La lluna i ella...

Havia passat mala nit, però malgrat les ganes de quedar-se dins del llit, sota els llençols, no va tenir més remei que aixecar-se i anar a treballar.
Com un robot d'idèntics moviments, cada matí, seguia el mateixos hàbits abans d'anar-se'n.
Descalça, - li agradava sentir el terra fred a la planta dels seus peus - caminava damunt les rajoles fredes de la casa. No tenia calefacció, però no li calia. Li agradava sentir l'ambient fred, amb una temperatura freda, a pensaments d'altres, però ideal per ella. L'escalfor de la llar, sovint la feia sentir marejada. Per això, aquell xic d'ambient fresc a la casa li agradava, fins i tot a l'hivern.
Camí a la cuina, encenia el calentador, es quedava enlluernada per la flama blava. I un cop encés, corria cap a la dutxa. Una dutxa matinal necessària, per poder fer front al dia.
Aquella tovallola suau, li eixugava les gotes de pell humida. Aquella tovallola, amb olor a net. Sensacions matinals imprescindibles.
Mentres, havia engegat la cafetera, esperant que el llum vermell donés la senyal, que ja podia posar la seva dosi de cafeïna. No li agradava gaire el café, però barrejat amb llet, li semblava una barreja deliciosa. Un café recent fet, fumejant, assaborint cada glop.
De cop va mirar el rellotge, era l'hora, com sempre, l'hora de sempre, l'hora de sortir per la porta, l'hora d'agafar el metro, com cada matí, fidel a la seva rutina.
Era una persona observadora, al metro, imaginava situacions, dibuixava personatges, amb les persones que es creuaven pel seu costat. Podria haver estat tota una creadora d'històries (aquell senyor de l'últim vagó, sembla que esta trist, potser passa per alguna pena. Aquell jove d'allà, fa com tots els joves, escolta música a "tota pastilla", no para de mirar el seu mòbil, segur que esta esperant que aquella noia que tant li agrada, li envii un missatget, i aquella dona de rínxols, sembla que amb la mirada, estigui repassant la lliçó, amb aquesta cara de son, gairebé s'haurà passat la nit estudiant.. ) i així, fins a una hora. Una hora sencera, inventant la vida dels demés.
En arribar al despatx, les mateixes cares de sempre. Any rera any, dia rera dia, es deixava endur per aquella monotonia, anomenada vida.
Però aquell dia, era estrany. Es sentia d'una manera diferent. Amb més ganes que mai, de trencar la monotonia de cada dia, però allà dins, poc podia fer per deixar de fer.
Deixar passar les hores, entre paperassa, i trucades...
Fins l'hora de dinar, fins l'hora de marxar.
De tornada, la mateixa història de sempre, de nou més cares, de nou més persones, de nou més situacions.
Es preguntava perquè la gent, només mirava endavant. Perquè ningú s'aturava a mirar enrera. Masses preguntes inundaven el seu pensament.
Un cop al carrer, entre la foscor, una estranya força es va apoderar d'ella...
Era com si una dolça melodia fos escoltada al mig del carrer, com si el mon s'aturés per uns breus instants.
Es va sentir alleugerada, com si un pes plom l'alliberés. Es sentia flotar, en mig de la plaça, entre persones aturades, com si el rellotge s'hagués aturat per sempre...

Els seus peus dançaven al son de la música, una música dolça...


Amb curiositat de saber què era el que li estava passant, quina era aquella força que s'apoderava d'ella, va fer aquell gest que ningú fa: Va mirar enlaire, i allà estava: LA LLUNA , una lluna quasi plena, blanca i bruna....

Imatge google

Instants després, la música es va aturar, i el mon va continuar el seu ritme...

En la seva ment però, la mateixa pregunta de sempre:

Perquè mai la gent mira enlaire? 

Potser si miréssim més enlaire, no ens perdriem aquest bonic espectacle... 

LA LLUNA

Dolça lluna, demà estarà plena, i quan sigui de nit, miraré enlaire, per contemplar-la!

Estem tant capficats en la nostra rutina, i mirant només endavant, que ens estem perdent un munt de coses boniques de mirar.

Heu vist avui la lluna?