"¡Intentaré que la muerte me encuentre bien vivo!"



Julio Gómez, médico que asiste a enfermos terminales
"¡Intentaré que la muerte me encuentre bien vivo!"
La Contra- 10/04/2010


Tengo 40 años. Nací y vivo en Bilbao. Soy médico especialista en cuidados paliativos: asisto a enfermos terminales. Estoy casado y tengo un hijo, Ander (11), y tuve una hija, Estíbaliz (murió hace seis años). ¿Política? Compromiso social, voluntariado. Soy cristiano

Si yo fuese un enfermo terminal, ¿qué haría usted?
Ayudarte a vivir bien hasta el último minuto.

¿Cómo puedo vivir bien sabiendo que voy a morir?
Si aceptas lo inevitable y yo te palío lo evitable, vivirás bien hasta el final, con dignidad.

¿Qué es lo evitable?
El dolor total.

¿Qué es el dolor total?
Una suma de dolor físico, dolor psíquico, dolor social y dolor espiritual. Paliémoslos: en eso consisten los cuidados paliativos.

¿Desde cuándo la medicina los ofrece?
En España, sólo desde los años 80. Antes, el médico veía a la muerte como enemiga: si no podía curar, el médico se sentía fracasado. "No hay nada que hacer", sentenciaba, y abandonaba al enfermo a su suerte.

Lo desahuciaba.

El médico está entendiendo que, más allá de curar, puede cuidar al enfermo desde el diagnóstico hasta la muerte. Lo dice el filósofo Francesc Torralba: "Hay enfermos incurables, pero ninguno incuidable".

¿Cómo me paliarán el dolor físico?
Hay analgésicos idóneos, hay morfina.

Si la morfina merma mis facultades, ¿me compensaría usarla de todos modos?
Te preguntaría siempre antes. Hoy podemos dosificar la morfina de modo que palíe tu dolor físico con el mínimo embotamiento cognitivo. El otro día reduje la dosis a un enfermo porque vi que había alcanzado una serenidad natural que lo permitía.

¿El estado psíquico determina el físico?
Sí. El dolor psíquico - angustia, ansiedad, tristeza, ira, miedo...-alimenta el sufrimiento, sensibiliza, incrementa el dolor total.

¿Y cómo se palía ese dolor psíquico?
Acompañando al enfermo, permitiendo que se permita expresar rabia, tristeza... ¡Sólo así podrá llegar a aceptar su situación! Ese enfermo quiso hablar con familiares, expuso deseos, se reconcilió consigo mismo...

Me hablaba de dolor social: ¿qué es?
El derivado de perder tus roles sociales anteriores, a causa de tu enfermedad.

¿Cómo puede paliarse ese dolor?
Un enfermo entendió lo mucho que podía enseñar a sus hijos (o nietos) con su actitud ante la enfermedad y la muerte: ganó para sí un rol social, ¡y un rol muy importante!

¿Sí?
Solemos encubrir la muerte. Error. Si de niños vemos al abuelo muerto, ¡sufriremos menos mañana ante la muerte! Los niños aceptan la muerte como natural: ¿por qué inocularles temores, perjudicándoles?

Me citaba el dolor espiritual: ¿qué es?
Es el del sentido: "¿por qué?", "¿por qué yo?", "¿para qué nacer, para qué vivir?", "¿para qué todo?", "¿qué pinto yo aquí?", "¿dónde está Dios?". El enfermo terminal se hace estas preguntas, busca un sentido...

¿Y cómo le ayuda usted ahí?
Acompañándole en las preguntas: al menos, siempre nos quedarán las preguntas.

No sé si es mucho consuelo...
Nada alivia más a un paciente avanzado que comprobar que su médico no se escaquea.

¿Es más fácil el final para el creyente?
Morimos como hemos vivido: uno enfrenta de cara las cosas, otro escurre el bulto...

