Cada dia, feia el seu camí habitual.
Sortia de casa a la mateixa hora.
Agafava el transport públic. A vegades, podia asseure's, d'altres no. Llavors jeia dempeus aturat davant la barra freda i rígida del metro.
Cada dia mirava al seu voltant, esperant que una mirada amable, i potser un dolç somriure, alegrés el seu dia.
Un dia més tatxat al calendari...
I un somriure inexistent....
Amb el cap cot, continuava la seva direcció...
Cada dia les mateixes cares, la mateixa monotonia....
Qui sap si un dia... aquesta sort, el farà canviar....
Qui ho sap?
Qui sap mai se sap..
ResponEliminaMai sabrem el demà, tot i que el buquem
ResponEliminaÉs el que té el dia a dia. Sovint tot el que ens passa és repetitiu. Sort que, de tan en tan, hi ha atzars que ens fan somriure.
ResponEliminaUna abraçada.
Aquest "qui sap?" és el millor que pot tenir! Que no el perdi, perquè és la força que fa que es llevi cada matí: l'esperança que un dia trobarà aquest somriure especial! ;)
ResponEliminaPer cert! M'encanta la foto de la capçalera!!!!! :D
ResponEliminaDoncs que miri de cara, de fit a fit la vida, que trenqui si cal trencar, la seva monotonia amb alguna bogeria, perquè sinó que és la vida, un avorriment ah! i si mira fit a fit sentirà, l'amor i ja no estarà sol, estarà en companyia, compartirà, somriurà... se sentirà una mica més feliç.
ResponEliminasalut, Eli i gràcies pel teu comentari a vilaweb! ;) una abaraçada
Aquest post l'has brodat... text i foto m'han agradat.
ResponEliminaSalut des de Tarragona :-)