Avui ha sigut un día horrible.D'aquells que val més que no es repeteixin....
Molta feina i poques mans...
I un seguit de "pollastres" d'aquells que sense explicació cauen a les meves mans...Ningú dona la cara per dir que aquesta tipus de feina no et correspon... (i el pitjor de tot, és que no només cauen a les meves mans, sinó que a la de moltes altres, que tampoc li corresponen, i ningú fa res al respecte...) Sovint penso en aquella expressió de BoBo vol dir Burro... i una ja es comença a cansar de tot plegat. Qui ha de dir, no diu res, més aviat tot el contrari, jo crec que en el fons tant se li enfot... i llavors....em trobo des de fa uns quants dies, ens situacions que em dona per pensar que cullons estic fent, tragant tot això????
Amés m'he enfadat amb una persona, i això ha estat la rematada total.... En tant que aquest migdia, tenia unes ganes terribles de plorar! El col·lapse em col·lapsa!!!
He anat trempajant la resta del dia com he pogut... amb ganes de sortir per la porta, per no tornar-hi mai més...
Però a la tarda, quan ja no podia més, he rebut una trucada....
Eli, ja sé que marxes a les 18h, però necessito que m'esperis passades les 18h, perquè t'haig de veure....
Hi ha certes persones del meu entorn, que no rebran mai un No per resposta.. potser pel respecte que els hi tinc... respecte ben merescut, i per ser qui són, i pel tracte que sempre he rebut tant respectuòs cap a la meva feina, cap a la meva persona. L'Eli, s'ha quedat més estona...sense saber què era el que succeïria..
Quan ha arribat, he comentat la situació del pollastre en qüestió... i llavors.... m'he quedat sorpresa en escoltar un: no saps quan que t'estimo!!!ets una persona que val molt, i sempre estas disposada a ajudar-me.... I m'ha obsequiat per la meva desinteressada col·laboració. M'he emocionat, desprès d'aquest avui tant difícil... crec que aquelles paraules m'han arribat tant, però tant, que encara és ara que us ho estic escrivint i m'estic emocionant.
Ja no és l'obsequi que m'hagi pogut fer, sinó el que realment compta, és el detall, i les paraules de reconeixement. Reconeixement a una feina que m'ha caigut del cel, reconeixement al pollastre que m'ha caigut, i que he assumit, sense més.
Ara mateix em sento satisfeta de la meva feina... potser i com sempre, hi haurà qui no ho sabrà valorar... (Potser ho valoraran quan sigui tard...) però ara mateix, em sento feliç de ser qui sóc i d'haver fet, el que he fet.
Costa tant poc, valorar a les persones quan cal...
Com és que a la gent li costa tant....???
Jo avui a la feina penso que se m'ha tractat amb masa indiferencia malgrat la feina que he fet i que potser també em corresponia jo no demostro ni decepcio ni enfando per que e que aixo significa una victoria per algú. He de dir que també he sapigut que algu que m'aprecio i estimo molt m'ha fet arribar un mitsatge que m'ha endolçit el dia potser per que pensava que ja jo havia caigut al olblit.
ResponEliminaQue bé que un dia que ha començat tan malament acabi tan bé. Sempre hi ha alguna cosa positiva que mereix continuar endavant i que aconsegueix treure ferro "als pollastres". Un petó ben gran, maca.
ResponEliminaLa veritat és que quan la feina et regala moments d'aquests els pollastres es desplomen solets... I a la gent li costa perquè tampoc no rep... haurem d'anar donant, a veure què cau.
ResponEliminaMolts petons
Striper, quan les coses no passen sovint, i un dia passen, crec que les valorem molt més. I això és precisament el que m'ha passat a mi. Veig que a tu també, i serà perque segur que no has caigut en l'oblit, encara que no t'ho hagin dit... Valorem les petites coses, perque un dia mirarem enrera, i sabrem que eren grans coses!
