De tornar-hi....

A vegades, les persones ens "defrauden" i ens sembla mentira cóm han pogut reaccionar d'aquella manera davant d'una situació X. Vaig buscar explicacions que no vaig trobar, i em vaig preguntar perquè aquella persona no s'havia aturat un moment, havia pensat en el fet, i coneixent-me com em coneix, no hagués dubtat sobre el fet, i hagués dubtat sobre mi. Perquè no em va preguntar abans de creure que allò era així???  

Una situació tensa, que em va fer mal.... En certa manera, una desconfiança cap a mi... Amb l'afegit de no saber perquè no m'havia vingut a preguntar.... A vegades les persones es comporten d'una manera molt diferent a l'habitual. A vegades les persones ens sorprenen.

Un neguit important, i a continuació una desconfiança que cada cop creixia més i més, sense masses ganes d'arreglar res, sense ganes de preguntar perquè. Sense ganes de veure a aquella persona, i sense ganes d'arreglar res, perquè tampoc li veia massa interès en solventar res. 

És cert, que sempre un ha de donar el braç a torçar, però a mi em calia temps per pair.

Poc a poc, aquella relació de "confidències, de riures i de parlar clarament", es va anar refredant, fins que varem perdre el contacte del tot.

Sempre dic que no tinc amics, perquè dir amic, és una paraula molt gruixuda que significa moltes coses. Tinc el que tinc, no me'n queixo, però, he perdut pel camí a tots aquells que es feien anomenar "amics", potser perquè no eren més que un simulacre del que significa l'amistat, però avui per avui ho tinc assumit, i no m'entristeix com em passava anys enrera.  Ara em considero una persona més aviat solitària, però tampoc considero que això sigui negatiu, sinó que és una circumstancia més, i tampoc intento canviar-ho.. Ja no...

De totes maneres, aquell fet em va deixar un xic "tocada"... No m'ho esperava.

7 mesos més tard, he obert de nou la porta... be, millor dit, hem obert la porta, aquella que varem tancar. 

No tenia masses ganes d'obrir la porta, però  també vaig pensar que no calia ser tan radical, potser davant d'una tassa de café, en un bar, amb tranquil·litat, quan després de 7 mesos, les "ferides" estan curades, és més fàcil dir el que es pensa obertament. I així va ser.... tarda passada per aigua, en un bar, de parlar i dir el que pensava, sense compliments, sense ganes de molestar, però dient el que pensava, tarda d'escoltar.. i pensar que malgrat els malgrats, la conversa era fluïda, com si res hagués passat... minuts més tard, disculpes, i somriures... I és que a vegades, les coses són fàcils perquè les fem fàcils.. i perquè al cap i la fi la gràcia está en potenciar el que ens uneix amb les persones, i no pas el que ens separa....

De totes maneres, encara hi ha gent al meu voltant que algunes sent amigues i altres sense ser amics/gues, em segueixen sorprenent amb les seves accions... Tot serà qüestió d'anar fent més tardes de bar?