desde DONDE ESTOY veo LA LUNA

 

Ha caigut entre les meves mans... i simplement em sembla una història molt bonica.

MOON és una joveneta de dinou anys que viu al carrer, que VEN SOMRIURES i s'evaeix a través de l'escriptura. Viu prop d'una botiga de flors, i es guanya la vida regalant instants de felicitat a la gent que passa, a canvi d'unes monedes: ofereix somriures. Tímids somriures o grans, pícars o dissimulats, però sempre reals.

Sense dubte una "petita venedora de somriures" , que em captiva a cada pàgina que passo, a cada lletra, a cada frase, a cada instant transcrit en un troç de paper...


Això mateix em passa pel cap, i somric quan ho llegeixo...

pàg. 26

¿Cuánto hace que no escribo? Las palabras parecen extraños en una acera blanca cuadriculada, como si pertenecieran a una lengua que he olvidado, las miro y no las reconozco. Mis dedos están crispados, no me interesa darle vueltas a lo que quiero decir o habrá que rehacerlo todo y el lío estará servido. He puesto el cuaderno sobre mis rodillas, Cometa se ha dormido, ni siquiera he puesto mi caja del dinero, no lo necesito para contar una historia. Todas esas páginas vírgenes que habrá que llenar, no me parece en absoluto posible, pero al mismo tiempo hay tantas cosas posibles que se han convertido en imposibles, no veo por qué eso no podría pasar en sentido contrario.
 ...
Escribo palabras a la tuntún, tan solo por reconocerlas, frases que escucho primero y despues cosas que me pasan por la cabeza, y así lleno una página entera que no va a ninguna parte, como un esperamtozoide minusválido. Mañana empezaré de verdad. El principio quiero que sea la ola de un tsunami en un solar, quiero decir una ola imaginada, no una de verdad con los muertos y el sufrimiento. Escribo eso"



Aquesta crisi de paraules i d'escriptura, sembla que la reconec...
Malgrat el meu silenci.... intentaré seguir regalant somriures, com la Moon, un bon exemple a seguir....
 





Dolça cirera!


Aquestes cireres...formen part de l'experiment fotogràfic casual de diumenge passat....

Què passa si submergim una cirera dins una copa amb cava???

Un espectacle de bombolles, gronxen la cirera en un moviment circular sobre sí mateixa... 





I si la copa , és de cristall blau, el contrast es curiòs,  i molt bonic...

PER PENSAR-HI... (avui i cada dia!)

Un dia vaig comprendre que el silenci val mes que mil paraules!:

Un periodista li va fer una entrevista a un savi, en entrar a l'habitació li preguntà: que és el que més el sorprèn de la humanitat?, al que el savi va respondre: que s'avorreixen de ser nens i vulguin créixer ràpid, per després desitjar ser nens una altra vegada. Que malgastin la salut per fer diners i després perdin els diners per recuperar la salut. Que anhelen el futur i oblidin el present, i així no visquin ni el present ni el futur. Que visquin com si mai haguessin de morir i morin com si mai haguessin viscut.......

Vaig quedar en silenci una estona i li vaig dir: Quines són les lliçons de vida que vols que els teus fills aprenguin? I amb un somriure va respondre: ... que aprenguin que no poden fer que ningú els estimi sinó deixar-se estimar, que el més valuós a la vida no és el que tenim sinó a qui tenim, que una persona rica no és qui té més sinó qui necessita menys i que els diners poden comprar-ho tot menys la felicitat, QUE EL FÍSIC ATREU PERÒ LA PERSONALITAT ENAMORA.

Que qui NO VALORA el que té, algun dia es lamentarà per haver-ho perdut.

Si vols ser feliç, fes feliç a algú, si vols rebre, dóna un mica de tu, envolta't de bones persones i sigues una d'elles.

Recorda, de vegades a qui menys esperes és qui et farà viure les millors experiències! Mai arruïnis el teu present per un passat que no té futur. Una persona forta sap com mantenir en ordre la seva vida.
Amb llàgrimes als ulls, se les arregla per dir amb un somriure, "estic bé".

Donant vida a ... 37 anys!



Avui, compleixo 37 anys. És número important, sobretot perquè m'apropo més als 40 que no pas als 30, i sembla que els 40, podria ser la meitat de la vida.
Avui fa 37 anys, que vaig sortir a veure la llum, però ho vaig voler fer de manera diferent a la resta... Avui fa 37 anys que vaig nèixer, i ho vaig fer de peus....