Diga algo al terminal que nos lea.
No es que mientras hay vida, hay esperanza, sino que mientras hay esperanza, hay vida. Hay mucho que hacer, desde aplacar tu dolor hasta estar consciente, o ver una película con alguien, compartir una comida, conversar... ¡Te queda seguir vivo hasta el final!

Cíteme un caso.
A un hombre le preparé para disfrutar de la cena de Fin de Año con sus seres queridos. Luego murió con todos alrededor de su cama, dándole la mano: ¡ver esa foto es emocionante! ¿Puede haber mejor muerte?

¿Mejor en casa que en el hospital?
Donde prefiera: disponemos de medios y recursos para que sea en casa, si se desea.

¿Ha acompañado a alguien querido?
Mi hija murió con tres años y ocho meses. Nacida con grave discapacidad, estaba hipercapacitada para generar cambios alrededor: despertó la ternura en mí, eso me hizo mejor médico. Yo la cuidé, ella me doctoró.

¿Hay dolor mayor que ese?
Quizá no. Tratar a un enfermo terminal es siempre tratar a la vez a sus familiares, a sus cuidadores, para evitar que le transmitan sus angustias. Y otra asignatura pendiente de la medicina actual es el duelo: la mitad de los duelos deriva en alguna patología.

¿Hubiese usted ayudado a morir al tetrapléjico Sampedro?
Yo ayudo a vivir al que va a morir, no a morir al que puede vivir. Sampedro no quiso, quiso suicidarse: no era un caso para mí.

¿Acaso no es la medicina paliativa una eutanasia ("buena muerte")?
Los enfermos dicen: "¡Yo no quiero vivir así!". Bien, cambiemos el "así", ¡y entonces el 99% quiere seguir viviendo! Con más recursos en medicina paliativa, el debate sobre la eutanasia devendría residual.

Una dosis muy alta de morfina ¿mata?
Le sedará, disminuirá sus constantes: moriría usted igual, pero así será más plácido.

¿Aprende usted algo de sus pacientes?
Sí: el valor de expresar las emociones, el valor de reconciliarse, el valor de cinco minutos... ¡Ellos son mis maestros! Lo que aprendo de ellos me capacitará un día para aprobar mi propio examen final.

¿Cómo enfrentará usted su final?
¡Intentaré que la muerte me encuentre bien vivo!



Això hauriem de fer tots!!!!!
Intentaré pensar-hi cada dia!!!!

10 comentaris:

  1. molt bon aquesta, com moltes contres.
    a mi particularment m'ha anat molt be llegir-la avui.
    gràcies, eli! :-)

    ResponElimina
  2. Quina folosofia de la mort més lúcida i serena.
    Molt bon text per fer-nos reflexionar, Eli.

    Petons.

    ResponElimina
  3. Uf quin yuyu per el dilluns, però si intenterem estar ben vius

    ResponElimina
  4. Gràcies per penjar-la Eli. Dura i per pensar-hi una estoneta. Fa dies que penso com s'ha d'afrontar la pròpia mort però està clar que clar que ens trobi ben vius.

    Una abraçada (quins encapçalaments més bonics poses al teu blog!)

    ResponElimina
  5. QUANTS ELS MORTS S'ACUMULEN DINS LA TEVA VIDA,LA FILOSOFIA DE LA VIDA ES IMPRESCINDIBLE,
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  6. Una bona filosofia per encarar la vida i la mort!!

    ResponElimina
  7. diuen que el 98,5% de la gent que va morir l'any passat, era perquè estaven vius...

    de la mateixa manera que diuen que el 99% de les dones infidels són casades...!

    m'agrada com s'explica -una forma de dir- aquest noi; però no m'agraden els 99,5% dels metges ni el 100% dels que m'ha tocat patir...

    a aquestes alçades, ja deus saber que no m'agraden les estadístiques; i que accepto de bon rollo els missatges positius... no cremis cap escrit ni cap llibre si tan sols en treus una bona idea o un bon sentiment...

    però com més va, menys fè tinc en el que surt als mèdia... avui una companya de feina que viu a Salt. és veïna- m'ha dit: saps que vam sortir a la tele? i saps que vaig alucinar pensant en tot el que passa a Salt i jo no me'n havia enterat?

    flipo mandarines... i després tinc mal sons pensant si no sóc jo que no me'n adono de la realitat...

    petonets flipats! (espero que triguin a "regalar-me" morfina!)