ResponEliminaFada, doncs sí, poc m'esperava jo acabar el dia tant be. Tot i que, el dia, no per això ha deixat de ser dolent, eh? Però jo valoro moltíssim aquests detalls, i que la gent em digui el que sent i pensa. L'agraïment era sincer, i això val molt per mi! Fadeta, que et milloris, petonets
Delfica, si, crec que aquesta teoria teva seria similar a allò de : cadascu recull el que sembra...? Evidentment, si es sembra mal rotllo, serà això mateix el que es reculli, oi? També identifico certs personatges amb aquesta dita! M'alegro de no ser-n'he una... Petonikus
És important sentir-nos bé a la feina... i que ens hi facin sentir... i fer sentir.
ResponEliminaBooon cap de setmana!
Ja m'estranyava que aquest post no tingués un final positiu. Hi ha un vers àrab que surt al final de les Mil i un Nits de Pasolini que diu: 'quina nit: que amarg el seu principi i que dolç el seu final'. De les vivències i les històries sempre és bo quedar-se amb el final.
ResponEliminaQue bien: empezar el día mal y terminarlo bien... auqnue lo ideal seria que el día simplemente fuera genial, desde que te levantas hasta que te acuestas..pero eso no siempre puede ser
ResponEliminaSaps què passa? Que la gent és molt egoista! Si qui ha de reconèixer la bona feina que fas, no és reconegut al seu torn, ell no et reconeixerà a tu, ja sigui per ràbia, o perquè no sap què vol dir que et reconeguin perquè a ell no li ho han fet mai.
ResponEliminaFer una feina que t'agrada i que et reconeguin quan el dia ha estat dur fa que tot el pes que has arrossegat durant tantes hores es faci menys pesant i tornes a casa amb un somriure. Per molta autoestima que tinguem, ens cal que algú ens digui «Ei, que sabem que hi ets, que sabem que t'ho curres, que no treballes en va». La meva nova cap ho fa, abans no ho feia ningú... La traducció no és gaire ben vista en general, i la correcció encara és pitjor... I a mi em pot agradar molt la meva feina, em pot omplir moltíssim, prò si al final del dia ningú no et diu que serveix d'alguna cosa... aix...
Me n'alegro molt per tu, guapíssima! I gràcies a tu per haver-ho compartit amb nosaltres! :D
Sempre que venen akestes paraules en els moments justos ens emocionen, t'ho mereixes!
ResponEliminaHola Eli..!! el reconeixement de la nostra feina.. i de la nostre persona es un ingredient imprescindible per la nostra valoració personal i poder tirar endevant en la vida que actualment vivim... pero amb el temps... he experimentat... que encara que ens faci tant bé el reconeixement dels altres cap a la nostre persona... hem de ser autosuficients i no necesitar el reconeixement extern.... per que a vegades no ens arriba...i despres... ens conta continuar amb la sensació de plenitud..., ens l´hem de proporcionar nosaltres... el reconeiment propi...
ResponElimina..es una simple reflexió.. tampoc em facis molt de cas..., simplement es com jo ho experimento...
Per cert.., mágrada molt el blog..., tornaré.
Petons.
Hola!!
ResponEliminaaquests dies passen, només cal seure una mica més recta a la cadira, afiançar el teu lloc, respirar una mica, i quan parlar lentament, poc a poc i pensar en que tot passa.
I com tu dius, donar gràcies pels petits ajuts que arriben intesperadament.
Anims, que només és feina
Sort en tenim d'aquests moments en els que et sents fins i tot malament per haver-te enfadat abans, n'hi ha prou amb un agraiment sincer i una mostra d'afecte veritable per esborrar totes les tempestes. Petons, Eli, guapa!
ResponEliminaLa veritat és que no sabia com va acabar el dia, però m'alegro moltíssim. A més a més aquestes paraules son una clara resposta a molts dubtes.