Avui miro enrera, i com sempre faig balanç. Balanç de tots els anys viscuts, de les coses bones que he fet, i de les no tant bones, dels arrepentiments del que podria haver fet i no vaig fer, i de les glories i orgulls per allò que vaig fer i va sortir be.
Però no vull només avui, fer balanç, vull fer-lo cada dia que obro els ulls i veig la llum. Cada dia hauríem de viure'l com si fos l'últim... i no oblidar-nos però, que ...


HI HA TANTES COSES A FER...





PD: Per cert.. no m'oblido! Felicitats Gatot!!! ;) Vaig nèixer el mateix dia que ell, d'un any diferent, però!!!

Falta la darrera empentaaaaa!!!!

3 dies, i una darrera empenta... per poder complir un somni.... Un somni de persones del carrer, que com jo (quan puc!), participem en "Histories Veïnals"... i veiem com només posant ganes, som capaços d'unir paraules, lletres, pensaments, i sobretot il·lusió.
Il·lusió per compartir el gust i les ganes per escriure... Per transmetre.... I ara fins i tot, amb ganes de poder-ho fer possible... Un llibre! Un llibre editat amb totes les nostres històries, creades en el temps per un bon grapat de blocaires ....

Un llibre, que es podrà editar si arribem als 2000 €.. Només manquen 3 dies.... i molt poquets diners per aportar......
Una darrera empenta que des d'aqui animo a aportar!!! Un llibre per regalar... una il·lusió per complir!!!
Entre tots.. la podem complir!!!!

MONA 2012

Com cada any, i amb molta il·lusió, he fet la Mona per la meva nevodeta....

Aquest any, amb una particularitat, i és que per adornar, hi volia una Kitty....

I vaig trobar una kitty de sucre, ben bonica per posar-la al damunt del pastís...
Ahir al vespre, vaig fer la base, i aquest matí, el recobriment amb xocolata...

Us deixo la recepta, perquè la veritat és que estava per llepar-se els dits!

200 grams de farina, 200 grams de sucre, 6 ous, 1 sobre de llevat Royal, 1 llimona, 250 grams de xocolata per la cobertura, 100 grams de mantequilla, i mig got de llet.

Precalentem el forn  a 180 graus, mentres preparem els ingredients. 
Batirem 4 ous, més dues iemes més. Reservem les clares, i 175 grams de sucre, la ratlladura de la llimona i el mig got de llet. Cal que estigui ben barrejat, amb el que si voleu fer servir la batidora, molt millor... Quan estan tots els ingredients barrejats, hi afegirem la farina i el sobre de llevat. I seguirem batent, per a que quedi una barreja ben homogenia, sense grumolls. 
A continuació, barrejarem la resta de sucre, amb les 2 clares d'ou, amb les varetes de la batidora, fins a punt de neu.  Quan estiguin ben muntades, les barrejarem amb la resta de barreja que havíem reservat, amb cura, per a que les clares no es baixin.
I omplirem el motllo que prèviament, haurem envadurnat de mantega, per a que es pugui desmotllar millor. 
Al forn, a 180º uns 45 minuts.


Un cop transcorreguts els 45 minuts, punxarem el pastís, i si surt completament net el gavinet, és que ja esta cuit del tot.
Desmotllarem i deixarem refredar.


Per al recobriment, escalfarem al bany maria, un bol amb la xocolata, i la mantega, fins aconseguir que estigui del tot desfeta i ben barrejada.
 
Recobrirem amb una espàtula el pastis... i el deixarem refredar, no sense abans, posar-hi els adornaments corresponents, en aquest cas la Kitty, els pollets, plomes i ous... 


I voilà.... aqui una senyora mona!!!! Una mona feta amb molt de "carinyu"!!!

  I no en tinc cap dubte que la meva nevodeta .... ha disfrutat d'allò més!!!!!
 
 
                                              FELIÇ MONA 2012!!!

Una mica de MEL...

Per endolcir la teva pell, els teus llavis... o potser per endolcir els dies que passen i les setmanes... 

Una mica de MEL que regalima d'aquelles fulles amoroses besades per les abelles que s'enlairen i s'aturen enlluernades pels vius colors de la primavera.

Una dolça MEL que m'enamora del seu sabor i .... de la seva música!

Música de MEL? doncs sí perquè no...

El meu recent descobriment....