    ResponElimina
  8. doncs jo intentaré que no em trobi!

    ResponElimina
  9. Una entrevista molt il.lustrativa del que són les cures pal.liatives i els últims dies de la vida d'alguns tipus de malalts, l'efecte analgèsic, sedant de la morfina que al mateix temps escurça la vida.
    Malauradament vaig conèixer tot això fa poc, a conseqüència de la mort d'un familiar i crec que és bo conèixer que pots trobar-te en aquestes situacions, però val més no pensar molt en tot això.
    Només tenir-ho en compte.

    Bona nit Eli.

    ResponElimina
  10. Kika, a vegades aquestes coses ja les sabem... però no esta de més, que algú ens les recordi. Celebro que hagi sigut beneficiòs llegir-la. Gràcies per passar per aqui!
    Petons

    Violeta, no dic que tothom hagi de ser igual, però tant de bo, el parlar de la mort, no fos tabú. Però no és el cas, trobo molta gent a la que només de parlar-n'he ja es posa malalta, i doncs no cal que posem el cap sota l'ala, que igual que hi ha vida, hi ha mort. Petonets bonica!

    Garbi24, això sense dubte, sigui dilluns o dijous o... em d'intentar estar ben vius!!! Petons guapu!

    Dur, Rateta, com n'és la pròpia vida.... Dura. Però que hi farem....!!!!
    Farem que ja ha arriba la primavera i... ve de gust penjar floretes al blog. Amés floretes de collita pròpia que són més boniques encara!!! T'abraço!

    Jugant, és cert que no visc la mort amb els mateixos ulls que una persona "del carrer", per qüestions de feina, dir s'ha mort, és per desgràcia força habitual. Suposo que això fa a vegades que et tornis fred, i altres, que tinguis més ganes de viure que ningú! Un petonàs!

    Striper, si, sobretot per encarar la vida. La mort, cal recordar que hi és, i el dia menys pensat ens vindrà a buscar... Però mentrestant, VISQUEM!!! Per cert, quina serp, eh???? grrrrrr..... Petonets

    Gatot i que quin era l'estat de l'1,5% restant??? No em diguis que es van morir uns que ja estaven morts??? Ostres que fort!!!! ja,ja,ja
    No sé si esta be fer broma d'aquests temes.... Jo en faig sovint... Estigui be o no. I doncs perque en faci broma no vol dir que no em prengui el tema seriosament....Aix... Gatot, a mi tampoc m'agraden els metges... però són necessaris a la vida. Ojalá poguèssim tenir la pòcima de salut per la resta de la nostre vida, tot i així, segur que per una altre causa també ens moririem, i llavors veig que això és inevitable... Cal pensar-hi.
    Però inevitablement, i per sort, estem vius!!! Anem a flipar mandarines Gatot???? (millor mandarines que no morfina! ;-D)Petonets!!!!

    Deric, a veure si passa de llarg, oi??? A veure si tens sort, jo te la desitjo!!!! Igualment, estiguem preparats per si de cas!!!! ;-D

    Pere, cert! Com li deia a Jugant, conec el tema, sé com va. No sé si és millor saber o no saber. És dur. Però crec que ja sabem que mentres siguem vius, existeix aquesta possibilitat... ara be això és la teoria, suposo que la pràctica (toco fusta que encara sóc molt jove!) és molt més difícil de portar!!! Que ens quedi força lluny eh Pere???! Bon dia "macu"!

    Ja veieu, amb textos d'aquest tipus, reforço cada dia la meva filosofia de vida!!!! Per això volia compartir-ho amb vosaltres! Gràcies a tots per passar per aquí! Petonassos

    ResponElimina

Diga'm el que penses..... :-D

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!