Retrobaments..

Quan la vida et sacceja amb un fet inesperat, te n'adones de cóm és tot tant passatger... 

Ho sé, en sóc conscient, i malgrat aquesta consciencia, et sorprens vegada, rera vegada.

 

Quan passen segons quines coses, et fan reflexionar més profundament del sentit de la vida.

I ja ho sabem que la vida és molt curta, i més llargues altres vegades, però que sovint ens te preparades moltes sorpreses. Unes bones, altres no tant bones.

Ahir va ser un dia de retrobaments.....

Quan cada dia fas el mateix, quan cada dia veus les mateixes persones, i quan de cop i volta, un dia, per unes circumstancies determinades, deixen de formar part de la teva monotonia, deixen de ser part de la teva vida, i desapareixen del teu dia a dia, te'n adones, de cóm les trobes a faltar el dia que no hi són. Te'n adones, que algunes persones formen part de l'engrenatge de la nostra vida. I són  peces “necessàries" pel funcionament del nostre dia a dia. Són una part més de nosaltres, i ens ajuden a "portar" o a "sobreportar" algunes situacions.

 

Llavors, amb els dies, aprens a sobreviure amb la nova situació. Aprens a relativitzar les coses i aprens a afrontar-les sense aquelles persones que t'ajuden, sense aquelles persones que deixen d'alegrar-te els dies. Deixes de compartir somriures, i t'apropes o busques afinitat amb altres persones no tant properes.... Però sovint, et sents més sola. 

Però el ser humà, s'acostuma a tot. Acaba acostumant-se a tot, però fins arribar a aquest “tot”, cal un període d'adaptació. Un període on hi ha dies grisos, i altres més lluminosos, dies on tot ho veus negre i altres de color de cotó fluix. Dies, que creus que ningú et pot aturar, que estas allà per menjar-te el món, i dies que defalleixes i caus derrotat.

Però, sempre hi ha un dia de retrobaments.... I saps que n'hi hauran més...

Aquest dia que et trobes amb aquestes persones que de cop i volta han deixat d'estar en la teva inmediatesa diaria, però que malgrat les circumstancies estan aprop.

I et retrobes, i somrius, i plores.... Un conjunt d'emocions que van agafades de la ma. Somrius d'alegria, i les mires i els deixes anar un “cóm us trobo a faltar”.. 

Com costen a vegades les coses de passar... però aprofites l'estona, i els expliques, i buides el pap, perquè ningú més et podrà entendre cóm aquestes persones, perquè elles han compartit el meu dia a dia, i saben del que els estic parlant. I durant unes hores, tornes a riure....i els fas riure, explicant allò que ja coneixen.

I et contagies com si aquells instants et servissin per retornar a la teva normalitat al dia següent.... T'injectes amb aquesta afinitat compartida, que només tens amb elles...

Fins la propera...

Mentrestant, em faré forta i lluitaré contra les adversitats. El ser humà és capaç d'això i molt més.... i si en algún moment defalleixo, cauré al terra..... però, segur que tornaré a aixecar-me i seguiré endavant. M'espera una època dura, però aquesta “duresa” és relativa, i no és més dura, que allò que no te remei. 

Circumstancies que toquen, i que calen afrontar...A vegades a uns, altres vegades, a altres....

Perquè, així és la vida....

Fins la propera....