MEL "By Now"




Sonen així de be!!!!




Coses del Veïnat

Mira que els hi tinc dit: si us plau, no em deixeu la bústia plena de propaganda...
Renoi, que no hi ha un cartell ben gros que posa que no es permés "correo comercial"... doncs res, ni cas!
I avui m'he trobat una carta dins la bústia, és aquest coi de carallot de veí de dalt, resulta que és el President, i no se li ha acut altre cosa que convocar un super gran sopar per tots els veins de l'escala, sí per tots els veïns i veïnes que han/hem/he participat alguna vegada en les HISTÒRIES VEÏNALS, així ens podrem conèixer tots plegats, i posar-nos cara. Sí noi, et dono la raó, així podré conèixer aquest grapat de veïns i veïnes estranyots (jajaja i també entranyables, tot s'ha de dir!), des del que baixa corrents amb la galleda d'escombraries, dic jo, que sembla que porti una bomba entre les seves mans, passant per la xafarderota de dalt de tot, que en quan trepitjes el carrer, ja esta rera la cortina, i amés es pensa que dissimula, i se la veu d'una hora lluny... en fi, no sé pas quin sarao estaran preparant... de tant en tant, sento música a la porteria, diuen que estan preparant la BSO de la festa... Ai mare! No ho veig clar!

Mira que jo estic prou ocupada, tant que ni temps tinc d'actualitzar aquest diari virtual, que amb tant de gust omplia i teixia de lletres, històries i pensaments, però guaita, a vegades tens altres prioritats, que requereixen esforç i temps, i llavors malauradament, deixes de costat altres aficions, i no pas perquè no t'omplissin, sinó perquè encara que vulguis, les hores passen i no tornen, i resulta que quan t'adones, ja les has omplert amb altres d'aquestes coses importants que ocupen el teu dia a dia i l'inmediatesa del moment.

Un lloc per cada cosa, cada cosa al seu lloc, un temps per cada cosa, cada cosa al seu temps... Difícil a vegades, però així és...

Ara be, em tenen tant encuriosida aquests veïns d'escala...que.... doncs sí, al final m'he apuntat al soparet d'escala....Em fan més por que una pedregada, tot s'ha de dir... però jo crec que és una oportunitat per posar-los cara,(a alguns ja vaig tenir oportunitat de coneixer-los, en una altre ocasió... i és que aquesta escala virtual és ben divertida!) perquè, ves... jo ja m'he cansat de mirar els noms a les bústies i no saber quina patxoca fan....


Així que .. el proper dia 14 d'abril, SOPAR VEÏNAL!!! Una trentena!!!! I molts més que podem ser.. així que , des d'aqui vull animar a tots els blocaires a que us hi apunteu...i també aprofito per donar les gràcies a l'organització de l'esdeveniment, que en sou uns quants destinant temps i il·lusió, només per això, ja val la pena anar a sopar amb vosaltres....

Serà un plaer!!!!


Un bon remember: Cop de Rock

Emocionant! Sobretot, perquè he recordat....



Obrint la porta a la nostalgia, d'un temps que ja ha passat, però d'uns records que brillen i somriuen, més quan senten la música d'aquells anys. 

Records de joveneta, quan el Rock Català era present i en plena vitalitat.
Quan anar de concert en concert, era habitual, en busca de totes les actuacions dia sí, dia també. Deixant-me portar per la màgia d'aquelles lletres, que clamaven uns ideals, però que també marcaven una època i una forma de fer, una manera d'apropar-se a la gent d'una particular manera, a través de la música.

Avui, he anat a veure Cop de Rock, i he recuperat tots aquells temes. Malgrat haver passat anys (i panys), he recordat perfectament les lletres, i les he tararajat. Sau, Sopa de Cabra, Lax'n'busto, Els pets, Gossos, etc...
He disfrutat de debó, i m'he anyorat per uns anys que ja no tornaran, però que sense dubte, els recordo amb alegria. 

Un musical molt recomanable... que si has viscut l'època, serà un gust recuperar els records, i sinó és el cas, també us agradarà. Almenys això ha comentat el meu compi, que li ha encantat!

Un recull de cançons del passat que m'han emocionat! Un embolcall musical per una història d'amor...



MAI DIGUIS NO!!!!!!!!!!!





FELIÇ....




FELIÇ SORTIDA I MILLOR ENTRADA D'ANY!

