pots fer que ta mare canviï la manera d'afrontar (o de no afrontar...) la mort del seu fill. Així que ets tu qui ha de decidir si vols ser al costat de la teva mare així com ha decidit viure, o no.
Te l'estimes, i aquest regal ho demostra. Només espero que li arranquessis un somriure, que per un moment vegi tot l'amor que li esteu oferint tu i ell amb aquest regal tan preciós (quina enveja!), però no t'hi enfadis... No val la pena, i no en treuràs res de bo!
Un petonàs enorme, preciosa, i una abraçada ben forta!
Em sap greu Eli, el camins d'aquesta vida són força complicats alguns cops... no perdis mai el teu somriure i continua a la seva vora com fins ara, malauradament és l'únic que tens a les teves mans. Un petó!
ResponElimina