ResponEliminaHi ha senyores, que sempre seran senyores i d'altres persones que son simplement això, un esser humà més.
M'alegro de tot cor que t'ho digués, t'ho mereixes!! I qui no ho valori...
Molts petons i passa un bon diumenge
Quina sort!!!! Això passa poques vegades, guarda-ho ben endins per quan les coses tornir a fer-se muntanya amunt. Són paraules molt maques i especialment en un dia que les necessites.
ResponEliminaAra, jo penso que segur que són sentides de veritat.
A veure si la setmana que s'acosta porta millors aires.
Petons!!!!
Aaaaaiiiiiinnnns ja m'agraria saber qui a sigut jejejejejeje...
ResponEliminaWeno, al menys no ha acabat el dia tant malament... Santa paciencia...
Benvinguda al meravellós món dels pollets mutants!!!
Bimbonocilla, és cert, el més important és que et sentis be a la feina... i si a sobres et reconeixen veritablement que ho fas be, llavors ja és la bomba!!!
ResponEliminaQuim, vaig tenir sort, amb aquest final feliç... però no passa sempre això!! eh?? Com deien per aqui abaix, santa paciencia!!!
Núria, no puede ser siempre.. y por eso, tendré que acordarme de este día, en más de una ocasión!!!
Núr, tens tota la raó del món... M'agrada compartir aquestes coses amb vosaltres... A vegades són coses bones, a vegades no tant.. però així és la vida, oi?? Petonets
Cesc, La veritat és que em va arreglar el dia... Va ser un dia molt heavy... A vegades sabem que ens ho mereixem, però cal que ens ho digui algú.
Hola Sandra, benvinguda al meu blog. Estic encantada que t'agradi... I tant que t'haig de fer cas, per desgracia, cada cop s'obtè menys reconeixement de la feina, i sí que és cert que hauriem de ser autosuficients, però mira, a "nadie le amarga un dulce", i jo crec que aquest dia, el necessitava de debò.
Goculta, és feina, però realment, ens hi passem més temps que en la resta de la nostra vida... Vull dir, que 8 hores al dia, són moltes...Si t'ho fiquen més fàcil, o si t'arriben aquests "premis".. la veritat, és que la cosa canvia.
Zel, per això sempre dic allò de "valora les petites coses", i quan arriben així, i tant que les valorooooo!!!!
Estela, que ja sabem de què estem parlant... Tu ho saps perfectament...A vegades es fa complicat... i espera,eh, que el tema em dona que portarà cua... buffff...
Nits, si si si... les penso guardar, almenys, m'han arribat i això és el que compta...
Helena, no t'equivoquis de persona, eh...??? Hi ha algú que si t'ho diu, es nota que és per quedar be.. hi ha que qui tho diu, es nota que és de veritat... Ei, que jo ja m'en canso d'aquests pollos mutantsssssss!!!!!!
Vinga, on són les pedretes de xocolata tant bones?
Una experiencia força interessant i enriquidora , sovint la gent necessita fets pero tambe paraules!!
ResponEliminaAra sí que he pogut entrar !!! ...
ResponEliminaRealment , malgrat sembli que a vegades un fa el beneit , quan un rep l'agraiment d'una feina ben feta descobreix que sempre és més satisfactori fer el que realment sentim que hem de fer !!!
M'ha agradat molt l'escrit,Eli, es nota la teva emoció en les paraules i en les frases.Es un escrit que surt de ben endins i aquests sempre són els millors. Felicitats i saludus
ResponEliminaHola!
ResponEliminaaix, m'alegro que algu hagi estat capaç de mostrar-te gratitud pel teu esforç.
La realitat es que no es gens dificil valorar, però es molt estrany trobar algu que ho faci.
Un escrit emocionant.
ptns!
Jo el que crec és que a voltes la gent va tan atabalada amb altres coses que s'oblida de detalls tan important com unes simples paraules de suport.
ResponEliminaaigua_clara_