QUE AQUEST ANY QUE VE, ES COMPLEIXIN TOTS ELS VOSTRES DESITJOS,
IL·LUSIONS I PROJECTES.....

I PUGUEM COMPARTIR MOLTS SOMRIURES I ALEGRIES!!!

JO, FARÉ ELS RAÏMS COM UNA AUTÈNTICA TURISTA A...


MADRIZZZZZZ!!!!

Sigueu Molt Feliços i ens "veiem" a la tornada!

El Masnou

I avui, que estava de festa i sola....

He decidit sortir..... però sempre, i com un imán, el mar m'atrau, i em crida... i jo hi vaig.


i llavors contemplo les esteles de sol que es reflexen en l'aigua


i em deixo portar per la navegació d'aquell solitari veler
 

 i el meu mar de pensaments es deixen pescar


 quan de sobte,


els núvols em sorprenen


i decideixo tornar a passejar.... 
entre vaixells amarrats al port

i torno a amarrar els meus pensaments, 


fins que crec que el millor és aturar-me en el camí

i remullar el meu migdia, amb un aperitiu...

i descobreixo casualment, que el bar on m'he aturat te quelcom en comú amb el meu estimat Manolo Garcia.

Serà casualitat?


 I així culmino un dia de festa, diferent...
enlluernat pel bon temps,

i com no amb música



Ballem?

Aquesta música m'incita a ballar....



a bellugar suaument els meus peus.... buscant els teus.....


Deixar que la sensualitat d'aquesta música s'apoderi de nosaltres.... i ....




BSO anunci Spot Chanel Coco Mademoiselle 2011


Ballem?







Pd: No voldria espatllar el moment...però ja que aquests dies ens inunden amb anuncis consumistes de perfums,i altres regals per Nadal, Reis i demés festes de PapaNoels, etc.. (és nota que no m'agrada el Nadal oi?) doncs, només en puc treure alguna cosa de positiu de tot això....: les bandes sonores dels anuncis, que algunes estan prou be! oi?

Tot ajuda a omplir la vida...

Algú em dirà, que només era un gos.... i jo li diré que era el MEU gos.
Aquestes coses només les sent qui te un animal a casa i comparteix amb ell un bon grapat de coses. 
Aquest any ha sigut tràgic, amb els dos animals que tenia.
El Tom, el meu gos, que es va morir de repent, quan encara "no tocava"...i a mi em va deixar més que "trastocada"....i encara és ara que hi penso tot sovint....i l'altre gosseta que ja era gran, i poc després, també va morir.

Es clar, aquestes coses passen!!!
La mort és part de la vida, ja ho sé,  aquesta lliçó, ja faig anys que la vaig aprendre... i la tinc molt present....

A vegades navego amb els records que em venen a la memòria, i malgrat els malgrats..., malgrat sentir una profunda tristesa perquè ja no hi és, dibuixo somriures recordant-lo...



I amb això és amb tot el que em quedo sempre....recordant els bons moments!
Quan les paraules no flueixen....

                            

es pot parlar amb imatges...?

Walking

En la linia de prendre decisions, em vaig apuntar al gimnàs.
Més "obligacions adquirides per gust", però certament, el que semblava una obligació, s'ha convertit en alguna cosa que em fa sentir be, i això, és quelcom a valorar...He deixat de disposar temps per mí, perqué tinc l'agenda ben apretada, però considero que el que faig, ho faig de gust, i això és important per mi.

El primer dia de curs, em vaig trobar amb un noi, que em va preguntar si em volia afegir a la classe, automàticament la meva pregunta va ser: Es difícil?, i em va respondre amb un mig somriure maliciòs/pícar, que vaig interpretar amb un "va, Eli, sinó ho proves no ho sabras!" 

I així va ser, una classe de Walking (us deixo un enllaç per a que veieu en què consisteix!) , amb música molt canyera, que convidava a fer una desconexió en el temps i en l'espai, i a  perdre el món de vista....

I així és, cada dimarts i dijous, tinc una cita amb la meva classe de walking, que em sembla molt divertida, on perdo moltes calories, suo com un animaló, gasto energia, i desconecto...sobretot això últim, és genial poder desconectar de tot el que he fet i de tot el que m'ha passat durant el dia, en tan sols, 3/4 d'hora....Haig de reconèixer que és un xic dur, i segons cóm estigui de cansada del dia, ho noto més o menys alhora d'esforçar-me, i veure cóm he treballat al final de la classe... Hi ha dies com avui, que crec que no han sigut prou profitoses, i em quedo amb aquell mal gust d'haver fet quelcom per sota de les meves possibilitats, be suposo que sóc exigent amb mi mateixa, de mena, i sé que no cal ser-ho tant, però vaja.. així sóc.

