El dia 1 de Novembre, és un dels dies que més odio de l'any...
No per la Festivitat que tenim arragaida en sí, sinó pel que representa.
Considero que és un dia on la gent es mostra una mica hipòcrita... vull dir, (que ningú s'ofengui), però, quan no es trepitja un cementiri durant tot l'any, perquè aquest dia, s'ha de fer per força?
No sé si m'enteneu el que vull dir.
És cert, que hi ha molta gent que no hi va al cementiri a visitar als seus familiars, llavors, perquè el dia 1 de Novembre, tothom hi va? Que passa que la resta de l'any ningú s'enrecorda?
Perdoneu, però en aquest aspecte sóc molt radical i molt crítica.
Si us haig de dir la veritat, a mi no m'hi veureu mai en un cementiri. O poquíssimes vegades.
Això a certes persones, els costa entendre.
A mi no em fa bé anar al cementiri. Considero que el record permaneix viu, de moltes altres maneres.
Aquest és un tema, que sempre em torba comentar. Però és així. I m'he fet ferma a la meva posició, malgrat les discusions que m'hagi pogut ocasionar, i no han sigut poques.
En el cementiri hi tinc el meu germà. Quan vivia a casa amb els meus pares, era obligatori anar-hi , però no només el dia de Tots Sants, sinó molts altres dies.
Jo respecto el desig de cadascú. Però sempre he vist que el meu desig no era respectat, i ni tant siquiera entès. I els era molt fàcil dir moltes coses, sense tenir en compte el meu pensament... Això em causava molt dolor..... Per un costat perquè m'obligaven a anar-hi, i per mi, era enfosar-me una i altra vegada quan entrava allà dins, per altra costat, perquè les paraules són molt fàcils deixar-les anar, si no saps el que poden causar quan una les sent.
En les moltes vegades que havia anat al cementiri, mirava al meu voltant, i veia aquells rams ja secs i mustiats, aquelles làpides desconegudes i abandonades...... I un cementiri molt solitari.
Per contra, el dia de Tots Sants, veia el cementiri ben engalanat, amb flors fresques, i amb gent per tot arreu....
Tot plegat, em semblava i em sembla patètic... perquè, durant la resta de l'any no es recorden d'anar a engalanar aquelles làpides? Perquè no? No aconsegueixo entendre aquesta "cultura".
Ho sento, em sembla un dia trist, i ja tinc moltes ganes que hagi passat.
Jo sé el que em convé, i el que no. Tinc la meva particular forma de pensar, i ara ja tant és tot plegat.
Als meus pares, no els pogut fer entendre el que penso, i ells, doncs tenen una forma molt diferent de veure les coses. Ja sé que passarà demà... I sé que hi haurà comentaris, sobre el perquè no vaig a on ells volen que vagi.
Però, no els faré cas.... Tot i que reconec, que en el fons, em fan mal. Les paraules, i més d'uns pares destrossats poden fer molt de mal.
No puc anar a un lloc per obligació. És superior a mi. No puc fer-ho per complaure'ls a ells. No puc anar al cementiri a veure al meu germà. Perquè ell esta present els 365 dies de l'any durant tota la resta de la meva vida. Esta present en el meu pensament, en els anys que varem viure plegats, i en les coses maques....
Quan vaig a aquell lloc, tot es torna gris i negre. No vull veure'l allà dins, vull veure'l allà on sigui, que esta.... És que no em cal un lloc físic per saber que hi és.
Avui tenia ganes d'escriure això. Demà serà un dia complicat per mi.
En el fons, és una d'aquelles situacions, que més m'ha costat superar...
Si el fet de la mort en sí, ja és cop molt dur, que vaig haver de païr i superar, més dur encara es va fer, el lluitar contra una forma de pensar i una forma de fer, una forma que respecto pel que fa als meus pares, però que no comparteixo.
La meva mare, va tots els dies de l'any i demà no serà un dia diferent per ella. Serà un dia més. Un altre dia, per anar portar flors, i arreglar el "ninxol". Un dia, en que es trobarà a molta gent.... no com la resta de dies...
Cóm li podria fer entendre, cóm podria dir-li perquè m'entenguès...?
Ho intentat de mil maneres, i és incapaç d'entendre i respectar la meva postura.
Ja no puc dir res més....
Se m'han acabat les paraules, no pas els sentiments.