La propera classe, m'aplicaré de valent!!! ;)

Mentrestant, però, us deixo un video que m'ha arribat avui... M'ha fet gràcia, i com que ja sabeu que considero important riure i somriure, i aquest video m'ha dibuixat un somriure, vinc a compartir-lo amb vosaltres.
Potser que després de veure'l, em qüestioni, si vull seguir fent walking, o si prefereixo fer cicling, oi?



Un pulmó al mig de Barcelona...


Sembla mentira que al mig de tant de soroll, de tanta pol·lució, pugui trobar-se un espai verd, on poder passejar tranquil·lament, entre terra i arbres...


Allà on pots trobar una bonica papallona, volant alegrement entre les plantes, o les garses o coloms, o fins i tot, on pots trobar-te una bella mantis travessant un camí, al bell mig del Turó de la Rovira...


Cert és que es veia un núvol gegant sobre del nostre cel, i m'he recordat que no m'agrada viure en aquesta ciutat, per sort, però, tinc el remei perfecte, però, no cal tampoc ser tant exigent. 


Perqué en el fons, també m'agrada descobrir nous raconets, i gaudir de les vistes, tenint la gran ciutat als meus peus.


Així que mentrestant,  he disfrutat d'un dia festiu entre setmana, tot un privilegi. I quan no tens obligacions ni horaris, s'em queda aquesta cara de felicitat...


Sembla mentira que un 12 d'octubre, encara poguem anar de màniga curta, i bufant de calor. Em sembla a mi, que ens hem carregat de tal manera l'ozó que el temps esta canviant, ara que jo ja firmaria, per poder passar tot l'any amb aquesta temperatura. He disfrutat d'un dia de sol i calor...
 

I després d'una bona passejada, res millor que un bon tiberi.
M'agrada cuinar, i no ho faig més sovint perqué no tinc temps, però sempre que puc, m'agrada tallar els aliments, amb cura, sentint les olors que desprenen en cada tall, mirant els colors canviants en contacte amb l'oli d'oliva i l'escalfor de la paella...

No cal fer grans receptes, però sí cuina saludable.


Avui, unes bones faves, ofegades amb llorer, passades per la paella després d'haver potxat la ceba i pebrot verd, amb bacó a bocinets, recent tallat. 

M'agraden les textures dels aliments, m'agrada cuinar, m'agrada gaudir, m'agrada menjar....
M'agrada disfrutar del temps lliure!

QUINA BARRA !



 QUINA BARRAAAAAAAAAAAA!!!!!!

A vegades me’n faig creus de les situacions increïbles que veiem en el dia a dia.
Em pensava que quan una persona ja tenia certa edat, hi havia coses que no feia, però tot i així, avui m’han sorprès. Si, ja sé ... no és més que una ximpleria, però mira, les ximpleries, també ens donen per pensar.

Em pensava que l’època del parvulari ja havia passat, i en canvi, avui, m’han ensenyat que la gent mira el seu interès, que tenen un morro impressionant, i que amés, poden faltar el respecte, a la mínima de canvi, amb la finalitat d’aconseguir allò que volen.

Això, és el que he vist avui a angles. I m’he sorpres, i no he tingut poder de reacció, però després de camí a casa.. “he pensat: serà possible?”
Potser en faig un gra massa, però a veure, jo a classe vaig a aprendre, em costi el que el costi. No copiaré (crec que no he copiat mai), perquè el que s’anomena copiar, en definitiva per mi, significa enganyar-se a sí mateix. 

No sé, us explico la situació i us convido a que vosaltres dieu la vostra.

Situació: 

Abans d’entrar a classe, he fet els dos exercicis que ens havien manat com a “homework”. No eren difícils, més aviat tot el contrari, i amb cinc minutets, els tenia fets.
Arribo a classe. Ens seiem com el primer dia, i al meu costat, una antiga compi del darrer curs, que no hi tinc una gran afinitat però vaja, tampoc em cal tenir-la. 
És una periodista que te ben bé prop de 50 anys. La “teacher”, ens diu que contrastem el “homework” amb el “classmate”. I així ho fem. Exercici 1, contrastat, però l’exercici 2, la compi, s’adona que ha fet una cosa que no era. Cap problema, hi ha temps, li dic, fes l’exercici, i quan acabis ens ho mirem. Doncs no! Pel que es veu és més fàcil copiar, i a sobres amb la barra de dir-ho. Doncs no, li dic, millor que el facis, i després el contrastem. Resposta d’ella inesperada: Que cabrona no?

Com? No he tingut poder de reacció, però, em sembla molt fort que una persona, insulti a una altre, només pel fet que no li deixi copiar els deures. Quins pebrots! Cabrona jo? Ella que és una aprofitada! I a mi no m'agrada que s'aprofitin de mí.

No he respost, però de tornada a casa, m’ha donat per pensar en la situació, i veritablement em sembla una mica vergonyós.

Reconec que tinc un sentit molt estricte d’aquest tipus de coses, però és que jo sé el que em costen fer les coses, llavors, si jo les faig, perquè els demés no? No és el meu problema, no ho vull saber. No m’interessa, però sí que em sap greu que aquesta senyora, m’hagi insultat, perquè en definitiva no li he deixat copiar els deures...
Tot plegat, és ben bé una xorrada, però més que una xorrada, jo crec que aquesta senyora s’ha equivocat de curs.

Quina situació tant poc usual, tenint en compte, que ... ja som grandets home, per estar com quan s'estava al ....

AL PARVULARI!!!!! 

Un Alumne de parvulari de 50 anys...?

Bufff...ximpleries d’un dimecres qualsevol!

Tornant...

Tornant....

Cal tornar a les "obligacions", sobretot a aquelles que fem per gust... i així no són tant obligades.
Avui he tornat al meu anglés, la primera classe amb alguna cara coneguda. 

Hi ha qui ha abandonat...com és el cas, d'una compi que compartia curs amb mi des del principi, des de fa 4 anys. Però això, és com tot el que passa a la vida, ens creuem amb persones, que deixen la seva empremta, d'altres que passen desapercebudes, i d'altres que ni tant siquiera interactuen amb nosaltres.
Compartim paraules amables, petites estones, i un dia, pel que sigui, el seu camí es separa definitivament del nostre. Llavors tornem a començar...
Tornem a iniciar el camí de la coneixença amb noves persones, o potser no.

Reconec que a vegades em fa mandra, tornar a començar. 

Em fa mandra obrir la meva porta, perqué no sé a qui em trobaré.

Es clar que no totes les persones són com a nosaltres ens agradaria que fossin..., a vegades també ens sorprenen, per be, i per mal.

Però així és la vida... No cal donar-li voltes a les coses ara. 

No cal, només cal centrar-se en allò que tinc entre mans, en complir els meus objectius....aquests que a vegades es resisteixen, aquests que s'aturen davant el meu dubte de saber si els podré afrontar o aconseguir. R
eptes, i més reptes, els que jo mateixa em plantejo....i sí, sovint em sorgeix el dubte, perqué en el fons no crec en mí. 
Malgrat em demostro que sí ho puc fer, malgrat trec uns resultats espectaculars, malgrat els malgrats, ....segueixo, en molts moments de la meva vida, sense creure en mí. Però així m'han fet, i crec que poca cosa puc fer al respecte...només seguir endavant, amb esforç i constancia.
Constancia, quina bona paraula....jo crec que és la paraula que descriu sempre tot el meu esforç. Constant per aconseguir allò que desitjo, només així ho aconseguiré.

Com tot primer dia, m'agobio en sentir la profe després d'haver-me passat l'estiu sense en prou feines escoltar la llengua anglesa. Però faré camí.... com sempre... 
No hi ha més lloc per agobis innecessaris, veritat que no?

Així doncs, inauguro el meu nou curs al Nord Americà!  I espero recuperar les estones en aquest espai, que també reconec que tinc un xic abandonat darrerament.

De mica en mica....

S'omple la pica!!!!

Gràcies com sempre per llegir-me, els qui ho seguiu fent....

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!

LA MEVA BOJERIA MÉS GRAN FINS EL MOMENT!
SALTAR EN PARACAIGUDES!!! Res millor per celebrar el meu 32è i 33è Aniversari! Espero celebrar-n'he molts i molts més!!!!

SI ET CAL UN FUSTER...

En conec un de molt bo, només m'has d'escriure i t'informaré encantada! escriu-me!